Iniciàtica

Un relat de: Dolça Parvati

*

Francesca Woodman


Busque la matèria, l'energia,
Un camí que endevine fosc, aspriu;
No sé si és laberint o l'infern viu
O si al centre rau el seny o la follia.

Incomodant, la torsió que em guia
És el pigall que adorm el pensament,
Car no és una recerca de la ment,
Ans és l'emoció la que es confia.

Un cop emprés, ja no tindrà retorn
El punt on el destí sóc jo mateixa
Despullada de l'ego d'altre jorn.

Quan el dolor es fonga amb el plaer
Emergirà la imatge revelada:
Rere l'espill, el meu jo vertader.

Comentaris

  • Recordatori[Ofensiu]


    Benvolgut/ada relataire:

    Des de l’Associació de Relataires en Català (ARC) volem recordar-te que està en marxa el Concurs ARC de Narrativa Breu 2010 “Barcelona, t’estimo”.

    Et convidem a consultar les bases d’aquesta convocatòria actualitzada (les trobaràs a la pàgina d’inici d’RC) i a participar-hi de nou amb el teu relat (només cal que s’adeqüi a l’extensió prefixada i que pertanyis a l’Associació).

    Gràcies a l’avançada,

    ARC

  • Bipolaritat[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 04-06-2010 | Valoració: 10

    Al sonet remarques l'eterna bipolaritat entre cos i ment, matèria i energia, fins que al punt final del camí és el retrobament de sí mateix, jo tinc un amic escriptor i filòleg que em deia que l'ésser humà, l'esència de l'ésser era com una seba, que anava aprofundint en les diferents capes fins que s'esvaia del tot al final, jo no crec això, el que no sé és si la realitat darrera és matar o morir tot i que tenim l'amor, clar està per a posar fi a les distintes capes, però no sé si de veritat hi haurà una veritat final tot i que la veritat segons la psicoanàlisi lacaniana és l'engany, no l'engany del mentider sinó el de la manca, la falta, la falla en el llenguatge.

    Bé Dolça una salutació cordial i fins arreveure.

  • PRIMER CONTACTE[Ofensiu]
    joandemataro | 04-05-2010 | Valoració: 10

    Acabo de descobrir un dels teus poemes i m'ha semblat fantàstic, amb un llenguate i una expressió acurats i ple de sensacions
    et felicito
    salutacions d'un nouvingut a RC
    fins la propera
    joan

  • (dis) torsió?[Ofensiu]
    franz appa | 05-04-2010

    Crec que Francesca Woodman va morir tot just quan s'iniciava aquest camí iniciàtic que tan justament descriu aquest sonet, meravellós en forma i tan dens i difícil en contingut. En la batalla entre "el seny o la follia", qui sap qui va guanyar en el seu si, si va ser el seu ego despullat o només la raó d'un cos que despullava per ocultar millor el que en el fons de la seva ment torturada -o només tortuosa?- s'ocultava. No ho sé, no ho sabrem. Hi ha molts elements misteriosos que aquesta foto, representativa de l'obra d'un autora que, es nota en gairebé tots els seus retrats, calculava i meditava i componia cada peça amb meticulosa i obsessiva dedicació, ja fossin localitzades en escenaris sobris, quasi nus, o poblats de mobiliars més o menys barrocs, com la que aquí vaig triar.
    Així era la seva obra: una recerca formal escrupolosa per a copsar el que era un caos indesxifrable, als seus ulls (aquesta que quasi no apareixen a la foto però que endevinem en el reflex, tenyits d'incomprensible horror) i potser també als dels seus espectadors. I així és també aquest poema, una recerca ordenada en la perfecció de les estrofes entre la distorsió que recrea dels elements que es decanten cap a la definitiva aparició de la follia. Si li volem dir així, perquè en veritat assistim a la descripció d'un gest, la torsió del cos que s'aboca al seu propi reflex, abans que a la reflexió:
    "no és una recerca de la ment,
    Ans és l'emoció la que es confia".

    Una abraçada,
    franz

  • Tríade[Ofensiu]
    deòmises | 28-03-2010

    Tres passions meves convergeixen en aquest poema: l'esdrúixola del títol, el sonet i l'autora del poema en qüestió.

    La mateixa terna que s'alterna en la imatge proposada per franz appa: el mirall, el reflex i la dona que s'hi esguarda.

    I també la mateixa trinca per copsar la bellesa de la composició: el llenguatge acurat, el ritme naturalíssim i la fluïdesa que emana de cada estrofa.

    I, com no, un trio de paraules per acabar el comentari (que poc comento del contingut, certament...): Gràcies pels poemes!


    d.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: