Que el temps no ha guarit

ferides fetes i rebudes
ferides brutes.
Commolt bé dius tu en el teu poema, sempre ens acompanyen i costa cicatritzar-les. Van de la nostra mà i és inevitable que en sortin de noves, que cicatritzem les antigues o que no ferim nosaltres a ningú.

El teu breu poema és demolidor. Com un "crash" sobtat em deixa esmaperdut en la condició humana. I és veritat, ens passa o ens pot passar. Però si només són ferides, per profundes que siguin es poden guarir, sense llepar-les una i altra vegada, mortificant-nos, castigant-nos o castigant els que més estimem nosaltres. Volem curar aquestes ferides sabent que ja no som el que érem, tot canvia menys l'essència de nosaltres mateixos.Les ferides es curen mentre fem camí per la vida...
car nosaltres , tu , jo , no som les ferides. Una abraçada i ens seguim llegint.