Memòries d'en Yago (IV)

Aquell any, a partir de la presentació a través de l'Andrea, sempre que em creuava amb la Clara pel poble, ens saludàvem. Ella flirtejava fent-se la desinteressada i això aixecava unes expectatives que no hauria d'haver considerat. Els passeigos en bicicleta que donàvem els tres nois, creuant la plaça a gran velocitat i saltant-nos les senyals als encreuaments eren pura fatxenderia. Crèiem que les holandeses ens miraven, o que ho feien la Clara i les altres. Jo tenia una bici de carreres que el pare em va regalar l'estiu anterior i que considerava el meu bé més preuat. En tenia molta cura i no solia deixar-li a ningú. L'únic cop que vaig fer-ho, en Berto es va carregar el quadre de marxes. Com ja s'ha vist, tenia un dò per això.

Algunes vegades sortíem dels límits del poble i ens colàvem en una parcel·la privada on semblava no habitar ningú, saltàvem la tanca de filferro i jugàvem a tennis a la pista particular. En Berto deia no voler jugar per l'esquinç de genoll de no sé quin any, "us en recordeu? Aquell que em va impedir jugar a futbol", deia. I en Lean i jo ens féiem un fart de córrer amb unes raquetes velles. Aquell mateix estiu vam descobrir que sí estava habitada la parcel·la, quan dos nois joves van aparèixer a la pista preguntant-nos qui érem i com havíem entrat. Vam sortir per potes i després vam batre el nostre rècord de velocitat en bicicleta fins amagar-nos a les roques de la platja. No vam tornar-hi. Al cap d'una estona, un cop recuperat l'alè, vam anar a la plaça i vam explicar la nostra aventura a les nenes, que ens miraren pensant que érem unes criatures. Potser per això, per aparentar que no ho érem, vam començar a fumar.

Prop de la discoteca del poble hi havia una curiosa construcció de pedra, semblant a un búnker, que fèiem servir per amagar-nos i acabar-nos en un parell d'hores un paquet de ros amb filtre. Tossíem un munt de cops, posant-nos vermells com tomàquets, per després dir que tenia molt bon gust i que ens donava un aire de distinció. Aquell búnker s'acabà convertint en la nostra cabana o amagatall privat. Amagàvem paquets de tabac i algunes revistes eròtiques que robàvem a la papereria de la plaça. En una ocasió fins i tot, en Lean va portar una ampolla de vi de casa seva. Aquí ens van enxampar. Aleshores vam decidir deixar de robar revistes verdes i deixar de beure alcohol, només fumàvem. Dues de les nostres activitats més excitants de l'estiu havien estat descobertes en poc temps i vam considerar oportú calmar-nos una mica. Aquelles innocentades eren les nostres bretolades, fins que se'ns en va acudir una que va donar la volta al poble durant força temps.

Una nit de ball d'aquell 1.984, els tres companys de bici vam desaparèixer de la plaça i, a peu, vagàvem a través dels estrets carrers de Puerto Camarón parlant de les nostres coses. Vaig confessar a en Lean el meu amor per la Clara i ell em va confessar el seu amor per la Virgínia, una nena d'un altre grup. En Berto no va obrir boca. Aleshores, per demostrar la incondicionalitat del nostre amor, vam decidir arrencar les plaques dels cotxes i guardar-les en un sac, al garatge de casa en Leandro. Al cap d'una setmana, vam calcular que tres quartes parts dels cotxes de Puerto Camarón estaven sense nom ni marca. Així, en un sac d'escombraries, s'amuntegaven els plàstics amb els noms dels models Ford, Opel, Wolksvagen, Audi, Saab, Mercedes, Renault, Peugeot, etc. A la platja, els nostres pares conversaven sobre el curiós fenòmen i parlaven d'un "grup de brètols". En Lean i jo els sentíem des de la roca foradada i ens miràvem amb complicitat. Fins que vam tenir dos sacs plens a vessar i no vam saber què fer-ne. Decidírem portar-los a les afores del poble, prop del camp de futbol, passada la parcel·la privada amb pista de tennis, i els enterràrem sota el pont que, temps enrera, cobria un riu esquifit. Es va seguir parlant d'allò durant l'estiu, fins ens van dir que la policia local havia pres precaucions per atrapar els brètols de torn. Suposo que a ningú se li va passar pel cap sospitar, al veure passar a dos nens amb bicicleta carregats amb un enorme sac precintat, en dos viatges diferents, que eren els autors d'una ximpleria com aquella. A més, la nostra fama de bons ens permetia gaudir de certa impunitat, que aprofitàvem amb molta cura per no perdre-la. Anys més tard, quan ambdós ens trobàvem ja en una descendent adoleccència, se'ns va acudir tornar al pont. Fou inevitable somriure i recordar la gesta al trobar de nou les bosses de plàstic plenes encara amb les desgastades i oxidades plaques.

Quan vam adonar-nos que no podíem fardar d'allò amb les nenes, per por a ser descoberts, la decepció va ser gran. A més, la demostració del nostre amor hauria estat presa com a acte infantil i estúpid, segons vam pensar, i hauria espatllat les poques possibilitats que teníem amb elles. S'ha de tenir en compte que a les nenes d'aquestes edats (11 anys) els agraden els més grans, aquells que fan competicions a la piscina, que parlen de motocilcietes de cinquanta centímetres cúbics i que no ballen per demostrar la seva maduresa. Aquells que, precisament, també prefereixen noies més grans, com ma germana, que aquell estiu es va fer un lloc entre les més cobetjades pels adolescents. La seva aventatge, pensava jo, era que tenia un caràcter formidable, que era llesta i guapa al mateix temps. Em vaig posar gelós quan va començar a sortir amb en Lluís, un ros amb cara de surfista que no sabia ballar i deia que no li agradava. Aquest era originari de la ciutat d'Eslàvia i va resultar ser agradable i tot, encara que jo no ho acceptés. Em va portar amb la seva Vespa algunes vegades i m'ajudava a entrenar a futbol algunes tardes que no hi havia entrenament normal. Em deia que era bo i que de ben segur la Clara s'havia fixat en mi. Em va arribar a caure bé, encara que no li vaig dir mai a ningú.

Els nostres pares coneixien en Lluís per comentaris d'altres pares i sospitaven pel fet de veure'ls junts als balls de la plaça. Una de les coses que em molestava d'ell era el seu canvi d'actitud. Quan estava a soles amb mi era un tio fantàstic, però en públic es tornava diferent, com si hagués de demostrar alguna cosa, com si els ulls dels demés l'estiguessin avaluant constantment. La seva conducta d'aleshores em va permetre observar que un altre membre d'aquell grup d'amics estava totalment colat per l'Andrea. Es tractava d'un personatge anomenat Ernest, que es mantenia sempre en posició de dominar-ho tot, parlava poc i mai jutjava a ningú. Tinc entès, encara que només per comentaris aliens, que al final de l'estiu l'Andrea va deixar en Lluís per l'Ernest. Malgrat tot, fou un curt i gens intens romanç i, a l'estiu seguent tant el primer com el segon (encara que aquest més descaradament) van decidir retirar-se d'escena. Al cap de poc, tot allò va començar a ser una novel·la rosa, ja que en Lean va descobrir que la millor companya de ma germana estava enamorada de l'Ernest. A partir d'aleshores, observar aquest grup d'estiu va esdevenir un bon passatemps de les tardes. Fèiem hipòtesi sobre futurs emparellaments i apostàvem per la duració dels que ja estaven establerts. Una altra de les gràcies d'això radicava en el fet que, per aquella època, s'estaven posant de moda els "cul·lebrons" veneçolans i mexicans, de manera que adaptàvem els noms dels nostres protagonistes als de les sèries sudamericanes. L'Andrea no va sospitar que, quan en Lean i jo ens partíem de riure parlant d'en Carlos Manuel, la Maria Luisa i en Roberto Javier, en realitat ens reiem del seu grup d'amics.