Infant i adult

Baixo les escales corrent perquè el comboi del metro (no he tingut temps de llegir-li el número) és a punt de sortir de l'estació. Pensava que hi arribava però en el darrer moment m'he frenat, no era qüestió de tombar la dona que s'havia desentès ja de pujar-hi i seguia recta per l'andana.

El conductor/a m'ha vist i m'ha donat una segona oportunitat. A dalt hi havia una mare amb un nen al cotxet. Tinc debilitat per aquesta etapa de la vida, darrerament, i que mai havia pensat que m'interessaria. Llegeixo àvidament les mirades i accions que l'acompanyen.

He fet un somriure al nen, com un bon dia, que m'ha entès perfectament i m'ha retornat. Aquesta persona té ara uns vuit mesos d'edat i a mi me'n falten menys de dos per fer-ne seixanta. M'ha sortit natural perquè altrament el nen és perd i no entén prou bé em missatge (no m'ha sortit forçada l'expressió, vaja!).

Això de veure algú més al costat de la seva mare- ben protegit - sembla que li ha agradat. Al cap d’uns moments, ha entrat amb desfici quan ha vist el biberó; a poc a poc la seva expressió s'ha anat fent més endormiscada mentre xumava; s'ha ennuegat lleugerament sense plorar, la llet de la tetina un cop li anat per la cara amb les sacsejades, però ell no s'ha queixat. La mare, controlant l’estrès, li ha tret amb moviments ràpids encara que curosos. Desprès s'ha fixat que tenia un punt petit, nou, a la cara i li ha gratat amb l’ungla: la darrera vegada no li tenia – he degut pensar - perquè li deu conèixer cada punt del cos amb memòria fotogràfica. Desprès de gratar-li, com deia, ha fet fora allò que devia ser un trosset de moc que duia enganxat.

Quina distància la que condueix des d'aquest estat!, a l'estat d'adult, cadascú al seu racó, com en aquest vagó, un llegint el llibre electrònic, un altre absort amb la música i el de més enllà pensatiu. Sembla una distància insalvable i en cert sentit decebedora.