Marxa

Marxa el vent, a vegades, no et dones compte,
que estimes massa, ets presoner de la sort,
de la casualitat de l'instant, els ulls et brillen, foll.

M'agradaria no ser captiu de la paraula,
ni d'allò preestablert que et priva de consciència;
M'agradaria no saber que no vols seguir al cor
empesa per la llengua emmetzinada d'una serp.

Marxa el somni, el pressent clandestí d'una nit,
Que sembla atemorit per la realitat del crit valent
D'un amic que no ho és tant, d'un potser que sembla ser res.

Estimar, és com dir adéu a la lluna, als estels,
És com obrir-te cadascun dels meus racons,
És un sentiment que no roda per inèrcia,
Roda per una mirada, per un petó, per un je t'aime.

Les pedres, semblen enfonsar-se al Sena,
Sense intentar tan sols el primer bot,
Amelie plora en veure't renunciar
al desig que amagues del teu jo.

Jo t'abraço, i et sento com el tot,
Com el mar immens de l'estiu,
Com l'estel freda de l'hivern,
Com un encontre clandestí
Als carrers inexistents
De l'Atlàntida dels teus somnis.