Pollastres urbans

Un relat de: Carles Malet

Fins que vaig tenir tres anys, els meus pares van ser pagesos a Marina. D'aleshores ençà han passat quatre dècades, i d'aquells primers anys d'infant només en guardo dos records fugaços. El primer, jo assegut prop del tancat de les cabres, que s'acosten a llepar-me la ma mentre l'àvia les muny. El segon, el meu pare immòbil al meu costat, mentre tots dos observem en silenci i des de la distància com una excavadora groga va enfonsant, una per una, les parets del mas.

Com els pares, durant els anys seixanta molts pagesos de Marina van haver de deixar la terra empesos per la industrialització del sol de conreu. Aquests nouvinguts a les rodalies de Barcelona van emportar-se a la ciutat hàbits dubtosament civilitzats. El més freqüent, l'obsessió per intentar viure en una casa amb jardí, on poder plantar-hi un taronger o un llimoner, i on fer-hi un petit tancat de filat per a criar-hi aviram.

Cap als sis anys vaig descobrir que al nostre barri de casetes velles, de planta allargada i estreta, i amb grans patis interiors de terra, gairebé tots els veïns venien de pagès. La Sra. Teresina tenia cura a diari del pugó del seu llimoner, el Sr. Joan criava unes poques gallines ponedores amb blat de moro i pa remullat barrejat amb segó, i els Vidal s'afanyaven a engreixar mitja dotzena de conills que venien després al barri a vint-i-cinc pessetes la peça.

Les vivències que fins no fa gaire foren quotidianes per als fills de pagesos urbans, representarien avui experiències extraordinàries a les ciutats modernes de ciment i d'asfalt. De petits, nosaltres hem ajudat el pare a plantar viver de tomaqueres i després a emparrar-les canyes amunt, hem recollit ous frescos sota la mirada de desaprovació de la gallina a punt de ser lloca, ens hem punxat els dits amb el roser que la mare s'entossudia a fer competir amb la poca terra disponible per a les cebes tendres, i hem collit les taronges el dia de Nadal.

D'aquell temps d'infant, recordo particularment la meva relació amb els pollastres com una experiència fascinant. El cicle començava cada tardor amb la il·lusió d'acompanyar la mare al carrer de Sants a comprar els pollets que tot just tenien dies. Un cop a casa, calia preparar la gàbia, amb la bombeta de cent vats per escalfar els animals de nit, i on els alimentàvem amb farina durant les primeres setmanes. Quan la ploma gruixuda substituïa el borró, era el moment d'introduir el blat de moro a la dieta, i passar les aus al galliner gran.

Als set anys vaig decidir-me a estudiar el llenguatge dels animals. Durant mesos les meves imitacions es van enfrontar amb espolsades ràpides de cap de les aus, en senyal de desaprovació pel meu cloqueig poc reeixit. Un missatge burleta, que lluny de desmotivar-me, m'incentivava encara més a aplicar-me en l'estudi. Amb paciència, vaig arribar a identificar i repetir gairebé amb perfecció tot el repertori sonor de les aus: el bon dia estrident del gall, el gemec lent de la gallina abans de pondre, seguit de la seva cacofonia de goig en observar l'ou, o el breu cloqueig del gall que precedeix la cort de la femella.

La meva relació d'infant amb els pollastre de corral va incloure també freqüents treballs de camp sobre el comportament animal. Un dels experiments més fascinants era marejar les aus fent-los-hi rodar ràpidament davant dels ulls uns brins d'herba tendra o un patata tallada. L'altre, esperar a que un individu del galliner estigués sol per a donar-li un premi especialment atractiu, com ara un cuc de terra o un cargol viu, i observar tot seguit com es desfermava la cacera dins del galliner, fins que l'au més forta, ràpida o hàbil engolia el premi.

Malauradament el pollastre urbà és avui en dia una espècie en extinció. Fa uns mesos, una parella de la policia municipal es va presentar a casa dels meus pares, avui ja avis, brandint la denuncia d'un veí que no pot agafar el son per culpa del gall del galliner. Certament, s'ha de donar la raó al veí i a l'autoritat: el cant del gall a la matinada destorba els breus instants de silenci a la ciutat que segueixen la fi de les activitats nocturnes i precedeixen el començament de la nova jornada laboral.

I es que, a ciutat, ens hem acostumat al soroll de motors de camions, motocicletes i autobusos; a la sirena de l'ambulància i la policia; a les botzines dels cotxes obrint-se pas entre vianants despistats o conductors maldestres; al brunzit dels aires condicionats dels veïns; a la música mig ofegada dels bars musicals dels baixos dels edificis; al ritme rap que el conductor jove generosament comparteix baixant les finestres del cotxe amb estèreo nou; a les vibracions i al xiulet del tren de rodalies; a la remor amb efecte doppler dels avions que aterren o s'enlairen del Prat; i als crits al carrer dels joves, encara amb la festa al cos, quan a quarts de sis de la matinada surten de la discoteca i rumien si tornar a casa o continuar la festa a Castelldefels.

El cant del pollastre a ciutat a les sis del matí és una aberració a destemps, una blasfèmia acústica dins la litúrgia de sorolls civilitzats.

Tanmateix, però, se'm fa difícil acceptar que els meus fills no puguin aprendre com fer marejar un pollastre amb un bri d'herba verda.

Comentaris

  • Ostres Carles! [Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 14-10-2005

    M'he sentit identificada per varies coses, una per que la meva casa a pages, a la Floresta, també va acabar sota les escavadores, i un altre perquè el Gall del meu veï [a un poble a prop de Lleida] també canta i a mi m'encanta, però al veí de Barcelona li molesta perquè no el deixa dormir. Gracies a dèu que a Granyena no hi ha Guardia Urbana, jejejej.

    Bé, doncs jo sóc gata de quan puc, i vaig fent pero sóc bastant obsesiva i quan m'agraden un tipus de relats acostumo a repetir, així que torno a estar per aqui.

    Jo també respondré algunes preguntes arpofitan aquest mitjà.

    Pel que fa al relat del Homes Vermells, doncs en principi era un microrelat, però si que es veritat que ha inspirat altres coses, i segur que el temps que he passat a Àfrica m'ha influit en les descripcions de llocs, i de gent.

    Pel que fa a Macrotermes, no coneixia el nom científic, però imaginava que una posibilitat eren les termites, doncs n'he vist molts de termiters més alts que jo, vermells en mig de la sabana, unes construccions formoses, que potser tallen l'arbre però creen una nova estructura complexe i bella. Deu ser això que la natura[ ja se que no es ben be així] no crea si no transforma. Tanmateix potser la meva interpretació no es tant llunyana, l'home africà sovint acava amb els arbres centenaris perquè la gana apremia, i la fusta manca, però es cert quedesprés veus les escultures que les seves mans treuen de la fusta i al.lucines que allò pogués estar amagat en els seus nusos, pot ser hi ha espit d'espècie, i pot ser hi ha cultura. Tanmateix el relat m'agradat molt, pero el final es trist i fa reflexionar de com els humans fem i desfem, i bé, no t'agradaria veure milers de troncs d'acàcies damunt de camions per anar a parar a fabriques com Ikea pels mobles que comprem a occident. No sé, els arbres tenen una presència especial, els baobabs, les acacies, son significatius per moltes cultures, els roures, aqui a Europa, els castanyers, ells gaira bé atanyent l'inmortalitat i pot ser per això els respectem...

    i respecte a ser historiador, hom ho pot ser de cor, perquè el no poder mai deixar de conèixer es quel com innat en algunes persones. Que eres de ciències, entre trilobites, mars prehistòrics, i altres coses, ja ho he observat, però la ambientació de macrotermes i de la Alemanya nazi de Zollverein m'han semblat molt acurada, i per això he pensat que potser eres historiador... ves tirada d'ofici saps?

    I per dedicar al forum, doncs noi, el Pivot ens va fer conèixer els teus relats i penso seguir llegint... jejejej

    Gràcies pel teu comentari.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

232 Comentaris

73441 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com