El que en realitat compta

Un relat de: Dolça Parvati

Les amaga al despatx, en una capsa de caoba que vam comprar en el darrer viatge a Bangkok, darrere d'una Troley verd botella que usa en els viatges professionals curts per a estalviar-se l'enuig de la facturació. Van escrites en un paper de gramatge alt, tramat lleugerament amb ratlles setinades, que pel seu color blau em recorda una pel·lícula de joventut on la superba Marlene Dietrich s'enfrontava a un severíssim Charles Laughton. La lletra és redona i polida, com de col·legi de monges. Les cartes d'una bona noia.

És en les vesprades de divendres alternatius que aprofite per a llegir-les, quan ell diu que se'n va al club de golf. Sol haver-ne dues de noves, una per setmana. El to és molt íntim, diria que se l'estima de debò. I si no estiguera del tot certa que el destinatari és el meu marit, no gosaria de reconéixer l'amant descrit en aquells renglons inflamats.

De vegades memoritze alguns passatges i me'ls vaig repetint mentalment mentre sopem i ell em conta les anècdotes del dia. Anit li observava els ulls mentre mirava la tele i els comparava amb el seguit de matisos que ella afirma trobar-hi quan li'ls mira. També vaig escrutar-lo de cua d'ull mentre es posava el pijama d'estiu: no sabia que hi podia haver metàfores tan elegants per a descriure un penis, el d'ell, dins del cos d'una altra dona.

Entenc el seu bon humor dels darrers temps. Deu ser bonic despertar tanta fascinació en algú altre. Desitjaria poder accedir a les cartes que ell li respon. En sé part del contingut per al·lusions en alguns paràgrafs de les cartes de la noia, però no és el mateix que llegir-les de primera mà. Per això he rescatat les que em trametia des del servei militar quan érem nuvis. No recordava que escrivia tan bé o potser aleshores no ho sabia veure.

No és que m'agrade la situació ni de bon tros. I tot i que no és el primer cop que em faig la ignorant davant de les seues distraccions, i per bé que no puc estar-me de llegir aquestes cartes amb un nus a l'estómac i de prémer les barres amb força perquè no se m'escape la ràbia, sé que no n'he de fer altra que esperar. Esperar que ella es descobrisca com un element marginal en la seua vida. O que ell es canse d'aquest joc d'ocultacions. Qui vol canvis dràstics a aquestes alçades? Tard o d'hora les il·lusions se'ls aniran desinflant i al final de l'atzucac seré jo com sempre hi he estat, pràctica, discreta, amatent I això és el que en realitat compta.

Comentaris

  • Seria una llàstima...[Ofensiu]
    franz appa | 25-12-2009

    ...que aquesta petita joia de relat quedés oculta en el tràfec quotidià d'RC pel molt esclatant i bellament il·lustrat poema que el succeeix en aquesta pàgina teva, Dolça.
    Com el mateix relat, una indagació subtil en els subtilíssims jocs de fidelitats, traïcions, transaccions i distraccions que componen tota vida de parella "consolidada".
    Curiosament, el contrast amb el poema esmentat, on s'alça com un crit d'èxtasi el clam per la unió perfecta entre la parella, assistim aquí als plecs i replecs ...inevitables? de la vida de parelles en els instants repetits, en la rutina que és contrafigura i contrapes, tal vegada, de l'emoció ardida i forassenyada de l'enamorament que desconeix les barreres dels temps i espais.

    Molt bones festes!
    Petons,
    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: