Quan els somnis es fan realitat

Era divendres. A l'oficina es treballava frenèticament. La darrera setmana del mes de juny, havia d'enllestir el balanç. Jo estava submergida a la paperassa que atapeïa la meua taula, quan de sobte començà a dringar el telèfon, mentre agarrava l'aparell vaig començar a maleir a aquell que venia a destorbar-me en un dia tan difícil. Era el Marc, el meu home:
- Encarna, estàs asseguda?
- Té collons la cosa! Estic fins a les celles de feina i tu en truques per demanar-me si estic asseguda? T'has tornat boig, o què?
- Agarrat ve a la cadira... ¡ Ens ha tocat la Looooto!
Al principi no sabia que dir, de fet no m'havia adonat del que em deia, i vaig respondre amb ironia:
- Ens dóna per una paella?
- Quinze milions d'euros! més o menys. Per alguna que altra paella si que ens dóna, no creus?
- Quinze? - Vaig repetir incrèdula.
- Encarna, que som milionaris! El que sempre em somniat! Ves pensant el que pots fer amb tants diners.
Aquesta darrera frase em va transportar fora de la realitat. Estava cavil·losa. Què faria si fora cert? Al meu magí es va fer palés. No sé per quina llei dels processos mentals em vaig recordar del malparit de l'amo de l'empresa, de com em venia al darrere. Em vaig recordar d'aquella vegada que estant al passadís fent-me un calentet, junt a la cafetera, s'afegí a prendre una xocolata amb llet, i amb l'excusa de quan passava algú pel passadís se'm tirava a sobre i em magrejà, però, jo li vaig avocar el cafè pel damunt com si d'un accident es tractara. Però el moment àlgid, el fet que havia fet caramull va succeir el dia d'avanç: em va cridar al seu despatx - per prendre unes notes -, em va dir el molt depravat; però un cop vaig ser al seu despatx, em va fer seure al sofà i començà a dictar-me una carta. Amb l'excusa de veure com ho feia, s'assegué al meu costat: primer ficà la seua fastigosa cara molt a prop del meu coll - per veure millor com prenia les notes, li encantava veure'm fer gargots taquigràfics- deia el molt sàtrapa; desprès s'acostà encara més, fins l'impossible, començà a clavar-me mà a la cuixa, aleshores el vaig dir, diplomàticament -encara que em fotera, ell és l'amo-, que en lleves la mà de sobre i ell, amb un to que el creia irresistible, digué:
-Amb eixes cuixes tan formoses la mà se'm va tota sola.- Esbossà un somriure que volia ser encisador.
-Aquest coll està demanant que el mossegue.- Aleshores em va llepar el coll amb la seua llefiscosa llengua. Jo vaig reaccionar instintivament: em vaig ficar de peus i li vaig aventar una galtada que li vaig deixar els dits marcats, provocant que les seues ulleres eixiren volant per l'aire. Ell, alçant-se més roig que un titot, em va dir enrabiat:
-Li done vint-i-quatre hores per què es repense la seua tasca en aquesta empresa, o compartix els objectius d'aquesta direcció o l'hauré d'acomiadar.- Treia foc pels ulls. En la seua mirada podia veure's com estava maquinant una pèrfida venjança -Ara pot anar-se'n.

Aquella escena va passar com un tren de càrrega pel meu cervell. Al seu pas notava com vibrava tot el meu cos.
Encara tenia al Marc al telèfon, es preocupava pel meu estat, tanmateix jo ja no sentia res ni ningú. La frase "Quinze milions d'euros" ressonava al meu cervell, era com el xuc-cu-xuc de la màquina d'aquell tren de càrrega, que prosseguia el seu camí impertorbable. Allà, a l'horitzó, es trobava el mur que representava la fi del meu camí present. Sabia que m'anava a estavellar, tanmateix la idea m'excitava fins al paroxisme. Un incessant tràfic d'hormones recorria el meu cos estimulant les zones erògenes: els pits se m'enduriren, i una torrentada de pessigolles en baixava del bescoll fins negar me l'entrecuix.
Vaig penjar l'aparell. Em vaig alçar de la cadira. Amb la mirada fixa al despatx de l'amo, em vaig dirigir cap allí amb pas tranquil i segur, amb una idea clara. Cada passa que donava augmentava la pruïja que sentia, noves onades electritzants donaven tremp al meu clítoris. En arribar al davant de la porta, vaig parar, em vaig escurçar la faldilla i descordar un parell de botons de la brusa, per mostrar la sina voluptuosa.
Vaig obrir la porta del despatx i em vaig recolzar al marc amb una mà, mentre en ficava el dit índex de l'altra entre els llavis, a l'hora que li dirigia la meua millor mirada de vampiressa, carregada d'erotisme i seguretat en mi mateixa. Amb el dit em vaig enretirava la solapa de la brusa, deixant veure una bona part dels meus pits, amb els mugrons erectes per l'excitació. Amb el dit, insinuant, vaig continuar poc a poc la davallada, contornejant el meu pit, giravoltant el mugró, després, amb tota la mà oberta, baixant cap al meu pubis i acabant acaronant-me la cuixa, fent que la faldilla muntés encara més.
En veure'm, el poca vergonya, s'alçà poc a poc ficant cara de pa cremat, les ulleres li relliscaren pel nas, quedant penjades a la mateixa punta. No es podia creure el que veia.
Aleshores em vaig dirigir cap a ell, a pleret, fent contornejar el meu cos el més eròticament possible. En arribar a la seua alçada li vaig ficar una mà al muscle i li vaig dir amb veu sensual:
- Hola xato.- Al temps que amb l'altra mà li engrapà la bossa, estrenyent-li els collons amb totes les meues forces.
El tren per fi havia xocat, aleshores sonà un alarit esgarrifós, mentre jo arribava a l'èxtasi i un líquid gelatinós em regalimava entrecuix a baix: l'orgasme de la venjança acomplerta!