Món impertorbable

jo he perdut el pare. Bé, potser seria millor dir que ha marxat i puc dir-te que sí, que la roda del temps no s'atura, que som ínfims de tan poca cosa.
I la gent passeja gossos, i se sent cridòria als carrers,
els nens moren de fam als llocs de sempre i els que encara som aquí, avancem serenament cap al no res que hem de ser. I què importa?, res no importa, segurament...

Senzillament deliciós.
Als preferits va.

Es que no tinc paraules, sols ganes de rellegir-lo.

Una abraçada Dolça.

Ferran

Qui ha passat per aquesta experiència ha viscut uns pensaments similars, encara que no tothom és capaç d'expressar-ho amb la teva sensibiliitat, Dolça,
L'enhorabona.

...realment, quan un se'n va res canvia, però res torna a ser el mateix. Preciós.

Gràcies pel teu comentari i les teves reflexions.

Una abraçada!

De cert t'hom dic, m'ha emocionat la lectura d'aquest text, gran en la seva brevetat. M'ha agradat la relativització que en fas de la mort, ni que sigui la de la teva mare. El món continuarà donant voltes, res no s'aturarà. Assumir aquesta petitesa és la fefaent demostració d'haver assolit una gran maduresa existencial. Però constatar, al mateix temps, que cada vida és única i irrepetible, i que una persona, per insignificant que sigui, ens pot deixar un esvoranc en el cor que cap altra persona podrà tapar, és una demostració d'amor meravellosa.

Com m'agrada llegir el que escrius!

Un relat que vessa sensibilitat, que combina la tendresa amb el dolor contingut, encara, per la presència de la persona a qui s'adreça.

La imminència de la pèrdua guia les línies que expressen amb nitidesa la relativitat de les persones, de les coses, la successió dels cicles, la fragilitat de la vida, la persistència de la mort.

T'envio una abraçada de les que et pots posar més d'una vegada, si et complau fer-ho,
Unaquimera

M'has entendrit amb aquest relat on convergeixen saviesa i senzillesa, sensibilitat i racionalitat. Tot tan petit, tan rodó, tan sublim...

Meravellós petit poema en prosa -goso dir-li, si em permets-. Un text que també es pot considerar pertanyent al gènere epistolar, que, dit sigui de pas, crec que no té gaire representació a RC -i diria que a la literatura catalana en general-.
Si ens condueix pel camí d'una (impertorbable) estoica acceptació de la nimietat de les dimensions d'un mateix -de la mare, que pel cas és com reflexionar sobre un mateix-, davant la indeturable lògica del moviment incessant del món, el seu esdevenir implacable, ens assalta al final amb un lirisme que rescata tot el que hi ha d'irrepetible en la nostra intransferible individualitat.
Aparent paradoxa, que s'explica bé. La mateixa lògica del moviment entròpic ens ho diu: tot avança sense fre, amb els seus cicles interns, però al cap i a la fi, envers una certa degradació (enrariment, com bé dius en relació al canvi climàtic -vés a saber si no, ell mateix, una aplicació del principi de l'entropia-).
Es podria explicar acudint a la més intricada lògica de la trimurti hindú, ara que veig la il·lustració de la teva bio. Tot és destrucció i creració perpètua, i el tercer principi, el que manté aquesta ball còsmic en el seu impertorbable ritme.
Res no es consola de la partida dels que han abraçat el nostre món amb el seu, tan a la vora... i tanmateix tan separat!
Una abraçada,
franz