Recordant una experiència personal

Diuen que la fe mou muntanyes, i és cert, un desig recolzat amb una forta convicció d'aconseguir-lo es pot convertir en una realitat. I això és el que em va passar, ara fa 54 anys:
Jo tenia 21 anys i un 29 de juny de 1969, tot acabant un banquet per una primera comunió d'un nebot a Girona, i tornant a Barcelona, en passar per un pont, jo i quatre familiars més vam caure sobre les vies del tren. Tràgic accident i greus lesions van impedir incorporar-me al servei militar, obligatori en aquella època.
Passats sis mesos vaig haver d'anar a l'Hospital Militar de Saragossa. En una setmana em tocava passar pel tribunal militar on van decidir apartar-me de l'exèrcit de l'aviació. Bé, ara us explico l'experiència que vaig tenir i que el títol del meu relat té molta relació:
Un dia arriba un soldat de l'exèrcit de Terra i amb una camisa de força el tanquen en una mena de masmorra. Per l'espiell de la porta el vaig contemplar i tal va ser la meva compassió que de forma natural i instantània vaig fer una plegaria: Déu meu, torna-li la salut encara que jo hagi de quedar-me trenta dies més.
El tribunal mèdic es reunia un cop cada mes i a mi em tocava anar en un parell de dies i ja podria tornar a casa. L'endemà, vaig anar al menjador per dinar, com cada dia. Les taules eren per cinc persones i al gran menjador hospitalari recordo que potser hi havia un centenar.
Doncs, per gran sorpresa meva aquell soldat que va tenir, segons ens va explicar, un brot psicòtic pel disgust de l'obligació d'haver de deixar la seva vida civil i xicota. Ell tenia la carrera de mestre.
Quina casualitat coincidir entre tantes taules amb la meva, però una estona després, abans d'acabar de dinar, ve a la nostra el capità metge i em diu que aquell dissabte no podré anar al tribunal mèdic, que hauré d'esperar trenta dies més.
Aquell fet, que es complís el meu desig em fa pensar molt... casualitat o causalitat?