Cercador
L'ÚLTIMA POSTA DE SOL
Un relat de: Alromat- Compartir:
L'ÚLTIMA POSTA DE SOL
Aquell vespre el sol s'amagaria per últim cop. Els científics feia setmanes que ho havien anunciat. A les dues de la matinada, la Terra deixaria de girar sobre si mateixa degut a que el seu nucli deixaria de funcionar i això implicava que no tornaríem a veure el sol mai més. Seria nit eternament. A l'altra banda del món passaria tot el contrari, el dia seria etern.
Eren les cinc de la tarda i vaig plegar de la feina. Vaig anar cap a casa caminant, com gairebé totes les tardes però aquell dia era diferent. Tal com vaig arribar a casa, vaig agafar les claus del cotxe i vaig tornar a sortir. Anava a veure l'útima posta de sol desde el Tibidabo. Volia veure per últim cop el sol amagant-se a l'horitzó i poder recordar sempre aquella imatge.
Molta gent havia pensat el mateix que jo. Hi havia un munt de cotxes pels carrers provocant un embús per tot arreu. La gent volia veure la posta de sol en companyia de les seves persones estimades però jo hi anava sol. Vivia sol perque no tenia parella i tampoc tenia família a la ciutat.
Quan eren al voltant de les set, per fi vaig començar a pujar lentament per la Carretera de l'Arrabassada. Quedava al voltant d'una hora perque el sol s'amagués i començava a pensar que no podria arribar al Tibidabo degut al trànsit que hi havia.
Finalment, cap a tres quarts de vuit la gent va començar a baixar dels seus cotxes, deixant-los al mig de la carretera per poder contemplar la posta des d'on fos possible. Jo vaig fer el mateix i vaig córrer cap a una petita clariana amb uns quants arbres buscant un lloc amb una bona vista. Vaig decidir enfilarme a un arbre i vaig seure en una branca just quan només quedava visible un trosset de sol.
Vaig fixar la mirada a l'horitzó i quan el sol es va amagar completament un soroll a la meva esquerra em va fer girar el cap. Entre la foscor, vaig veure els ulls d'una noia que estava enfilada a l'arbre del meu costat. Ella em va mirar i em va somriure. Jo li vaig tornar el somriure mentre l'observava.
Avui, ja havien passat sis mesos d'aquell vespre. Feia sis mesos que era de nit i que sortia amb la meva parella.
Aquell vespre, pujat dalt d'aquell arbre es va apagar la llum del sol per sempre però una altra llum es va encendre a la meva vida.
Aquell vespre el sol s'amagaria per últim cop. Els científics feia setmanes que ho havien anunciat. A les dues de la matinada, la Terra deixaria de girar sobre si mateixa degut a que el seu nucli deixaria de funcionar i això implicava que no tornaríem a veure el sol mai més. Seria nit eternament. A l'altra banda del món passaria tot el contrari, el dia seria etern.
Eren les cinc de la tarda i vaig plegar de la feina. Vaig anar cap a casa caminant, com gairebé totes les tardes però aquell dia era diferent. Tal com vaig arribar a casa, vaig agafar les claus del cotxe i vaig tornar a sortir. Anava a veure l'útima posta de sol desde el Tibidabo. Volia veure per últim cop el sol amagant-se a l'horitzó i poder recordar sempre aquella imatge.
Molta gent havia pensat el mateix que jo. Hi havia un munt de cotxes pels carrers provocant un embús per tot arreu. La gent volia veure la posta de sol en companyia de les seves persones estimades però jo hi anava sol. Vivia sol perque no tenia parella i tampoc tenia família a la ciutat.
Quan eren al voltant de les set, per fi vaig començar a pujar lentament per la Carretera de l'Arrabassada. Quedava al voltant d'una hora perque el sol s'amagués i començava a pensar que no podria arribar al Tibidabo degut al trànsit que hi havia.
Finalment, cap a tres quarts de vuit la gent va començar a baixar dels seus cotxes, deixant-los al mig de la carretera per poder contemplar la posta des d'on fos possible. Jo vaig fer el mateix i vaig córrer cap a una petita clariana amb uns quants arbres buscant un lloc amb una bona vista. Vaig decidir enfilarme a un arbre i vaig seure en una branca just quan només quedava visible un trosset de sol.
Vaig fixar la mirada a l'horitzó i quan el sol es va amagar completament un soroll a la meva esquerra em va fer girar el cap. Entre la foscor, vaig veure els ulls d'una noia que estava enfilada a l'arbre del meu costat. Ella em va mirar i em va somriure. Jo li vaig tornar el somriure mentre l'observava.
Avui, ja havien passat sis mesos d'aquell vespre. Feia sis mesos que era de nit i que sortia amb la meva parella.
Aquell vespre, pujat dalt d'aquell arbre es va apagar la llum del sol per sempre però una altra llum es va encendre a la meva vida.
Comentaris
-
LA LLUM[Ofensiu]Guillem Morey Rosselló | 28-08-2017 | Valoració: 8
M'ha agradat el relat. ës ben veritat quan a la vida un llum s'apaga sempre se n'encén un altre. cal saber veure, això, perquè ens ajuda a valorar les coses mi les relacions entre les persones.
salut, coratge i endavant!