Diumenges.

De ressaca, de pluja, grisos. De veure pel·lícules, d’anar a llocs especials, de fer-los a mida. Recordes quan, al principi de tot, et deia que odiava els diumenges? I tu, sense que gairebé ens coneguéssim, em vas dir que passaríem els diumenges junts, i així no serien tan horribles. Qui ens havia de dir, a hores d’ara i sobretot a mi, que el darrer dia de la setmana es convertiria en un dels nostres preferits.

Però ara trob a faltar els nostres diumenges. Com tu has escrit avui, “un diumenge sense tu, ja no és un diumenge, enyor els nostres diumenges”. Quan ho he llegit, se m’ha fet un nus a l’estómac. Perquè és així, un diumenge sense tu ja no és el mateix, igual que una vida sense tu no val la pena. Des de que estic aquí, han deixat d’agradar-me els diumenges; de veres, han perdut tot allò que els feia especials. Perquè tu tens la capacitat de treure-li un raig d’escalfor al dia més fred de l’any.

Feia temps que volia escriure’t sobre els diumenges, i avui tu m’hi has acabat de donar peu. Se’m fa llarga l’espera, és difícil somriure si no hi ets… però d’aquí tres diumenges estarem abraçats! I tot i que ara sembla que les hores no passen i que els dies no avancen, saps que hi posaré tot de la meva part perquè el diumenge que passarem a terres italianes sigui únic i inigualable, un d’aquells diumenges difícils d’oblidar! Com el primer, a Formentor, o com qualsevol dels que van precedir a aquell primer tan i tan fantàstic!

Només és qüestió de temps (i de paciència) per aconseguir que els diumenges siguin nostres un altre cop.