Memòries d'en Yago (XVI i últim)

Com a punt final a la meva biografia, que com s'ha vist no és molt llarga doncs encara em queda molt per escriure, crec convenient deixar anar uns apunts sobre la illa que m'ha vist néixer i la ciutat que porta el meu nom. Abans però, diré que la gent escriu relats sobre la seva vida quan ja és gran o està malalta, i no és el meu cas, però la sensació d'haver tancat una etapa que és més d'una tercera part del que, segurament, serà tot el meu camí, fou el que em decidí a deixar-ho imprès sobre paper, com si tancant aquestes pàgines dins una carpeta, deixés via lliure al que vindrà després. Endavant, doncs:

Les Illes de Yan, també anomenades les Sis illes, foren descobertes el segle XVI per un vaixell anglès a la deriva. La més gran d'elles, anomenada Isla Grande, és el centre poític i cultural del país. La capital, Yago, amb quasi quatre milions d'habitants, està formada per la modernitat dels barris nous i per les construccions colonials dels segles XVII i XVIII. La segona ciutat és Eslàvia, al centre de l'illa, sense mar, i és, per entendre'ns, com la City anglesa o Wall Street. Allà hi ha les principals empreses nacionals i estrangeres. Si Yago és coneguda per la seva oferta cultural, Eslàvia ho és per la oferta econòmica. Yago fou fundada pels colons espanyols després de l'arribada dels anglesos, en un període incert de guerres per fer-se amb la riquesa de la illa descoberta, que acabà amb una divisió quan es descobriren les altres cinc. Així, els espanyols es quedaren la Isla Grande i la petita Isla de los Murciélagos, que tenia una important mina d'or i diamants. Els anglesos, acceptaren la segona de les illes, anomenada La Britànica i les altres tres: Illa del Corall, Malva del Sud i Malva del Nord.

La Isla Grande, com he dit, té la capital del país i la ciutat econòmica. A part, trobem dues ciutats més, Sant Tomàs i Santa Andrea, ambdues amb uns dos-cents mil habitants aproximadament. A partir d'aquí, tot són pobles costaners. Puerto Camarón, Puerto Lagarto, Sant Cristina, Las Rocas... la majoria d'aquests pobles viuen del turisme i de dues de les grans riqueses de les illes: el marisc i el corall.
Puerto Camarón no té aquest nom per casualitat o per caprici, sinó perquè conté una de les reserves naturals més grans i valuoses del planeta en quan a aquesta espècie i d'altres crustacis. El govern, des del segle XIX, sabent que en podia treure benefici, va iniciar aleshores encara sota mandat hispà i britànic una protecció a consciència de les costes. Així, la Illa del Corall, també és parc natural i només s'explota el necessari per ser exportat o treballat. En canvi, a les altres illes, com les dues Malva i com los Murciélagos, la riquesa prové de les mines. Evidentment, s'ha anat desenvolupant una industria paral·lela, ja que el límit en l'explotació de costes no alimentaria tots els habitants, però això és a Eslàvia, de la que ja he parlat una mica.

La qüestió és que des d'inicis del segle XX, amb una població ja totalment autòctona, van iniciar-se els moviments polítics per la independència. Sorgiren grups d'oposició als colons i la cultura i riquesa pròpies era, al mateix temps, la principal excusa i el principal obstacle. Per una banda, les illes podien mantenir-se per sí soles però, al mateix temps, els dos països (que foren imperis en el seu temps) que en posseïen les terres es negaven a perdre una font d'ingressos com la nostra. El temps va anar passant i l'extinció a nivell global del colonialisme, va fer que l'any 1955, assentats en una taula, el governador de les illes i els seus homòlegs espanyol i anglès firmessin un tractat segons el qual, Yan adquiria autonomia de forma progressiva. Més endavant, la necessitat dels països importadors de poder negociar sense mediació anglesa ni espanyola, va fer la major pressió internacional que, ajuntada amb la cada cop més creixent pressió interna atorgà la independència, el 7 d'abril de 1973. Aquell dia vaig néixer jo, al Hospital del Mar de Yago. Aquesta independència, com ja se suposava, fou condicionada a un tracte preferent de Gran Bretanya i Espanya en els negocis i una lliure circulació de transport marítim.

Tornem ara a la fi de les meves memòries...

Després del daltabaix de la veritat sobre l'Èlia i de restablir la relació amb ma germana i la mare, passà la meva vida aleshores a l'etapa de la tranquil·litat en la que es troba ara. Encara que hi hagué un moment d'impàs, el cert que es quedà lluny de la meva visió trista i quasi traumàtica de molts fets anteriors. Vaig estar cinc anys vivint amb la Raquel, fins que decidírem separar-nos ja que caiguérem en una mena de monotonia forçosa, de comoditat. El profund sentiment cap a ella, no exclusiu d'estimació, sinó d'amor vertader i enamorament, s'esfondrà de la mateixa manera que d'ella cap a mi. Fou una situació trista, però lluny de qualsevol altre punt.
L'Èlia solia preguntar-me quan la faríem tieta per segon cop, doncs l'Andrea i en Pedro compten ja amb una nena anomenada Maria, que prengueren com a família d'acolliment fa quatre anys i segueix amb ells. Les perspectives, comenta la germana gran, són de poder adoptar-la d'aquí a poc. En separar-nos la Raquel i jo, la possibilitat d'un nen o una nena amb sang familiar, va tornar a ajornar-se. Un altra aspecte que es sol·lucionà en viure jo amb la Raquel, fou l'insmoni, com si hagués estat la marca fisiològica d'un malestar intern.

Després de "Hi ha algú, aquí?" vaig publicar un assaig sobre el filòsof per excel·lència de les illes i ara escric un altre llibre de ficció, de títol "Ípsilon", l'argument del qual no sabria definir en poques paraules.

La mare continua amb la seva galeria d'art i actualment conviu amb l'Èlia, qui està pensant en independitzar-se, vistes les bones notícies que no para de transmetre els seu metge sobre el procés positiu que manté. Cert és que la mare té, encara avui, els seus assumptes romàntics o com se'ls vulgui dir, amb artistes que assisteixen a la galeria, marxant d'art i agents artístics. Segueix essent una dona atractiva i aquell aire de fredor i caràcter indomable li dóna bons resultats.

En Leandro segueix essent el meu millor amic, amb moments de silenci inclosos. Ell viu amb una noia amb qui em porto força bé. Fa poc convocàrem un sopar amb antigues amistats i varem poder retrobar-nos amb la Brigitte i en Bernard, en Toni, les italianes... No poguérem localitzar en Berto. A part d'aquests fets puntuals, la veritat és que no mantenim contacte amb ningú d'aleshores. Tant en Leandro com jo, això sí, ens assegurem, una vegada estabilitzada la nostre situació vital, el fet de poder passar part de cada estiu en aquell poble de la costa anomenat Puerto Camarón. El poble conserva les seves Ostres i les seves Xapes, el turisme alemany, anglès, els seus balls a la plaça i una roca foradada, així com un pont sota el qual, oxidades i una mica florides, es troben centenars de plaques de cotxes antics, molts dels quals ja no es fabriquen.

Al ball d'avui, m'ha dit en Leandro que ha vist la Clara. Demà aniré a la platja i d'empeus damunt la roca, la buscaré cobrint-me els ulls del sol.