Confessions

M’agrada dibuixar un poema transparent a la teva pell i recórrer la teva esquena nua amunt i avall amb les puntes dels dits mentre, secretament, desig que el temps s’escoli lentament. M’és infinitament més fàcil restar en silenci, escoltant el teu cor com batega, estudiant la teva respiració, que no pas traduir amb paraules els pensaments que corren (quasi volen) veloços. Saps com fer-me perdre les rialles, i clavant-te les ungles, respirant la teva pell, tastant la teva olor, la felicitat m’embriaga. I així, èbria de tu, t’ho dic, finalment (t’estim!).

Però massa lletres resten arraconades, esperant. I no és just, no quan tu em repeteixes trenta mil vegades totes aquestes tonteries que tant m’agrada escoltar. La veritat és que a vegades em paralitza la intensitat de tots els meus sentiments cap a tu. Em fonc una miqueta cada vegada que em mires i somrius, i em romp en mil bocinets quan em dius que m’estimes. T’atraparia en una abraçada infinita, i no importaria parlar més: les nostres llengües, les nostres mans i la nostra pell ja fa temps que coneixen aquest llenguatge alternatiu.

El que més m’espanta és aquesta pujada constant, on cada dia és millor que l’anterior si tu hi ets, on em fas sentir especial de cada vegada un poc més. Ets realment increïble! Però, inevitablement, tot el que puja ha de baixar… i patesc, no vull un esclat ni una caiguda en picat. No seria just, ni per tu ni per mi… Així que fes-me un favor: no em deixis caure!