Qualsevol soroll, silenci o cosa

Un relat de: T. Cargol


No era res de nou en si mateix, però tenia por desprès d'aquella trucada. Por irracional, es deia, però por real!

Li venia de lluny i mai no l'havia pogut superar: aquell penja-robes que a la cambra dels pares i malgrat la seva proximitat li evocava una persona en actitud vigilant, resolta, imbatible que, palplantada, no li augurava sinó malastrugança.

Ho pensava desprès, ja de molt més gran: per què? Que ho feia que tingués por d'aquell penja-robes amb la gavardina del pare - i un barret -, a la matinada d'estiu o potser primavera, en que es llevava ben d'hora i tothom dormia encara. Ell sol, a l'alba, en la semi penombra del dia naixent, s'enfrontava a la possibilitat que la gavardina no fos una gavardina sinó un ser, no se quin, perillós, diabòlic.

Anys desprès aquella irracional angoixa el va dur directament a buscar l'ajut del mossèn: pensava que podia morir en ficar-se al llit i dormir-se; i pensar-ho li duia un calfred d'una profunditat espaordidora; només una conversa banal amb el capellà li retornava el pols.

Els foscos passadissos, de l'escola li provocaven, un descontrol amb el qual havia de lluitar però del qual se sentia perdedor. Travessar el pas soterrani entre l'edifici de les aules i l'edifici del menjador i dormitoris era quelcom que feia a una velocitat màxima: el comptador de la llum començava a actuar descomptant segons amb un soroll similar als teclats actuals i no es podia perdre el temps en les humides escales que per sota del nivell del carrer donaven pas a l'altre edifici.

Eren aquelles èpoques de profunda repressió sexual: en la qual no se sabia què, ni com ni on, res de res. Durant molt de temps va pensar que les popes de les dones donaven llet de manera continuada, com les vaques! Cosa que va haver d'aprendre no sé encara de quina estranya manera.

Era quelcom previsible també, però la mort del pare, amb el seu cadàver de cos present li provocà una situació de neguit a la qual no es podia sobreposar; fins i tot temps desprès, en visitar un altre cop el seu pis, tenia la sensació que els seus sentits li jugarien una mala passada en forma d'al·lucinacions.
Tanmateix, n'havia après, sabia que era ell, que era el seu cervell qui li provocava la por, no tant les coses externes, però això no era pas un consol: el cervell t'acompanya tota hora.

Només la seva mare, tot i que ja molt gran li aportava un sentiment de protecció.

Havia esperat, doncs, la trucada a que havia d'enfrontar-se i sentia el temor irracional, improductiu, negatiu de sempre; sabia que se l'endurien des de feia un temps; res no canviaria, els darrers mesos la mare ja no hi tocava però la soledat en que quedava, soledat amb ell mateix que mai no havia superat podien dur-li efectes esgarrifosos: por a qualsevol soroll, silenci o cosa.

Comentaris

  • ta be[Ofensiu]
    elbulli | 08-10-2011 | Valoració: 9

    Molt be.

  • . . .[Ofensiu]

    Sembla que en l'edat adulta, la raó hauria de foragitar les pors de la infantesa. No és així, estan a dins nostre, recloses, adormides esperant que un mínim estímul les desperti.
    Tot i que el protagonista d'aquest relat demostra certa immaduresa ¿a qui, la imaginació no li ha gastat una mala passada en aixecar-se a mitja nit i observar de gairell l'ombra projectada per un penja-robes?

  • Els vincles i la trucada[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 25-09-2011 | Valoració: 10

    Malgrat no entenc on se l'han d'endur, m'han cridat l'atenció les següents coses: el pare, el mossèn, el pas soterrani, el sexe, la mort del pare i la protecció materna.
    Penso que són vincles a una vida molt i molt reprimida, segons el text, amb algun toc malèfic d'espant, i la trucada fa pensar en quelcom pitjor.


    Sergi

  • El cervell sol i ombra[Ofensiu]
    nadàlia | 25-09-2011 | Valoració: 9

    Felicitats, com tu deixes veure és en el cervell de cadascú la por més paorosa, profunda , irracional, però que el nostre cervell no ho sap i ho identifica com si fos vertadera.Qualsevol cosa, fora de lloc, pot provocar aquesta reacció. Personalment hi entenc força de pors i angoixes car la meva nau hi navega massa sovint, la por de fora a dins o el que és pitjor de dins a fora, com un pegat enganxat a la pell.Malgrat tot sabem que sota l'inútil de la por sempre hi pot brollar un pou d'amor.
    Felicitats!!!.

  • La pell de gallina al cervell[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 24-09-2011 | Valoració: 10

    La por és un estat tan personal com intransferible. el pànic a una gabardina és del protagonista; una altra persona en tindrà a l'americana de la cadira. Relat preciós, preciosament escrit de sensacions psicològiques, patològiques, que m'han recordat tics hitchkoquians (o com s'escrigui). Literatura ben treballada, ben trobada la paraula justa. Una forta abraçada.

    aleix

  • De petit...[Ofensiu]
    AVERROIS | 24-09-2011 | Valoració: 10

    ...havia tingut molta por a la foscor. La meva imaginació feia la seva i em portava sombres i imatges que no existien. Sé que és aquest terror. Els sentits augmenten la seva sensibilitat i tan vista, oida i tacte semblen un radar que et porta qualsevol, soroll, ombra o petit canvi en l'aire. En fi, ara no puc dormir si hi ha llum, serà que tot ha canviat i ja no sóc tan receptiu.
    Una abraçada.

  • Trencalls [Ofensiu]
    Naiade | 24-09-2011 | Valoració: 10

    Magnífic relat que descriu a la perfecció els in trincats camins de la ment per a fer-nos sentir por. Qui no ha tingut por irracional algun cop?
    Una abraçada

  • Íntim terror, aprensiu, [Ofensiu]
    allan lee | 24-09-2011

    un quadre intern que pintes amb una paorosa percepció, amb una nitidesa que fa que jo també senti aquesta angúnia, la por que el barret i el penja-robes esdevinguin un ésser maligne. Tens el do de crear una atmosfera total en un relat curt. Amb una densitat impactant. Un magnífic treball. Una abraçada,

    a

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: