Pètals -3-

La Sònia Màntua havia nascut en any de traspàs i el fet, segons la seva mare, era signe de bona sort. Per aquest motiu, les passes de la Sònia eren decidides i fresques, confiades, amb aquella lleugeresa de qui se sent acompanyat per la fortuna.
El gust per la fotografia li va néixer de ben petita, juntament amb jocs i rialles, tot veient com el pare retratava els moments de la seva infantesa amb aquell delit patern de conservar els instants i poder-ne gaudir en el temps del record. Va aprendre d'ell el gust per l'enquadrament de cada escena quotidiana tot desenvolupant un estil propi que dotava d'un punt de llum intensa els indrets més foscos i ombrívols; aquesta era la característica dels retrats de la Sònia.
Amb el temps havia retratat escenaris diversos i, de manera minsa, s'havia guanyat la vida. Tenia amics que, de vegades, la cridaven perquè els fes un reportatge familiar. Ella sempre deia que sí, afalagada per les propostes que, si bé no la feien guanyar gaire diners -sovint deia que amb allò més bàsic en tenia prou per viure, tot un luxe-, la feien guanyar en amics i en llibertat. La llibertat era allò que veritablement guanyava dia a dia, una veritable fortuna. Potser era aquesta la fortuna de la qual la mare sempre en parlava.
Per encàrrec de ‘Cronos', una revista d'actualitat científica d'abast nacional, i en col·laboració amb un equip de geòlegs, la Sònia va passar dos anys retratant roques arreu de països diversos. Durant aquests dos anys, els ulls se li van negar de vida de diferents indrets, de colors i de sons de pedres, de fòssils, de gent i d'una llum que feia que qualsevol retrat pogués ser reconegut com inequívocament seu. La revista va considerar que el fet, a més de les publicacions periòdiques que havia ocasionat, mereixia una exposició perquè diferents ulls poguessin contemplar la riquesa de les pedres del món que, en les fotografies de la Sònia, recuperaven una vida adormida amb el pas dels anys. La revista va moure tots els fils per fer-la possible.
Van inaugurar l'exposició sobre les roques un dijous de setembre. El matí d'aquell dia, la Sònia Màntua va conèixer en Berto Morelli i, aquell mateix dia per la nit, la Sònia va pensar que la seva vida feia una capgirada. Com passa en certs moments de la vida, la noia va creure que era el centre del món i que totes les mirades i paraules del voltant la encerclaven com remolins de vent per posseir-la, i potser era cert.
Aquell matí, la Sònia va passar-lo amb el neguit de la propera estrena, era la primera vegada. Sovint, amics i coneguts li havien proposat muntar alguna exposició fotogràfica, convençuts del valor i la bondat de la seva obra, però mai no havia estat possible fins llavors.
Després d'esmorzar, va sortir a comprar-se uns pantalons de vellut color albergínia, un color que li encantava i que podia donar-li la seguretat que necessitava durant l'estrena de l'exposició. Amb la compra del pantalons, i com a motiu del segon aniversari de la botiga, van obsequiar-la amb un petit flascó de perfum de violetes i el fet va fer pensar a la Sònia que aquell dia, sens dubte, devia ser el seu dia de sort.
Després de la compra, va baixar per la Rambla amb la intenció de passejar aquella mena de desassossec que li estroncava els budells, mai no s'havia sentit com llavors.
En arribar al metro del Liceu, el va conèixer. Era la primera vegada a la vida que veia algú que menjava pètals de flors, ni tan sols es pensava que això fos possible. Però ho era. Ell en menjava, pètal a pètal, com si degustés una delícia. No va dubtar en agafar la màquina de retratar que sempre duia a sobre i fotografiar-lo una i altra vegada fins que ell la va advertir entre la gentada i va optar per paladejar de forma més ostentosa i teatral cada pètal que es duia a la boca.
En acabar aquella sessió fotogràfica espontània, la Sònia es va acostar al noi i va donar-li una tarja, el convidava a la seva l'exposició: "Roques". Es van parlar poca estona, però tots dos van intuir, com s'intueixen certs enigmes de la vida, que es tornarien a veure.
Ell va entrar a l'exposició a mitja tarda. "Roques", no li semblava un títol seductor. Però ella sí, i ara que la tornava a veure va pensar que el color albergínia li esqueia com cal altre color. Ell va impregnar-se de tots els matisos del gris de les fotografies i d'aquella llum intensa que naixia del cor de cada roca, però sobretot de la gestualitat de la Sònia i del seu to de veu que tenia un no sé què d'autoritària tendresa. Va quedar-se poca estona. Els turistes que acompanyava per Barcelona -ell era guia turístic-, l'esperaven puntualment per visitar la Pedrera.
La Sònia, tot mirant una de les seves fotografies i parlant amb un amic que feia temps que no veia, recordà de sobte la tendresa de la mirada d'aquell home que ja havia marxat i del qual ni tan sols sabia com es deia i li va saber greu no haver-li preguntat abans d'acomiadar-se'n.
Però va tornar a sentir-li la veu poc abans de tancar l'exposició. La trucada la va distanciar momentàniament dels coneguts que havien anat a visitar-la i fer-li compliments oportuns, d'una copa de cava i d'un canapè coronat per una flor de mantega. Van quedar per aquell mateix vespre, un cop ell tingués ubicats els turistes, un cop haguessin tancat l'exposició.
Quan es van trobar, feia aquella frescor d'alguns setembres, i ell parlava per telèfon assegut en un banc. Ell mantenia una conversa breu, feta de monosíl·labs i distància; parlava amb el seu pare. Al poc, va penjar el telèfon. Ella es va asseure al seu costat i va notar com un embolcall invisible els acostava de forma subtil, potser la causa la tenia el perfum de violetes que li havien regalat aquell matí i que no havia dubtat en estrenar, o potser no. Ell li va dir el seu nom: Berto, Berto Morelli.