Un pasta diferent.

És difícil. Molt. Més del que podríem haver pensat mai, molt més del que ens imaginàvem. Però no em fa por, ara ja no. No, perquè sé que, per molt que ens costi, ho traurem. Perquè em demostres dia a dia, malgrat la distància, que això nostre és ben cert, ben palpable i ben de veritat.

Mai en la vida havia sentit això que tenc (que tenim) ara i des de fa ja un bon grapat de mesos. I creu-me quan et dic que vull que funcioni, que lluitaré perquè arribem a port, que m’aferraré fort fins i tot a la més mínima esperança que hi pugui haver. Perquè vals la pena, ho sé, ho not, m’ho mostres.

La distància és cruel, ho arrasa tot sense compassió. Però com tu em vas dir l’altre dia, nosaltres serem l’enveja de tots i de tothom. I tranquil, que “només” falten 20 i pico de dies… això ja és cuit (: després, no somiïs ni tan sols en desferrar-te ni un simple instant del meu costat; de fet, no et deixaré ni respirar, hauràs de treure aire d’on puguis… però sempre al meu costat. S E M P R E !

Cada dia, quan obr els ulls, ets la primera cosa que em ve a la ment. I, inevitablement, se’m dibuixa un somriure, així, pam, automàticament. No hi ha dia que no desitgi tenir-te aquí, ben apropet… i són poques les vegades que aconseguesc aguantar les llàgrimes. T’estim, videta, gràcies per fer-me feliç encara que sigui a més de 1000 kilòmetres de distància!