Ahir

Ahir, em vaig sorprendre amb el teu record,
el d'anys ençà, passejant per un carrer estrany
amagat al barri més conegut de la ciutat.
Plovia, t'estimava i plovia,
i, potser, al mateix temps, t'escapaves
i intuïes la vall de llàgrimes salades
que abocaria, amb presses,
aquest record al pou incert de l'oblit.
T'estimava, plovia i t'estimava,
i, sense presses, passejàvem
i acabàvem a un hotel barat d'Angers
on la nit ens arrapava entre llençols
que a l'endemà sagnaven.
I ben segur que vam estar a punt
d'obrir de nou les portes a l'amor,
ara fa un any, una altre nit plujosa,
quan covard vaig decidir no pujar
i agafar el taxi de tornada a casa.
A vegades les llàgrimes esdevenen or,
les meves ho van ser per tu
i per aquell petó que, no sent el primer,
el recordo com si ben be ho fos,
glaçada Barcelona, mirada eclèctica
sota una boirina amalgamada de desembre.
I els versos cauen com les fulles caduques,
sempre vas ser una inexorable inspiració
de vitalitat i somriures;
i encara espero que, de tant en tant,
se t'aparegui el record vitri
d'un temps passat,
passejant per un carrer estrany
on els dos, enamorats,
vam jugar a ser amants,
o be amants,
vam jugar a ser enamorats.

Ahir, em vaig sorprendre amb el teu record,
el d'anys ençà, passejant per un carrer estrany
i la partida d'escacs que no vam acabar,
jugada a jugada, errades i encertades,
potser avui no seria aquí,
potser mai vaig arribar a ser aquí.