El crit de la vida

Un relat de: Guspira

Quan el darrer pessic de sol
fuig pel finestró,
m'estimo més el somni
del caçador de quimeres,
esclau de fantasies etèries
que llisquen perennes i lleugeres
sobre fulles verdes de menta fresca.
Quan acluco els ulls
i la foscor s'esmuny
per cada racó del meu cos,
sento com el crit immens de la vida
neix endins el meu cor,
em desperta, m'escalfa,
m'empeny com si el demà
fos una absurda invenció inexplicable,
un lapse de temps esvaït pel vigorós desig
de retornar a la infància,
o potser, de cantar dolces paraules,
inventades i secretes,
on emmirallar els records
i preservar els somriures,
on recordar l'amor, amic,
i somriure a les matinades.

Comentaris

  • La llum[Ofensiu]
    Melcior | 03-02-2007

    de la teva guspira, no és d' aquelles que qualsavol vent la pugui apagar.
    Endavant.

  • Genial.[Ofensiu]
    Arbequina | 05-01-2007 | Valoració: 10

    M'ha encantat... com despertes els sentits (també el de l'olfacte, tan poc present a la poesia) i fas recòrrer el lector per... un cant a la vida. M'ha encantat de veres!

    Una forta abraçada.

    Arbequina.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: