Preguntes (que s'amaguen entre signes d'interrogació)

Conèixer algú, aquí o allà, amb qui creus que existeix un cert grau d'enteniment malgrat les distàncies o els pensament no expressats, fa possible que d'aquesta terra poguem fer-ne un jardí.

Darrerament tothom no deixa de recordar-me la importància de la distància. Aprop i lluny, separats i junts... són termes relativament subjectius: potser tu trobaràs que una cosa que està a 30 metres està enfora, però algú altre pot considerar-ho més aviat aprop. El problema és que no esteim xerrant de metres, sinó de kilòmetres: carreteres, mars i muntanyes enmig. 1048, en un principi i per ser exactes (ara que haurem de fer aquest càlcul de nou. No pateixis, tot t'anirà genial, gairebé se't rifaran, jo ho sé! I tu també que ho saps...). És cert, també, que perquè tot això arribi encara ha de passar un cert temps; per tant, ho podem considerar enfora, encara. I la meva pregunta és: val la pena?

Dibuixes el meu millor somriure. Cada vegada que me mires, fas alguna tonteria o me mossegues. També quan m'abraces i m'estrenys fort, i quan em beses. Hi ha coses que no duren per sempre, d'altres sí. Com una bona cançó, o un bon llibre, o un bon record que pots treure i admirar en els moments més grisos, acostar-te'l i tancant una mica els ulls desitges reconèixer encara la persona que hi apareix, al teu costat, memòries que perduren, poetitzant instants. Disfressa't de promesa impossible, d'un t'estim etern o d'un mai t'oblidaré, però disfressa-t'hi. Perquè tu existeixes allà on vulguis, però existeixes millor allà on t'estim.

És increïble totes les coses que podrien succeir i no succeeixen perquè som massa covards. Per això, crec, vam tirar-nos la covardia a l'esquena, i ens amollat. Tots dos. Sense mans. En picat. I a vegades tenc por. Com ara, que no puc dormir. Com ara, que t'enyor. Com ara, que totes les cançons sembla que parlen de tu.

Tornem a les preguntes. He demanat si valia la pena. Of course, my dear! No ho he dubtat ni un segon, perquè aquestes són les comunicacions vertaderes: els avisos davall la pell. Per desgràcia, de poc serveixen els diccionaris en aquests casos. I tots aquests avisos, malgrat ser diferents, apunten cap a un mateix missatge: t'estim. Més preguntes: llavors, enamorar-se és això? Ho ha de ser per força, aquest sentiment, aquesta cremor, aquesta enyorança (encara que només hagin passat unes poques hores)... bé deu ser amor. Amor, una paraula ben curiosa. Tan fàcil de dir i tan difícil de definir, i encara més de sentir. Sóc capaç d'inventar-te en qualsevol mirada, en qualsevol gest i, millor encara, en qualsevol llit. Ets com una promesa corrupta que s'arrisca a la comisura dels meus llavis, com un somni que pot endevinar-se bategant entre dos cors nuus, com el teu i el meu.

Podria provar d'adormir-me, o de despertar de tanta pardaleria i tants somnis sense fonament, o queixar-me (per no perdre el costum), però al final només vull insinuar-te una besada. Aquell petó que tindrà gust a sal de mar i a nit plena d'estrelles. Tornam al principi sense cap conclusió. Conèixer algú. Conèixer-te, que ja s'ha classificat entre les 5 millors coses d'aquest 2011 que per ara pinta molt i molt bé (voldràs saber les altres quatre?) =)