"Parvenu"

Per circumstàncies diverses em trobo trepitjant aquesta consulta per a gent de la sanitat privada, jo, que de natural soc de la pública i seria, més aviat, entre gent suorosa, preocupada i un pel malhumorada. L’ambient pel que passejo nerviós esperant el resultat mèdic de la cirurgia, és espaiós i fins a cert punt luxós, sense excessos, vull dir.

Les vistes des de l’ampli finestral sobre Barcelona són espectaculars. Les revistes que per passar l’estona fins a ser cridat per la visita, hi ha repartides sobre de les tauletes hi són per fer sentir importants al pacients; no es troben als quioscs, són internacionals: inversions, luxe, i una mica de psicologia; un pel avorrides.

Al fons, en règim d’auto servei, hi ha una mini cafeteria. La gent que hi treballa és discreta i super amable. Un ambient que no és el meu: jo aquí soc un parvenu, com ara a tants llocs, obligat, ja que altrament, per la pública, hauria d'esperar tot un any, em van dir. Soc conscient que això no és precisament agradable en les meves circumstàncies! Soc doncs, un parvenu per evitar un cert patiment.

Va entrant gent, poca. La majoria encaixa per l’aspecte en aquesta àrea privada.

En un dels sofàs -n’hi per triar- s’hi asseu una parella, relativament jove, ell du americana sense corbata i a les mans hi porta un petit dossier, que pel que es veu deu ser imprescindible que se'l llegeixi, no se si ara, o quan entri i es descordi per a que el visitin les infermeres. La dona es esvelta, vaporosa i sol·licita; sembla ser que és qui porta la veu cantant en la visita. Resulta jove per tenir aquesta mena de problemes de cintura cap avall el noi del dossier. Semblen tots dos trets d’un prospecte de publicitat de gimnasos. Joves, dic, però ell ja mostra canes a les patilles. El vestit d’ella és modern, car, elegant, i un pel sexy, però no fora de lloc. A l’alçada del cor s'hi manifesten dues raons potents.

Dubto que siguin naturals, massa fermes serien i no li escau tata perfecció. Quin parlar i quina desimboltura!, quin saber estar natural allà, que tenen.

Entra un ex-conseller convergent, se’l reconeix amb mascareta i tot; dona el seu nom al taulell i sí, és ell. S’asseu a fer el paraulògic, em sembla, mentre espera que el cridin. El seu vestit vol ser senzill, sense sofisticacions, les sabates imiten una espècie d'avarques o de sabata de treball al camp, evocant un aire o perfil anti-senyorívol.

Per fi, hi fa cap l’estrella que pel que sento, va a veure al mateix doctor que jo i que em veurà, m'han dit, entre mig de dues visites per donar-me l’OK; jo hi faré un posat professional, i col·laborador, tot reconeixent-me parvenu, això sí, als seus ulls, fent-li veure que sé on soc i que sé que no en soc d’allà però per necessitats del guió m’hi he presentat. Es voldrà assegurar que ja li he demanat hora per d’aquí uns dies? Ves a saber!

Deia que entra l’estrella, perquè, sembla baixat de Calella de Palafrugell: morè, acabat d’escoltar unes havaneres, la seva camisa ultra bona és rosa i la dur per sobre del pantaló, també de forma transgressora, com la camisa rosa. Resultat: es trasllueix la corretja per sota i no li queda bé; la dona ja li deu haver dit. Pantalons blancs, com d’algú que salta de la barca de pescadors. I sabatilles de roba. El veig i em dic parvenu i gràcies. I no!, em penso que no soc millor que ells però estic en el bàndol bo. Em sembla! En el de la suor malhumorada.