Petita estança

Aquesta frase...l'assaboreixo del teu relat.
"Trenca l'ona el record
xuclant-lo mar endins,"
Gràcies, Dolça

instants màgics que, a voltes, ens envolten en aquells moments de serenor en el que ens assalten fragments del passat dels quals podem fins i tor sentir-ne el flaire.
Bell poema, Dolça.
Una abraçada

Passa al temps deixant records en la memòria.

Fins i tot costan molt trobar l'equilibri entre el jo i l'entorn,
a vegades ens hauríem de preguntar: Es ell o jo?

I com poder destriar l'ahir en un grapat de sorra si avui una ona se l'emporta't.

M'ha agradat.

Josep

Estances precioses, que asserenen i aquieten l'ànima, com si estiguéssim davant del mar, davant del sorral on el caprici -de l'artsta!- ha deixat descuidats uns grans de memòries, testimonis del temps que passa. "Com destriar l'ahir en un grapat
confós entre la sorra?" En efecte, qui pot destriar el temps passat del present? Només el nostre cervell, aquest gran fingidor que reconstrueix el temps en les dimensions inexorables amb què tot el que ens envolta es mou. Ell el que projecta amb les imatges que li aporta el cervell, o amb els sons que li subministra l'oïda, "remors il·lusòries", I és el que separa el que hem viscut del que vivim, i encara ens prepara pel que hem de viure, I, tanmateix, mar endins, sí, l'inabastable alè somort del que no coneix el temps ens aguaita.

Una abraçada,

franz