Records.

Un relat de: marta_gut
M’aixec de la butaca i vaig cap a la cuina. I un cop allà… què volia? Què cercava? Bé, res… me’n torn a la saleta. Sent el telèfon sonar… però no record on l’he deixat. I cerc i cerc… i quan finalment el trob (devora la televisió) ja ha deixat de sonar. És la meva filla, que bé! Fa un bon grapat de dies que no xerram.

- Hola reina! Com ho dus? Feia molt que no xerràvem!
- Hola mamà! Què dius? Si vaig venir ahir a veure’t! Res, que te cridava per veure si necessites res, que just ara volia anar al súper.

Ahir? Ahir la vaig veure? I pens i pens… però no sóc capaç de recordar-ho…

- Mamà? Que me sents…?

L’endemà, surt a comprar el pa. I em saluda una dona que no sé qui és… Es deu haver confós, però educadament li dic “bon dia” jo també. I quan sóc al forn, me n’adon que m’he deixat el moneder a casa. Torn a casa, i veig que he deixat l’olla al foc… sort que no ha pres foc la cuina! I m’assec a una cadira, abatuda. Crec que m’està fugint de les mans això… tal vegada necessit ajuda. Però no, pots pensar, són petits descuits. I per llevar-me l’angoixa de damunt, vaig a veure el meu fill, que treballa a la sucursal d’un banc, aquí a la vora. Sí, segur que ell m’animarà. I ens posam a xerrar, i quan em diu “mamà, això ja m’ho has contat moltes vegades…” se’m regira l’estómac. I ell, que supòs que ha vist com se m’ha canviat la cara, insisteix en què anem a fer un cafè. Però la veritat és que no estic d’humor.

I una vegada a cada de nou, em deix caure al sofà i plor… plor fins que se m’espassa el disgust. Què hi farem… coses de l’edat.



Per tu, padrina. Perquè em dol a l’ànima. I perquè jo no seria capaç de dur-ho com ho dus tu… Ens dónes llum a tots, malgrat tot. Te fas estimar!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de marta_gut

marta_gut

59 Relats

111 Comentaris

47563 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Qui té ulls per veure i orelles per escoltar, es convenç de que els mortals no poden encobrir cap secret. Perquè quan els llavis callen, xerren les puntes dels dits i l'emoció traspua per tots els porus del cos.

Sigmund Freud.