No saber de què parlar

Pot semblar fàcil de parlar. Elaborar combinacions de paraules i combinar aquestes combinacions i així successivament. No és fàcil però. La realitat fa que el cervell s'esgoti de seguida si no té un fil conductor prou capaç per tal de mantenir el flux de paraules. Parlar per parlar és un art difícil, que alguns dominen a la perfecció. El secret és la sonoritat, entesa no pas com a fonètica sinó com a relació entre les tonalitats dels dominis semàntics. Així doncs parlar per parlar sense saber de què parlar és relativament còmode quan es tenen a punt símils i comparacions, i quan es poden construir frases explicatives del que ja s'ha explicat més breument. El procediment és perfectament constructiu.

Així doncs d'una sentència isolada, d'una afirmació sense matisar, és poden extreure refinaments. S'hi poden afegir conceptes adjacents, adlàters, cultismes diversos que volen dir el mateix del que ja s'ha dit. No s'afegeix res, només dins el domini de la gramàtica i la retòrica. Així doncs és possible parlar molta estona del mateix tema explotant les combinacions de les paraules i construccions que s'hi associen.

Parlar per parlar sense saber de què parlar és practicat per exèrcits de contertulians experts en expandir les definicions i en fer les afirmacions més curtes durar minuts i fins i tot hores, en el cas de llargues conferències. El procediment pot ser tan senzill com llegir un text prèviament escrit i que apareix a la pantalla luminiscent fil per randa, sense afegir-hi o treure-hi res. O repetir dades mecànicament expressant la seva quantitat numèrica sense fer cap comentari ni indicar-hi cap relació. En conferències és freqüent que la informació donada per diferents mitjans sigui exactament la mateixa.

Així doncs parlar durant molta estona és a l'abast en tant que la repetició no és conscient de la persona que la produeix. Es pot tornar i tornar al mateix tema per pura juxtaposició, per intercanvi, les possibilitats són infinites. Agafades les paraules del tema i ajuntades en les seves diferents combinacions apareix un nombre incommensurable de possibles explicitacions. Així resulta senzill estendre's i abundar al voltant d'un tema donat, el que sigui. L'orador experimentat sap que és més important dir de pressa i sense pauses que tenir realment alguna cosa particular a dir.

Parlar sense aturar-se. La següent paraula apareix al cap construint una estructura fraseològica més o menys coherent, en el millor dels casos, totalment deslligada i desconjuntada en la majoria. La pausa la dona l'escrit, entre dues lletres pot haver-hi una pausa per fer un cafè, que no queda reflectida al resultat final. Però no passa així en parlar públicament. Aleshores el tempo és important, i la música esdevé cabdal.

El cervell dividit en àrees s'excita diferentment segons el que sent. Una major excitació, sense saturació, en el sentit en que són excitades més regions, relatives a sentiments, a racionalitzacions, a còmputs matemàtics i relacions lògiques, a tot un plegat fan despertar l'interès en l'auditor, que d'alguna manera sent que no pot comprendre plenament el que està sentit, la qual cosa és un contrasentit, perquè precisament els discursos més simples i més intel·ligibles són els que creen més sopor. Així doncs l'orador ha de cercar paraules relacionades amb el contingut del seu desplegament conceptual i adjuntar-les les unes amb les altres, sense fer un ús abusiu de frases fetes i construccions corrents, de manera que es produeixi un martelleig dins el cap de l'oïdor que l'exciti completament.

Així doncs parlar sense saber de què parlar no serveix per a res, només per produir plaer en qui escolta, per activar-lo mentalment. No serveix per comunicar idees, ni pensaments. Per això hi ha esquemes i representacions més o menys al·legòriques de la veritat que s'hi oculta darrera. La veritat però no es pot transmetre oralment. Es pot donar la raó a un orador brillant, però per aquesta mateixa raó perd la raó en tant que fa servir de l'oratòria per anul·lar qualsevol opció de crítica o de matisació.

Per tant quan es dona la raó s'està traient, perquè el discurs ha estat massa perfecte. I quan es treu la raó, per bé que no absolutament sinó per mitjà del comentari o la remarca, en el fons s'està donant la raó. Sí, però. A on pesa més el sí que el però. En realitat dur la contraria és donar la raó, i donar la raó és dur la contrària absolutament, en termes integrals, a la totalitat d'un discurs que ens sembla indiferent o poc interessant. Qualsevol orador brillant no espera convèncer completament tots els que l'escolten. Potser en termes pràctics podrà aconseguir un vot favorable, en tant que ofereix un discurs sense fissures, inqüestionable i perfecte, però no aconsegueix la raó en tant que abassega.

Un orador mediocre i criticable pot aconseguir aleshores més raons en tant que parla des de la sinceritat. Dir la veritat acostuma a ser simplista i poc lluït. Les mentides més elaborades produeixen plaer als sentits i al cervell, i són normalment poc discutibles, en tant que han estat perfectament elaborades, i no presenten objeccions admissibles. Així doncs, l'error de fons plana a sobre de les formes més cuidades, i la veritat apareix només en el barroerisme i la falta de qualitat tècnica. Així doncs la falta delata l'aproximació a la veritat mentre que l'autocoherència, que sempre és relativa en termes absoluts, indica una manca de veracitat en allò que s'està dient.

Però parlar sense saber què dir segueix sent igual de fàcil. El cervell proporciona idees contínuament. Proporciona de manera automàtica argumentacions per un discurs donat. Paraules noves afegides a les ja dites per tal de fer més rodó el raonament. Al final les circumstàncies, el fet que qui és a dalt de la tribuna té una posició dominant, el fet que el lector d'un llibre no pot fer cap objecció al que està llegint, si més no no a l'autor en una comunicació efectiva, i en assumir-se uns rols diferenciats, lector-escriptor, oïdor-orador, emissor-receptor, parlar sense saber què dir resulta encara més fàcil.

Perquè l'orador que prepara el seu discurs en la intimitat no té ningú que el contrasti i el discuteixi. Després amollarà la renglerada sense esperar cap resposta ni oferir un torn de paraules. En el cas que sí que s'ofereixi, les respostes atacaran si pot ser el conjunt del que s'ha dit, el seu fonament, per a demostració de sagacitat de l'opinador de torn, que provarà de no objectar el que ja s'ha objectat dins el mateix torn de paraules. Aquí es troba el veritable sentit de parlar sense saber què dir. Perquè hom demana la paraula abans de parlar, i hi ha d'altres pressents que parlen abans que hom ho faci. Així doncs existeix la possibilitat que allò més obvi i criticable sigui exposat amb anterioritat, experimentant-se l'angoixa de no saber què dir en tant que ja s'ha dit. Així els últims en el torn de paraules proven de criticar de la manera més original i extravagant possible, per tal de no ser acusats de repetir els arguments d'algú que els ha precedit en les paraules.

Però parlem de parlar sense saber què dir. El silenci no és acceptat com a resposta, no en les preguntes directes. Hi ha veritables experts en fer preguntes incòmodes, o que no tenen un resposta senzilla. Aquí entra la capacitat de divagar i canviar el tema de manera que hom el pugui portar a terreny propi. Divagar per tal de no respondre directament, o dir la veritat dretament sense fer esment a les possibles conseqüències. Les preguntes incòmodes sovint demanen respostes ocurrents i imaginatives. A més incòmoda la pregunta més elaborada ha de ser la resposta.

Tot plegat respon a una mena d'entrenament, en el qual en converses aparentment intranscendents s'exercita la capacitat de desviar el tema, de modelar-lo, de fer-lo mal·leable, plàstic, de canviar-lo de tal manera que del que s'estigui parlant no sigui del que s'està parlant. Les paraules poden ser les mateixes, el transfons ben diferent, la persona demandant pot esperar un tipus o un altre de resposta, més simple i directa afectant sinceritat, o summament elaborada afectant habilitat mental per no dir la veritat tal qual.

Els temes però s'adjunten normalment en seqüència. I si no apareixen en seqüència és perquè hi ha hagut una planificació prèvia, l'elaboració d'un guió que se segueix dotant d'estructura el discurs, però d'una estructura que no apareix naturalment sinó que és el resultat d'un parcel·lació anterior. Així puc parlar en primer lloc del primer assumpte, en segon lloc del segon assumpte, donar-me un temps per a cada assumpte i mirar amb un ull el rellotge tot calculant quanta estona en total espero estar parlant. Així aconsegueixo afectar estructura i planificació mental, quan no ho és, perquè la ment a molt estirar pot emmagatzemar una llista de quatre o cinc conceptes a desenvolupar.

I aquesta és la paraula clau: desenvolupar. Desenrotllar, estirar del fil, construir per expansió de les parts, en parts més petites i més detallades. Així per creixement exponencial, es pot arribar a emplenar hores parlades o escrites, cada cop amb menys dificultat. Llargues enumeracions, referències literals i citacions, indicació de detalls, de faltes a l'autocoherència dels altres. Elements que no poden faltar en un discurs allargassat i interminable. Només cal oblidar el que s'ha dit des del moment mateix en que s'ha dit. Així es pot tornar a repetir el que ja s'ha dit amb unes altres paraules i fent servir les idees ja dites per noves, tot canviant-lis l'embolcall només sense variar un bri el seu contingut.

I així hores i hores, amb posat seriós, amb veu monòtona, sense cap mena d'inflexió, repetint i repetint el mateix, aprofitant al màxim l'ambigüitat del llenguatge, que per desgràcia de les idees permet que aquestes es puguin expressar en una quantitat pràcticament infinita de maneres. Així doncs el mateix que s'ha dit, que es diu i que es dirà es pot repetir sense p
erill només canviant les fórmules. Les paraules són moltes, la potència del seu número que cap en una sola frase pot comptar totes les estrelles que hi ha al firmament. Així no resulta estrany que hi hagi qui sigui capaç, mentre tingui saliva a la boca, d'espaiar-se en el temps sense espesseir-se en el contingut, de fer d'una màxima simple una tesi, de la simplicitat la complexitat aparent, defugint una veritable complexitat.

Així doncs seria possible parlar aquí, en aquestes pàgines, de maneres de reproduir les idees en formes en que néts i besnéts i rebesnéts de les mateixes es multipliquessin en número. Al capdavall el que s'ha de dir, la sinopsi, el resum, la idea mateixa, isolada, sense additius, sense palla, només el gra, sense construccions adjacents mancades de significació, és el que s'ha de dir i res més. La repetició i l'amor de la sonoritat de la pròpia veu fa que qualsevol reunió o parlament esdevingui sempre pesat i de mal aguantar. Fa que el que es podria dir en unes poques paraules s'hagi de multiplicar, en una mena de miracle pagà, per tal d'alimentar plenament l'ego de la persona amb cada paraula que es capaç d'introduir en un auditori com més farcit i mut millor. I millor si hi ha respostes, en el benentès que la darrera paraula la té el tesitari o ponent. I millor encara si el temps dels comentaris a l'speech és asimètric respecte al del contracomentari de l'orador o expositor de la tesi. I molt millor encara si hi ha micròfon, et cètera.

Per tant, i ja per finalitzar, parlar sense saber de què parlar és un art de difícil mestratge, només a l'abast d'uns pocs privilegiats, i vetat a la majoria, en particular si parlem de discussions aforades en presència de públic. Així doncs la democràcia en el parlar el constitueix el mitjà escrit, en el qual els nervis difícilment poden trair res, i trobem la llei del més fort o del més pesat en el mitjà oral. Així doncs s'exerceix una dictadura de la paraula en tant que hi ha qui té la veu més potent o més guarnida de greus i qui té una veu menys agradable, i qui és capaç de parlar per sobre dels comentaris que se li fan tot mantenint-se en el parlar i qui calla quan l'interrompen. En definitiva hi ha qui gaudeix d'un assortit continu de paraules relacionades amb un tema i qui no. Els primers tenen el privilegi de poder parlar en públic i els altres ens hem de fotre i escoltar-los.