Cercador
Partida
Un relat de: jacobè- Compartir:
Flors virginals s'obren al seu pas
emparant el seu cos llimat,
esquerp al perfum més innocent.
Lliris d'hivern vesteixen el seu paisatge,
blanc sobre blanc
difuminat.
Dels diamants
en fa arena pel seu desert sense dunes.
Del roser,
un braçalet de punxes.
Quan la vegis navegar
agafa-la pels canells de les dues mans,
la seva sang transparent no et ferirà.
No l'obliguis a somriure,
els seus ulls dorments et besaran.
Si veus el seu nu de cristall desmaiat a la sorra,
tapa-li el pit amb els pètals que ha deixat caure,
corona'ls amb les joies que no ha vist brillar
i ensenya-li a olorar tots els colors del blanc.
Aferra-la i no la deixis salpar.
Comentaris
-
Senzillament...[Ofensiu]brideshead | 19-04-2007
preciós. Em sembla un poema tan nítid i impecable com el que hagués pogut escriure qualsevols dels gran poetes d'aquest país nostre. No sé perquè, però si algú em digués que és una creació inèdita d'en Miquel Martí i Pol, jo m'ho creuria.
És un poema delicadíssim, amb una tria de mots molt acurada i amb un efecte óptic i sonor que l'embolcallen, tot ell, d'una bellesa molt particular.
I l'estrofa final, en especial els dos darrers versos, són el colofó perfecte:
"...
Si veus el seu nu de cristall desmaiat a la sorra,
tapa-li el pit amb els pètals que ha deixat caure,
corona'ls amb les joies que no ha vist brillar
i ensenya-li a olorar tots els colors del blanc".
Bellíssima expressió.... "ensenyar a olorar els colors del blanc"...
Una abraçada ben forta i la meva sincera enhorabona. M'estranya força veure que aquest poema no ha arribat a tantes i tantes sensibilitats com hi ha per Relats...
