Prou

No sé si t'adonaràs que aquestes línies van dirigides a tu. És possible que ni tan sols arribis a llegir-les mai. Però sent que ho he d'escriure, que he de vomitar el que tenc dins meu.
Escric des dels records d'una amistat perduda, perduda ara també l'esperança de qualsevol reconciliació. Tot s'ha esfumat. Em va sorprende que te n'anassis. El que més em va sorprende, però, fou la manera com marxares. Encara esper una explicació, tot i que he vengut a buscar-la diverses vegades... però tu sempre m'evites.
Em vas deixar totalment desconcertada... però ara que et veig, feliç i somrient davant la teva nova vida, he decidit parar de buscar el moment. El moment per parlar-te, per demanar-te seriosament una explicació i per intentar que tot torni a ser com abans.
He decidit que no val la pena malgastar més temps i energies, que no val la pena estar trista per una persona que no ha tengut ni tan sols la decèndia d'oferir una explicació. I perdona que et digui que encara que vagis anunciant als quatre vents que estic sola, no hi estic pas. Al meu costat tinc un grapat de gent que sap apreciar el que tu no saberes veure.
Te'n vas anar, sí, i ara et fas la "rebel". Creus que l'alcohol i el sexe són una finestra que et situa un esglaó per damunt la resta. No te n'adones que els altres pensen que no actues bé. I saps per què no te n'adones? Perquè les teves noves amistats no t'han sabut avisar, no han sabut veure el que era millor per a tu.
He plorat molts dies, he maleït la meva sort i he pagat el meu mal humor amb persones que no s'ho mereixen... Però avui dic prou. PROU!
Creia que eres diferent de la resta, especial... ara he vist que sí, ets diferent, però no en el bon sentit.
Malgrat tot, saps que si un dia (o dos o tres) necessites ajuda, un consell, o simplement parlar, seguesc aquí. Perquè avui també he dit prou a la rancúnia. I no ho faig per tu, sinó per mi. Perquè no pot esser mai bo tenir una cosa tan dolenta dins l'ànima.
Adéu, i fins sempre. Sigues feliç... o almenys intenta-ho. Jo pens ser-ho.