Cau d'estels

Si cap dia, l'enyorança em crida
i un precipici s'obre, immens,
vora els meus ulls coberts de llàgrimes,

com avui, com ahir,

que res em privi de fer poesia,
que res em retorni a la vida
quan la necessitat s'esquerdi
i no quedi més que el record
tendre dels ulls
que despertaren una il·lusió adormida.

Persistent, la teva imatge,
grava parets i vidres,
i aquestes pinzellades de recança
ho incendien tot, absolutament i
sense pietat, l'espasme salvatge
del pensar-te m'inquieta,
submergint-me en l'insomni
d'un present poc desitjat...

com ahir, com avui,

aquests vespres de tardor
perdran la claror rogenca
que naixia amb la teva veu,
mortes les fulles seques
d'arbres caducs, despullats,
no quedarà ni el consol
de veure créixer la nit
vora dos copes de vi,
i aquelles mans teves
que esculpien les hores
d'aquell mon tan nostre.

Perduts, vagament perduts,
els caus d'estels i les nits d'estiu,
les claus de la cuirassa permanent
que vas obrir, que has tancat,
blindat, segellat, refermat.

I tot, de sobte, esclata
en orbites descontrolades,
i l'absurd pren el color del temps,
i la pluja ho tenyeix tot de gris,
fred, gèlid, inert,
estranyament apagat,

l'aigua regalima arreu,
les cendres diluïdes s'escolen
pel clavegueram i se'm fa difícil
seguir el rastre d'una ínfima esperança.

Més enllà del vers, hi ha el sentiment,
el refugi més llunyà i l'alcohol més pur,
dins l'amagatall més profund
on s'amaga la melangia
sembla no haver-hi més lloc
per renéixer de nou, per cercar el camí
que meni enllà on encara hi resti
un pessic de confiança,
un somriure irreverent.