Ploraven llàgrimes de sang

Sovint s’enganyava a si mateixa imaginant estar bé, però en el fons n’era conscient, i és per això que els seus ulls verds ploraven llàgrimes de sang.

Feia anys que estava malalta.
Deia que estava bé, reconeixia la seva malaltia, però no la volia acceptar. (Realment és molt dur...) es deia a si mateixa. La Teresa patia una malaltia incurable, i a mida que passaven els anys, els mesos i els dies perdia l’essència que tant la caracteritzava. La gent la prenia per boja, per una persona dement i incomprensible, consideraven que les seves accions eren equívoques i obsessives, arribant al punt de rebutjar-la... i ella es refugiava a casa seva, sola davant la societat, esclava dels seus fantasmes. No ho volia, volia tornar a ser la de sempre, volia creure, tornar a reviure l’emoció d’un primer amor, sentir-se viva. Malgrat tota era conscient que ja no era possible i que de mica en mica oblidaria les petjades que la seva vida havia gravat durant anys. Sovint s’enganyava a si mateixa imaginant estar bé, però en el fons n’era conscient, i és per això que els seus ulls verds ploraven llàgrimes de sang.