Cercador
Nit i dia
Un relat de: Calderer- Compartir:
NIT I DIA
Defensar-se, de dia, és fàcil. Només cal estar molt atent i no abaixar la guàrdia ni un segon. És com seure a la vora d'una cadira preparat per saltar i posar-se de peu en qualsevol moment. Igual: sempre atent, vigilant els pensaments i a punt de saltar.
I quan, per cansament o per sorpresa, sorgeix un mal pensament, llavors només cal saltar -com si diguéssim- i repetir per dins "nonononono..." fins que desapareix. A vegades, si és molt brut o molt obscè, costa una bona estona. I repetir-lo molt fort, mentalment, el "nonononono...". Molt ràpid, molta estona, molt fort: "nonononono...". Tancant els ulls fins que espurnegen tot de llumetes, cloent amb ràbia els punys fins que les mans fan mal: "nonononono...". Clar que la gent mira, clar que em consideren estrany, però és que no saben com són de bruts i fastigosos els pensaments de dia. I quan cridar per dins no és suficient llavors cal cridar en veu molt alta, cap enfora. Cridar: "NONONONONO..." fins que els mals pensaments s'esvaeixen.
De nit tot és més difícil. El moment més compromès és el punt d'adormir-se. És quan la voluntat i l'atenció es relaxen. Llavors, insidiosos, els mals pensaments s'esmunyen dins la ment. I aquests no són obscens, fastigosos o bruts. Aquests són, directament, perillosos. És endormiscar-se i començar a pensar en ganivets esmolats, finíssimes gilets, agulles punxegudes o estisores obertes. El pitjor són les estisores: imaginar-les obertes, agafades amb la mà com si fossin una creu a punt de clavar-se en un pecador. I aquí no val estar atent, cloure els punys i les parpelles, cridar "NONONONONO...". Tot això no serveix per a res. L'única defensa és caure adormit ràpid, passar de la vigília al son en un sospir. Dos o tres Rohipnols van bé, dues ampolles de vi també fan el fet, una hora de esgotadora gimnàstica a vegades és suficient, a vegades no.
Avui, però, m'he despertat amb una crosta de sang enganxada sobre una de les parpelles. Una fonda esgarrapada creua transversalment les arrugues del meu front. I això que, com sempre, he dormit sol. I em pregunto per què un home, fins i tot en un malson, aixecaria la mà per fer-se mal a la cara.
Aquest matí pretenc respondre aquesta pregunta i d'altres semblants, mentre observo en silenci el meu rostre que es reflecteix als vidres de la finestra. I, com sempre, em mantinc alerta, a la vora de la cadira -com si diguéssim- preparat per saltar i posar-me dret, tancar les parpelles, cloure els punys i cridar:"NONONONONO..." a ple pulmó impedint que m'envaeixin els repulsius pensaments de dia.
Temo, però, la nit. I em pregunto per què un home, fins i tot en un malson aixecaria la mal per fer-se mal.
En cursiva traducció lliure del poema de Carver "La rascada"
l´Autor
44 Relats
275 Comentaris
92962 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi
A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:
EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.
MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca
El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.
També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.
I un llibre en solitari:
TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.
Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com
-------------
Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.
---------
Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?
----------
Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.