què fàcil és desestimar-se

Capdelin. trobo que t'agrada escriure. ara que, aquest poema (dels pocs que t'he llegit) no m'agrada. el trobo repetitiu... les imatges que s'hi esdevenen són molt simples i no tenen cap mena de sabor. un complet sense sentit i no és perquè no hagi entès el poema (si és que s'havia d'entendre), simplement les connexions no funcionen de cap manera i l'argument és molt simple: què 'difícil' és desestimar.

El teu relat el trobo genial, una petita joia, i tant...

És veritat que és fàcil desestimar-se, però el teu relat (com ha de ser, clar) ajuda a agafar forces.

La carn mor, però l'esperit és etern!!!

Petons!!!

Desestimar-se és fàcil, expresar-ho com ho fas tu, no. Com sempre m'ha encantat, em fas reflexionar i treure'm la son.
Genial!

Petons.

Que fàcil és perdre's pels teus retalls
de vida i de sal, de roses i de sang!
Vides somniades, el teu regal,
que, altruïstament, a tothom ens has donat.

Que fàcil és beure't d'un cop de cap,
tragar-te tot endins, fins al final,
llegir-te fins tots als fins, extasiat
de tanta vida com crees, de tant d'art!

Que fàcil és elevar els teus mots, que són carn
desvestida, nua i crua, de pocs anys,
que fàcil és contegiar-me de tot, sens parany,
i dir que és fàcil allò que sols tu saps fer amb encant!


Llarga vida als teus mots, vell anònim, jove Capdelín!

-Filladelvent-

M'has deixat "esborronat"!

Un poema curt, però colpidor i autosuficient, que sap molt bé expressar el que cal.

és veritat que és tant fàcil (i tant perillós, i tant malgastador) sentir-se desgraciat, desestimar-se... però precisament cal tenir la via més difícil: la de l'autoestima.

Molt bé, autora! Endavant!

perquè és tan fàcil desestimar-se, la nostra assignatura pendent, la nostra assegurança de vida més valuosa hauria de ser la pròpia estimació, és el primer combat que cal guanyar i, de vegades, és tan difícil... que caldrà que neixin flors a cada instant.
Flors que poden ser els poemes que ens regales sovint.
Moltes gràcies!

i tu ho saps

És més fàcil compadir-se, sentir llàstima d'un mateix i fer que els demés també puguin tocar la tristesa i la desgràcia dibuixada en els ulls.
Aquell esguard d'abatut, de perdedor, d'arraulir-se en els propis pensaments negatius.
Un mal punyent, però bastant més soportable que el fet de aixecar-se perdut i ferit, però amb espurnes de llum encara als dits i el coratge de qui vol retrobar molt més que un reflex de la seva imatge.
Val la pena lluitar per moltes coses, però lluitar per estimar-se sense limitacions i de tot cor, crec que és el fonament per poder donar el millor de nosaltres mateixos.
És difícil oferir un amor vertader si no som capaços d'estimar-nos, però massa pautes heretades durant generacions senceres ens han marcat una empremta molt fona.
Una poema ple de reflexions i amb una repetició al començament de cada estrofa que marca una cadència que sembla convertir-lo en un lament, una oració, un conjur...

Per cert, el poema que has penjat a la biografia és preciós. Fas jocs de mans amb les paraules per poder capturar el cant de la llum!

Un cabàs de somriures, petit gran resplendor!

No sé si amb coma o sense entre bonica i lletania; m'agrada com desgranes la lletania de planys que desgranes amb melangia.

...tu no et desestimis mai i, que si ho fas algun cop, recordis que hi ha una fada pels boscos del Penedès que t'admira, per qui tu brilles amb força, a qui enlluernes a cada vers, que sap que sota el marbre hi ha un cor com un volcà i que, encara que no passi gaire per aquí, no t'oblida de cap de les maneres!

Fa molt que no parlem, et trobo tant a faltar!

Una abraçada i mooooolta, moooolta, moooolta màgia amb regustet de llet condensada!

un poema que (em sembla) no té el teu estil, sino el meu... jejeje! Tot i això sempre hi ha una guspira que salta en algun vers, i dòna un aire Capdelinià a tot el poema... que m'ha agradat!
petons!

PD: ja m'explicaràs com t'ho fas per escriure tants poemes... quants en fas al dia? ;)