Cercador
NO SABRÉ EL FINAL
Un relat de: Alromat- Compartir:
NO SABRÉ EL FINAL
Eren a l'aeroport de Nova York esperant per agafar l'avió per tornar a Barcelona. Eren les quatre de la tarda i encara faltava una hora pel vol. En Joan i la Mireia havien passat una setmana visitant la ciutat.
Però ara ja s'havia acabat el viatge. Només els hi quedaven vuit o nou hores d'avió i tornarien a ser a casa i de tornada a la rutina.
Asseguts a la sala d'espera miraven la televisió. Estaven cansats i mig adormits però de sobte en Joan va posar atenció a la pantalla. Anunciaven la seva sèrie preferida. No se n'havia oblidat: aquella nit feien l'últim capítol de LOST.
El penúltim capítol l'havia vist feia una setmana, just la nit abans de marxar de Barcelona.
Qualsevol persona que no veiés la sèrie i el sentís parlar sobre aquesta, pensaria que estava boig.
Això és el que li passava a la Mireia, la nòvia d'en Joan. Ell mai no havia aconseguit que ella s'enganxés a la sèrie. Havia vist alguns capítols però ho va deixar per impossible a partir de la segona temporada perque no entenia res. I ara sempre que sentia en Joan comentar la sèrie amb els seus amics pensava que no estaven bé del cap.
Però per en Joan era la sèrie de la seva vida. Estava totalment ficat en la història i elaborava teories sobre com acabaria la sèrie.
Havia vist les sis temporades i no s'havia perdut cap capítol.
L'endemà quan fos a Barcelona la primera cosa que faria seria descarregar-se l'últim capítol i veure'l tranquilament sense que ningú el molestés. No volia saber el final fins arribar a casa i pogués veure el capítol.
Al cap d'una estona van anunciar el seu vol per megafonia i el Joan i la Mireia es van aixecar i van anar cap a la porta d'embarcament. Era la porta 23.
Quina casualitat, va pensar en Joan. Era un dels nombres màgics de LOST que molts dels seguidors de la sèrie sabien de memòria.
Quan eran davant la porta d'embarcament, ell va mirar la pantalla i va veure que el seu vol era el 815. Com el vol d'Oceanic Airlines on viatjaven els protagonistes i que es va estavellar a l'illa.
En Joan, com tots els fanàtics de LOST veia referències a la sèrie per tot arreu. La Mireia no podia suportar aquest costum seu.
Una estona després ja eren dins l'avió i buscaven els seus seients que eren a la fila 16 (un altre dels nombres importants de la sèrie!).
Quan ja estaven asseguts als seus seients i amb els cinturons de seguretat cordats en Joan va començar a mirar al seu voltant, tot observant les cares d'altres passatgers.
Va començar a veure persones que li recordaven a personatges de la sèrie:
Una noia rossa embarassada, un home negre amb el seu fill, un noi molt gras,una parella asiàtica i un home amb el cabell llarg i barba de quatre dies.
Llavors fa fixar-se en una noia asseguda davant seu que s'assemblava lleugerament a la Kate (el seu personatge favorit). Fins i tot va incorporar-se una mica del seu seient per veure-la millor i fixar-se si anava enmanillada com a la sèrie....
-Que fas!! - li va dir la Mireia a la vegada que li donava un cop de colze.
Tenia raó. Evidentment la noia no portava manilles. Potser estava una mica massa obsessionat buscant simil·lituds amb la sèrie per tot arreu.
Però llavors va passar el més sorprenent de tot. Una hostessa va aparéixer acompanyant un home que anava en cadira de rodes. El va portar fins al seu seient. L'home de la cadira de rodes era completament calb.
Quan ja portaven tres hores de vol, la Mireia llegia un liibre i en Joan dormia com un tronc, quan de sobte van passar per sobre d'una zona de turbulències. L'avió es va sacsejar violentament i en Joan es va despertar de cop espantat.
- Que ha passat? On Som?- va dir.
La Mireia el va agafar pel braç per tranquilitzar-lo:
- Tranquil, ja ha passat tot. Dormies i t'han despertat les turbulències.
Per un moment havia vist l'avió caient a una illa plena de misteris i on passaven coses increïbles...
Al cap d'uns minuts hi va haver uns crits unes files darrere d'on seien ells. Sembla que un home no es trobava gaire bé. Potser s'havia marejat amb les turbulències. Una de les hostesses va demanar pels altaveus si hi havia algun metge a bord i unes files per davant ells es va aixecar un home d'uns 40 anys.
- És igual que el Jack- va dir en Joan.
- Però que dius ara? De que parles?- li va dir la Mireia.
- No,... de res, és igual.
- No em diguis que et refereixes al Jack de LOST?
- Sí, és que estic veient moltes semblances entre aquest avió i el de la sèrie.
- Tu estás malalt, home! Sort que em vas dir que ja s'acaba aquesta merda de sèrie.
Quan per fi van aterrar a Barcelona eren les nou del matí hora local. Havien passat la nit a bord de l'avió però practicament no havia pogut dormir.
Només pensava en una cosa. L'últim capítol de LOST.
Tenia unes moltes ganes de veure'l. Mig món ja sabia com havia acabat tot però ell encara no. Volia arribar a casa i veure el capítol. Ho necessitava. Es posava nerviós pensant com hauria acabat finalment la sèrie.
Qui havia mort? Qui havia sobreviscut? Havia aconseguit algú sortir de l'illa? Què era l'illa? Amb qui es quedava la Kate: amb el Jack (era el que ell preferia) o amb el Sawyer?
Esperava tenir respostes per totes aquestes preguntes.
Després de recollir les maletes van sortir de la terminal de l'aeroport i va anar a agafar l'autobús que els portaria fins a Plaça Espanya.
Un cop dins l'autobús van seure junts. Un noi que anava parlant pel móbil va seure darrera seu. De sobte alguna cosa de la conversa del noi va cridar l'atenció del Joan. Podia ser que estigués parlant del final de LOST?
- Doncs si, al final resulta que quan tots són morts, es retroben tots quan van recordant les seves vides.
En Joan s'anava quedant blanc mentre el noi de darrera seguia parlant pel telèfon.
- Ah!!! I el Jack mor a l'última escena de la sèrie. Acaba tancant els ulls igual que al primer capítol els havia obert. Ha sigut un gran final. Molt trist.
En Joan es va girar per mirar aquell noi que li acabava d'aixafar el final de LOST. La millor sèrie que havia vist a la seva vida. Sis anys de la seva vida veient-la i elaborant teories, i ara aquell desgraciat li explicava el final.
Va mirar a la Mireia. Estava al seu costat rient. De fet, gairebé plorava de tant riure. A ell no li feia cap gràcia. Al contrari, va haver d'aguantar-se les ganes de donar un cop de puny a aquell idiota que encara continuava parlant i explicant coses de l'últim capítol de LOST.
Eren a l'aeroport de Nova York esperant per agafar l'avió per tornar a Barcelona. Eren les quatre de la tarda i encara faltava una hora pel vol. En Joan i la Mireia havien passat una setmana visitant la ciutat.
Però ara ja s'havia acabat el viatge. Només els hi quedaven vuit o nou hores d'avió i tornarien a ser a casa i de tornada a la rutina.
Asseguts a la sala d'espera miraven la televisió. Estaven cansats i mig adormits però de sobte en Joan va posar atenció a la pantalla. Anunciaven la seva sèrie preferida. No se n'havia oblidat: aquella nit feien l'últim capítol de LOST.
El penúltim capítol l'havia vist feia una setmana, just la nit abans de marxar de Barcelona.
Qualsevol persona que no veiés la sèrie i el sentís parlar sobre aquesta, pensaria que estava boig.
Això és el que li passava a la Mireia, la nòvia d'en Joan. Ell mai no havia aconseguit que ella s'enganxés a la sèrie. Havia vist alguns capítols però ho va deixar per impossible a partir de la segona temporada perque no entenia res. I ara sempre que sentia en Joan comentar la sèrie amb els seus amics pensava que no estaven bé del cap.
Però per en Joan era la sèrie de la seva vida. Estava totalment ficat en la història i elaborava teories sobre com acabaria la sèrie.
Havia vist les sis temporades i no s'havia perdut cap capítol.
L'endemà quan fos a Barcelona la primera cosa que faria seria descarregar-se l'últim capítol i veure'l tranquilament sense que ningú el molestés. No volia saber el final fins arribar a casa i pogués veure el capítol.
Al cap d'una estona van anunciar el seu vol per megafonia i el Joan i la Mireia es van aixecar i van anar cap a la porta d'embarcament. Era la porta 23.
Quina casualitat, va pensar en Joan. Era un dels nombres màgics de LOST que molts dels seguidors de la sèrie sabien de memòria.
Quan eran davant la porta d'embarcament, ell va mirar la pantalla i va veure que el seu vol era el 815. Com el vol d'Oceanic Airlines on viatjaven els protagonistes i que es va estavellar a l'illa.
En Joan, com tots els fanàtics de LOST veia referències a la sèrie per tot arreu. La Mireia no podia suportar aquest costum seu.
Una estona després ja eren dins l'avió i buscaven els seus seients que eren a la fila 16 (un altre dels nombres importants de la sèrie!).
Quan ja estaven asseguts als seus seients i amb els cinturons de seguretat cordats en Joan va començar a mirar al seu voltant, tot observant les cares d'altres passatgers.
Va començar a veure persones que li recordaven a personatges de la sèrie:
Una noia rossa embarassada, un home negre amb el seu fill, un noi molt gras,una parella asiàtica i un home amb el cabell llarg i barba de quatre dies.
Llavors fa fixar-se en una noia asseguda davant seu que s'assemblava lleugerament a la Kate (el seu personatge favorit). Fins i tot va incorporar-se una mica del seu seient per veure-la millor i fixar-se si anava enmanillada com a la sèrie....
-Que fas!! - li va dir la Mireia a la vegada que li donava un cop de colze.
Tenia raó. Evidentment la noia no portava manilles. Potser estava una mica massa obsessionat buscant simil·lituds amb la sèrie per tot arreu.
Però llavors va passar el més sorprenent de tot. Una hostessa va aparéixer acompanyant un home que anava en cadira de rodes. El va portar fins al seu seient. L'home de la cadira de rodes era completament calb.
Quan ja portaven tres hores de vol, la Mireia llegia un liibre i en Joan dormia com un tronc, quan de sobte van passar per sobre d'una zona de turbulències. L'avió es va sacsejar violentament i en Joan es va despertar de cop espantat.
- Que ha passat? On Som?- va dir.
La Mireia el va agafar pel braç per tranquilitzar-lo:
- Tranquil, ja ha passat tot. Dormies i t'han despertat les turbulències.
Per un moment havia vist l'avió caient a una illa plena de misteris i on passaven coses increïbles...
Al cap d'uns minuts hi va haver uns crits unes files darrere d'on seien ells. Sembla que un home no es trobava gaire bé. Potser s'havia marejat amb les turbulències. Una de les hostesses va demanar pels altaveus si hi havia algun metge a bord i unes files per davant ells es va aixecar un home d'uns 40 anys.
- És igual que el Jack- va dir en Joan.
- Però que dius ara? De que parles?- li va dir la Mireia.
- No,... de res, és igual.
- No em diguis que et refereixes al Jack de LOST?
- Sí, és que estic veient moltes semblances entre aquest avió i el de la sèrie.
- Tu estás malalt, home! Sort que em vas dir que ja s'acaba aquesta merda de sèrie.
Quan per fi van aterrar a Barcelona eren les nou del matí hora local. Havien passat la nit a bord de l'avió però practicament no havia pogut dormir.
Només pensava en una cosa. L'últim capítol de LOST.
Tenia unes moltes ganes de veure'l. Mig món ja sabia com havia acabat tot però ell encara no. Volia arribar a casa i veure el capítol. Ho necessitava. Es posava nerviós pensant com hauria acabat finalment la sèrie.
Qui havia mort? Qui havia sobreviscut? Havia aconseguit algú sortir de l'illa? Què era l'illa? Amb qui es quedava la Kate: amb el Jack (era el que ell preferia) o amb el Sawyer?
Esperava tenir respostes per totes aquestes preguntes.
Després de recollir les maletes van sortir de la terminal de l'aeroport i va anar a agafar l'autobús que els portaria fins a Plaça Espanya.
Un cop dins l'autobús van seure junts. Un noi que anava parlant pel móbil va seure darrera seu. De sobte alguna cosa de la conversa del noi va cridar l'atenció del Joan. Podia ser que estigués parlant del final de LOST?
- Doncs si, al final resulta que quan tots són morts, es retroben tots quan van recordant les seves vides.
En Joan s'anava quedant blanc mentre el noi de darrera seguia parlant pel telèfon.
- Ah!!! I el Jack mor a l'última escena de la sèrie. Acaba tancant els ulls igual que al primer capítol els havia obert. Ha sigut un gran final. Molt trist.
En Joan es va girar per mirar aquell noi que li acabava d'aixafar el final de LOST. La millor sèrie que havia vist a la seva vida. Sis anys de la seva vida veient-la i elaborant teories, i ara aquell desgraciat li explicava el final.
Va mirar a la Mireia. Estava al seu costat rient. De fet, gairebé plorava de tant riure. A ell no li feia cap gràcia. Al contrari, va haver d'aguantar-se les ganes de donar un cop de puny a aquell idiota que encara continuava parlant i explicant coses de l'últim capítol de LOST.