OLZINELLES

Sóc el DÉU de tots els deus. Sóc l'Omni-tot més que cap d'ells. Soc l'Amo del mon, de tots els mons, i el que dirigeix la seva existència. Ho sé tot i ho puc tot. I és per això que he decidit explicar-vos la insignificant vida d'un marrec, d'un noi, d'un home que vaig fer aparèixer al carrer d'Olzinelles 104 4º del barri de Sants a la ciutat més bella i lletja del món, a la ciutat més interessant i més estúpida de la terra, però que, i encara no sé el perquè, m'estimo amb bogeria. (Vaja Déu estic fet!). Tots tenim punts flacs i el meu és BARCELONA T'ESTIMO.

Us preguntareu on és el carrer d'Olzinelles. És a Sants. I això, que és?. Un poble o nucli de població proper a la gran ciutat i que s'hi integrà l'any 1897 quan tenia 19.105 habitants (empadronats el 1890). Ocupava el sector més occidental del Pla de Barcelona i limitava pel Sud i Ponent amb el Pujol de Montjuïc i l'Hospitalet de Llobregat; i pel Llevant amb la pròpia Barcelona i pel Nord les Corts de Sarrià. Tota la zona tenia un marcat caire industrial.

Per que es diu Carrer d'Olzinelles i no un altre nom?. Molt senzill: els homes i dones que hi vivien el van triar i com que jo sóc un bon jan els deixava fer.

Era costum posar-hi noms de Polítics, Militars, Escriptors, gent de la Reialesa, Nobles o Terratinents entre d'altres. Ells van posar-li el d'un Noble Terratinent, amo de moltes contrades del lloc. Es deia Hermenegild d'Olzinelles Fos i Ravella, comte d'Olzinelles.

Tot això ho va heretar dels seus pares Ramon d'Olzinelles i de Romero, vidu de Josepa de Fos i de Ravella, propietaris dels terrenys situats en el "camp de la Plaça", abans camp de "Cal Tet". Antigament n'hi deien "Canónigo Pibernat"; Iglesia" i d'abans del 1.900 d'Olzinelles. Modernament, per entendre-ho, s'aprovà per les Autoritats el 12/06/1980 aquest nom i pertany al Districte de Sants-Monjuïc.

Però anem per feina. Jo, el Déu de la presentació, vaig decidir que un matrimoni ja gran rebessin l'obsequi d'un infant al que direm a partir d'ara Pere, en família, i Pedro, oficialment. Era petit i escarransit però amb una vivesa d'ulls i unes ganes de viure que encisava al contemplar-lo.

Plorava força si el duien al cotxet perquè els seus pares no podien ni sospitar que el seu fill es marejava. Aviat es reforçà amb les farinetes Artiach i la llet rebaixada i marejada de la lleteria del davant del pis on vivien .

Qui eren els veïns de l'escala? Al primer una senyora castellana llogava cambres sense dret a cuina a homes treballadors i que tenien fam com tots plegats els de l'escala, la ciutat i el país.

Al segon un matrimoni amb tres filles, una d'elles un any més gran que el noiet, l'altre, que feia de mainadera del infant si calia, i la tercera aviat es va casar i va marxar.

El pare d'elles era guàrdia urbà i pel marrec, amb els anys, al creuar el carrer d'Olzinelles amb la carretera de Sants on era destinat certs dies a dirigir el tràfec, poc, i ser saludat per una autoritat li representava sentir-se l'amo del món.

Al tercer pis estava ocupat pels pares de la senyora del segon i la que vivia al tercer, amb ells, i que tenia una nena més petita que en Pedro.

Els primers anys el nostre amic, vivia i descobria amb els ulls oberts i ben encuriosits, l'ambient del carrer. Per les nits d'estiu, al ajuntar-se els veïns asseguts amb cadires de boga davant de l'escala o de la botiga de la veïna, i mentre els grans garlaven de les seves coses, els infants jugaven tot rient i fent gresca.

Cap d'ells sabia el que les autoritats del Règim deien per fer callar els intents de protesta, quan no reprimint-los sense pietat, dient mil i una mentides per a complaença pròpia tot seguint un pla estratègic i ben orquestrat de propaganda diguem política. Qui d'ells entenia que si tot era perfecta amb el nou ordre, hi haguessin restriccions cada vegada més llargues, o que s'imposés la llibreta de racionament, o que els pocs cotxes anessin sense benzina?

En Pedro era observador. Des de la galeria coberta del quart pis veia com assecaven les pells d'una fabriqueta de "curtidos" que existia prop d'allà i que empudegaven l'aire fins a fer-lo irrespirable; veia, divertit i encuriosit com un matalasser expert, cardava la llana amb tres bastons picant-los entre ells i desembolicant els grumolls de llana, i con després omplia unes fundes blanques amb ratlles vermelles o blaves o grogues i també de verdes. Després les cosia deixant uns bonys simètrics i ben igualats .

També veia el tros més al sud de Sant Pere Martir on destacaven uns pocs pins o arbres grossos, just al cim, retallats contra el cel blau i que ell, en la seva imaginació, els veia com un destacament de soldats americans al galop ataquen un grup d'indis dolents. Era la única pel·lícula apta que havia vist gràcies a que un tiet treballava com a acomodador a un cinema del carrer Galileo.

No era gens estrany que amb les agulles d'estendre la roba de la mare en fes cavall i genet enganxant-ne una al damunt de l'altre, i aquest exercit imaginari el feia jugar moltes estones. Al balcó del davant, que donava al carrer d'Olzinellas, veia com els nois més grans jugaven al "bèlit" amb la pala de picar roba per rentar-la i reia quan la mare del que l'havia agafat d'amagat l'empaitava rondinant per arrabassar-li.

El més curiós era l'escombriaire. Venia amb un carro tapat amb quatre portelles de ferro per evitar-ne la fortor o, millor dit, la pudor. Tocava una trompeta amb un so estrident i les dones corrien a baixar les galledes d'alumini i amb la corresponent tapa, per buidar-les tot cridant pels balcons i finestres que s'esperés. L'escombriaire, resignat, les esperava que una a una li donessin la galleda i la tirava dins del carro. Quan un racó el considerava ple, el tancava i n'obria un altre, sense deixar de tocar la trompeta per si algú no se'n havia assabentat. Després marxava un tros més avall i repetia el cerimonial.

Aquell home no s'oblidava mai, pels voltats del Nadal, de trucar casa per casa, pis a pis, i donar la felicitació per demanar l'"aguinaldo". Això darrer també ho feien el sereno el vigilant i el "farolero". Aquest li cridava la atenció al noi ja que les llums del carrer consistien amb un filferro tibat d'un costat a l'altre del carrer, amb una pantalla plana que deixava penjar una bombeta no massa potent.

El que era molt distret, tornant als escombriaires, era quan abans que passes l'oficial, de vegades ho feia el que en deien "un busca". Era un carro més petit i sense tapar que també feia sonar la trompeta amb discreció i recollia el que podia i fugia corrents.

Un dia, en Pedro es va sentir molt trist. Mentre "un busca" feia la seva feina aparegueren un parell de policies uniformats de gris i sense dir res l'emprengueren a cops de porra contra el noi fins a deixar-lo baldat al terra tot ensangonat. Llavors el tiraren dins el carro de les escombraries i se l'emportaren a comissaria segons comentaren després els veïns.

Aquestes llums, a les nits fosques d'hivern, li feien molta por al Pedro ja que el vent les feia moure i les ombres bellugadisses li causaven pànic. Com pànic li hagués causat saber que "Mister Marshall" va passar de llarg i restàvem tots aïllats de la resta del mon, llevat de l'Argentina de Perón i la visita "generosa i gens interessada de Doña Eva Duarte de Perón, "Evita" .

El més bonic era la Festa Major del carrer. La comissió de festes guarnia tot aquell tros de carrer amb paperets de coloraines que amb el vent, feien un so agradable i que indicava diversió.

De tant en tant, i penjats als balcons dels primers pisos, uns altaveus potents, sorollosos i engrescadors omplien l'aire de pasodobles, coplas, tangos i música del temps. Ah, i els que no faltaven mai: "los discos solicitados". "Para Pepita de un amigo electricista"; "para la familia Gómez a la familis Sistacs, con cariño". Tot, evidentment, en l'idioma oficial.

A les nits venien orquestres amb més o menys renom per ballar, "decentemente" sota el control de "la Autoridad" pertinent. Pallassos, Jocs (trencar l'olla, curses de sacs, de bicicleta pels privilegiats que en tenien o la podien llogar…) i sobretot la Xocolatada on en Pedro es posava les botes tot i la ferma oposició de la mare. Clar que això li costava un atac d'acetona, però "que le quiten lo bailao".

La vida no era tan plàcida i feliç com semblava. A l'hora d'anar al parvulari fou un drama. En Pere, mimat i protegit al màxim per uns pares amatents, s'havia de separar de la mama. El duien a una escola de monges del carrer de Guadiana, un col·legi femení però que fins que no fessin la primera Comunió, hi volien nens. Sor Lucia, una monja molt jova i simpàtica s'esforçava al màxim per que aquella colla de caganers no paraven de plorar i demanar la marona... El nostre Pedro estava convençut que la seva mara seia a les escales de l'entrada esperant la sortida d'ell. (Innocentó).

Mentre els problemes reals del País seguien sent cada vegada més insalvables, el Regim s'esforçava per dissimular-ho com podia i inventava més i més mentides propagandístiques. Tot feia que uns quanta botiflers i molts aprofitats es fessin milionaris amb l'estraperlo i amb l'amiguisme de les altes "esferas" o amb la corrupció més descarada i desvergonyida del mon.

La repressió, cada vegada més forta, tot i que els assassinats sense judici o amb farses d'ells havien minvat, tot aquell que gosava aixecar un dit era aixafat pel poder i declarat comunista en un país que es ventava de haver-lo "erradicado".

En Pedro anava creixent i l'edat ja li permetia fer algunes trapelleries sense malicia. Quan els amics veien que la mare era a comprar, feien, amb el picaporta de ferro,quatre pics ben forts. El noi, que estava a l'aguait sortia al replà de l'escala i estirava ben fort aquell curiós sistema per obrir sense baixar.
Una corda i diferents rodets estratègicament situats, obrien la balda de la porta.

Hi corrien escales amunt uns quants i amb les eines del pare d'e
n Pere i les fustes de les caixes de xampany (encara no cava) i quatre coixinets vells arreplegats a casa el mecànic, es feien un patinet per baixar pel carrer a tota màquina. El curiós és que la palla que embolcallava les ampolles de xampany, servia per donar menjar als camells de ses Majestats d'Orient.

I va arribar el moment important de que el nostre amic Pere fes la primera Comunió. Les monges els prepararen i escolliren al petit protagonista d'aquesta història per que llegís a la Capella del mateix Col.legi un escrit en plena cerimònia. La veu blanca, clara i ben entonada va fer que moltes mares s'emocionessin.

La segona Comunió la programaren les Monges a l'esplanada de la Sagrada Familia en un acta multitudinari de tots els nens i nenes que la feien aquell any del " Congreso Eucarístico Internacional de Barcelona"

El que no sabien molta gent era que el "Régimen" volia rentar-se la cara i esperava la visita del Papa de Roma, Pius XII, aquell que va fer la vista grossa amb els horrors de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust.

El que tampoc sabia gairebé ningú és que un Partit polític de la clandestinitat, el de la Democràcia Cristiana, va influir a fer pressió perquè el govern democristià italià i fins i tot el alemany no el "deixés" assistir.

El nostre noi va entrar als Germans Maristes de Sants "Colegio del Sagrado Corazón" i va anar a viure al carrer de Galileu, també de Sants, però aquesta és una altra història.



Joan Pérez García
El sempre vostre JOANPG.