Consells per a ningú

Un relat de: Dolça Parvati

*

¿Quins tan segurs consells vas encercant,
Cor malastruc, enfastijat de viure,
Amic de plor e desamic de riure?
¿Com soferràs los mals qui et són davant?


Ausias March




Part de la mà que uneix la mà pròpiament dita amb l'avantbraç... Cada una de les dues parts ixents que formen els ossos superiors de la pelvis...

He interromput la redacció de l'examen d'anatomia per als de tercer amb un nus a l'estómac. No em puc treure del cap aquella antiga alumna que, esperonada per la necessitat, escriu missatges aparentment xifrats al seu bloc literari, destinats a un enigmàtic amant. Continua expressant-se amb faltes d'ortografia, mitjançant uns poemes que semblen com inacabats, no tant en l'estructura, sinó en la revisió, en el retoc final. Com si posara un pa al forn i l'haguera tret cinc minut abans de la cocció, o com si no haguera deixat a la massa el temps de repòs suficient abans de coure-la. La farina, això sí, és bona.

Si jo tinguera més filles, no li posaria a cap d'elles el seu nom. M'agraden els noms amb moltes as per a les nenes, però aquest no, que em recorda la cendra d'una llar apagada o el fred humit d'un hivern en una casa de camp sense llenya amb què escalfar-se. Em grinyola el seguit de consonants que hi formen un obstacle just al centre, al bell mig del cor, si és que els noms en poden tenir.

Encara té la mirada un xic estràbica a les fotos del perfil i els ulls lleugerament enfonsats a causa de les ulleres de miop que va haver de dur des de ben petita fins que es va fer operar. Un miop operat, deixa de ser miop? O potser li resten petges en la percepció del món que li impedeixen seguir mirant més enllà? Jo sóc miop, una miop que s'aferra a les seues ulleres per no perdre la línia nítida de l'horitzó. I de poemes, no en sé escriure. Mai no n'he sabut.

Em posa trista la pantalla d'amor incondicional que recobreix els seus versos. I m'emprenya. -Vine a veure'm, no t'entestes en les prohibicions, tant m'és la teua situació, el que compta és que m'estimes... -. Reconec el subterfugi que jau al soterrani del seu oferiment, potser fins i tot més que la pròpia noia, perquè he aprés a gronxar-me amb lleugeresa en els fils dels mecanismes de projecció que ens guien per a interpretar els altres , que no és altra cosa que interpretar-nos a nosaltres mateixos. Veig nítidament què hi ha de la meua història i què hi ha de la seua pròpia en aquesta inquietud que em remou. Com sé exactament què hi ha de despit i de compassió a dins meu en llegir els seus versos; i d'urgència per ser atesa i estimada a dins seu en escriure'ls. La poesia ho diu tot, si sabem mirar el que calla i el que expressa. Sols és una qüestió de saber mirar alhora el fons i la figura. Al capdavall, el tot és més que la suma de les parts.

Què hi ha rere aquestes generoses ofertes d'amor passional a qualsevol preu? -Tu estima'm, tant és la teua edat, l'estat civil, el teu projecte de vida, els mecanismes neuròtics a què t'aferres, el qui hages estat abans de trobar-nos...-. Què batega sota aquests lliuraments a l'amor cec? Cada cop estic més convençuda que en alguns trànsits vitals es genera en els individus una escletxa entre el llenguatge expressat amb paraules i la traducció al llenguatge de l'emoció i el sentiment. -Tu vine, que jo ja posaré tota la meua energia al servei de la seducció... Tu vine, que ja faré jo tota la resta. Tu vine, que jo ja em faig càrrec del que és teu i del que es meu. Tu vine, que ja construiré jo sola l'espai del nosaltres. Tu vine perquè tard o d'hora acabaràs satisfent les expectatives que no estic confessant-te...- Jo, jo i més jo: aquesta és la traducció. No es tracta de mentides, tan sols de les màscares amb què cadascú es defensa, de vegades d'un enemic inexistent, o fins i tot d'ell mateix.

Aquesta jove aconseguirà just el que demana, i en aquest triomf seu raurà una dolorosa perversió. Assolirà una intimitat de vesprada d'hotel, un amor de ciutat gran o de platja retirada perquè passe desapercebuda una parella que passeja. I cartes d'amor. I carícies i sexe. Però en fer la traducció a l'altre codi, a aquell on es desxifren les demandes més genuïnes, s'adonarà que alguna cosa falla. I d'aquesta experiència, aprendrà. Ho sé perquè temps enrere també vaig haver d'elaborar el mateix desxifratge, i com a bona miop, tampoc vaig voler veure més enllà, perquè per a albirar alguns horitzons interiors no hi ha ulleres possibles. Ho sé perquè he reconegut entre els repunts dels versos la presència de l'home que temps enrere jo mateixa vaig estimar. L'home que temps enrere vaig estimar no ho deixarà tot per ella i això no és cap judici, sinó una afirmació rotunda.

He fantasiat, sí, donar-li algun consell, agafar-la ben fort pels muscles, sacsejar-la al temps que li demane que mire més enllà de la satisfacció immediata d'una fam que li destaparà una fam major que no serà assaciada sota cap concepte. Ho imagine amb la certesa que res no faré excepte escriure unes poques línies adreçades a ningú. Aquest és el seu aprenentatge i jo no n'he de fer res, perquè ningú sóc en el seu cicle de l'experiència. Em limitaré a seguir la bellesa a mig coure d'aquells poemes per a anar desxifrant ja no tant el seu codi, sinó el meu.

Òrgan central i motor de l'aparell circulatori...


Comentaris

  • gypsy | 13-05-2010

    La vida com a experiència individual. No podem sentir pels receptors dels altres, tot serà sempre una aproximació maldestre a l'univers d'un altre ésser que volem comprendre, estimar, o establir-hi la relació que sigui, llunyana, propera. Tant és. Ho expresses d'una forma bella i amb la serenitat d'haver viscut moments bons i dolents. Això, que se'n diu vida i tu ho escrius amb un mestratge del qual només se'n pot aprendre.

    Un plaer, Parvati. Dono les gràcies al teu interior, als teus gens, a les teves circumstàncies, que et fan ser com ets i escriure com escrius.

    petonàs!


    gyps

  • Respectar els altres[Ofensiu]
    T. Cargol | 15-02-2010

    significa que comprens que hi ha "uns altres" però de debó, no només en la teoria. A mi m'agrada aquesta gent que fan relats amb diàlegs, perquè significa que parlen o han parlat, han acceptat - com a iguals i existents - als altres i ja "saben" que el seu mon no és el d'una sola persona interna; però la poesia no és així, explica molt d'un sol individu i sortir d'aquest jo costa, no? Ho veus quan els altres piquen al vidre de la teva porta i t'ho diuen, d'una manera o d'una altra,...
    Però, si ets a la vora, casualment d'algú aquest exemple o companyia exemplaritzant, sense consells, també es bo.

  • dels mecanismes de projecció [Ofensiu]
    franz appa | 03-02-2010

    Assaig novel·lat, o relat assagístic, aquest text ens colpeix per la lucidesa amb què projecta la inspecció -aquesta visió de la tafanera intromissió en la vida publicada pels altres que ha, si no certament inventat, sí tant ha potenciat internet-, i la reconeix finalment en la introspecció.
    Certament, de cadascú és intransferible el seu aprenentatge, i els consells (ai, Ausiàs, que ben portat!), són potser el més contraproduent en aquetst casos, els consells donats des de la (falsa) superioritat de la jerarquia i l'experiència. Però... especulem... si l'alumna ensopega, igual que la professora ensopega amb el seu bloc, amb uns consells enviats a l'atzar de la multitud anònima (per exemple, en un altre bloc), potser els podrà tenir en compte. Perquè aprenem sense remei del que llegim, del que alguns han fabulat, creat, enviat al gran públic, al gran ningú.

    Sense cap consell que donar-te...
    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: