Pols perduts

Un relat de: mharta

Ni entenc perquè ja no et vull tenir del tot,
Ni comprenc perquè ja no suporto no tenir-te.
L'eufòria d'una llàgrima,
no fa fora cap fantasma.
El convida,
l'acarona,
Li enraona
i després...
L'engarjola.
Perquè si et tinc massa,
tomba sorrenca de l'arrel soterrada,
tinc por de tu.
I si et tinc massa poc,
cel d'un xàfec estiuenc i esbarzerat,
tinc por de mi.
Junts o separats?
Ja res em sembla bé.
I ara els dies ja no són com tecles d'un piano,
Ara blanques i ara negres.
Ni tenen un gat silenciós que s'hi passeja pel damunt...

Comentaris

  • bo...[Ofensiu]
    socjomateix | 03-07-2006 | Valoració: 10

    molt bo!

  • potser...[Ofensiu]
    Capdelin | 14-03-2006 | Valoració: 10

    poc = deleix... i massa = enfarfega
    potser ja no hi ha tant foc i incendi, potser la personalitat s'equilibra i modera els instints...
    No, no cal cremar els sentiments i morir abra (s) (ç) ts...
    Retrates molt bé la condició humana, inconstant, exagerada...
    una abraçada.

  • Contradiccions[Ofensiu]
    roda03 | 14-03-2006 | Valoració: 10

    Hola Marta,
    Avui, gràcies a Salz, t'acabo de descobrir i de llegir. Permete'm que et digui que tot sovint els poetes perdem molt el pols en moltes facetes de la nostra vida diària. Deixe'm dir-te però que tu has escrit uns versos plens de força i de dubtes. Tot sovint el dubte és sinònim d'amor i de desamor, i és que és tan fràgil la frontera de l'odi i de l'amor que només ho pot explicar qui ho ha viscut.

    Brindo per haver-te connegut i et prometo anar-te llegint,
    Roda03

  • ... ja no tenen un gat que silenciosament s'hi passeja per damunt[Ofensiu]
    kispar fidu | 08-03-2006

    bones! (últimament tinc el web un xic abandonat, però de tant en tant faig un cop d'ull als últims comentats o publicats per veure si algun em crida l'atenció...).

    El Pols de l'amor. Allò que ni puja ni baixa, ara s'eleva ara descendeix estrepitosament... allò que no segueix un ritme constant, que no manté per res un equilibri... Aquell sentiment que ens causa plaer al mateix temps que dolor... Allò que mai arribem a entendre del tot i del qual no n'existeixen normes ni manuals...

    Un pols perdut, perquè sovint el motiu de la seva victòria sembla no existir...

    Penso que la seva lluita constant ens porta més tard al seu gran valor...

    ens veiem per aquí,
    que vagi bé,
    Gemm@

  • L'amor...[Ofensiu]
    AVERROIS | 08-03-2006

    ...és com una balança, depen del pes que posis a cada banda pot estar equilibrada o no. Busca el teu equilibri i gaudeix de la vida. Una abraçada.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: