Instants sagrats

Quina bestialitat de poema Dolça!
Uf, vaig a respirar

Si tan sols fos un instant aquell passat a la ciutat..

Si tan sols fos sagrat aquell instant en el temps que fou passat...

Si tan sols fos un instant sagrat...

M'agrada la varietat de mots que utilitzes i el sentit que els hi dónes, per la senzilla raó que t'expresses amb propietat i sentit. Jo no hagués sigut capaç de treure un poema tant bonic d'una foto amb tons sèpia com aquesta. Una vegada vaig aprendre a revelar fotos en paper i les feiem en blanc i negre, amb tons sèpia, ocres, més pujats, més suaus o en color també. Fa temps d'això, però quan vaig aprendre aquestes tècniques, quan existien els rodets de les pel·lícules de fotos... no en fa massa de temps que van començar a minvar. Diria inclús que molta gent encara va amb la càmara antiga, que és la que dominen.

En fi, parlant de fotografia, del passat, de la ciutat... em resta dir que passa el temps i tot canvia... inclús els instants sagrats.

Salut i poesia!


Centellejant!

M'agrada molt com has triat els mots per descriure una escena capturada en una fotografia, com ara "gira en ocre la roda del temps", "els teus malucs d'asfalt" i molts més, de fet tot el poema. I l'última estrofa és magistral. És estrany que no tinguis més comentaris.
Shaudin

Admirable nova oda a la gran ciutat, amb un estil diria que vagament retro, de quan el maquinisme simbolitzava un nou món emergent. Les imatges, però, han estat reconsiderades pel pas del temps, despullades per l'impacte d'una mirada crítica d'aquella "antiga virginitat amb revolucions i màquines". Mirada crítica que repassa el paisatge urbà, feminitzat festivament i eròticament "malucs d'asfalt, les sines verdes,
a l'extàtic compàs de la ferralla de les fàbriques,
mentre conceps secretament, dins la sorra de l'úter,
les barraques dels orfes que aviat et diran mare." Sorra de l'úter!!! Una imatge que nodreix els orfes de poesia com ha nodrit l'esplendor equívoc de la ciutat tants somnis esperançats de desesperats...
I els balls, aquesta música que endevinem mecànica, encara que revestida d'organdí, aquest llustre i oripell una mica fatu que tenen les ciutats que s'autoextasien en la seva capacitat d'autopropulsar-se -o, el que es mateix, sumar milers, milions d'impulsos individuals en una anònima foça i empenta col·lectiva-.

Quina ànima es podria resistir
a declarar-se, oh, poeta,
indefugiblement
per sempre teua.

Una abraçada,
franz

Efectívament, gira la roda del temps, com diu la cançó del Llach dedicada a Miquel Martí i Pol...
El teu poema parla d'un altre temps. D'un temps que ens evoca la magnífica fotografia on s'han quedat congelats en color sèpia tots aquells personatges de la Rambla.

Una forta abraçada!

FRANCESC

PS Jo tampoc no podré anar a la calçotrobada