maleït

Just a la sortida de l'autopista del meu poble hi ha una gran àrea comercial on acostumo anar a comprar. Sobretot el pa perquè és allò que sempre et descuides i allà és fàcil aparcar.

Un dia mentre comprava el pa, tard i amb preses, un home em mirava i em somreia.
Jo li vaig engegar una mirada d'aquelles defensives que diuen: "que collons mires tu? eh???"
I després em vaig posar a riure com una imbècil avergonyida...

Feia 20 anys que no l'havia tornat a veure. Vam fer-nos dos petons, i ens vam abraçar, (només amb la mirada). Llavors vam parlar del que havia estat la nostra vida aquells 20 anys.
- Jo tinc dos fills: un nen i una nena...,
- jo també en tinc dos...

Poc vam dialogar, doncs era tard. Però ens miràvem i sense dir-ho, segur que tots dos vam recordar l'últim cop que vam estar junts.

De joves havíem anat de "farra" plegats, senzillament això, només anar de farra. Mai va passar res entre nosaltres fora del que pugui ser normal.
O potser si !!! És aquella cosa que no sé si és somni o realitat.

L'última sortida que vam fer junts va ser una nit de pluja. Ens vam trobar pel carrer a la una de la matinada. Jo estava en un moment baix a causa d'un desengany amorós. Ell estava sol.
Érem bons amics. Una mirada , una abraçada i no calia dir res més. No calia donar explicacions del perquè no estàvem bé.
- què?? anem a fer tremolar la ciutat ???
- jo no tinc res millor a fer !!

Vam pujar al seu cotxe, vell i desbaratat, però amb més marxa que nosaltres dos.
Ell com sempre va encendre un "porro" i me'l va oferir tot i sabent que jo mai fumava marihuana. No em calia perquè ja era prou cabra boja i no necessitava prendre res, i tampoc m'havia fet cap efecte si alguna vegada l'havia provat.
Però aquell dia no estava gaire bé, plorava i maleïa qualsevol sentiment amorós...
El vaig agafar i em sembla que me'l vaig fumar jo soleta.

Tinc uns records lleugers d'on vam anar.
Beguda, alcohol, soroll, música, gent, foscor... antres de mala mort que estaven oberts quan ja tot era tancat. Riure, ballar, cridar ... emocions, plaer ... records, només petits records.

De tornada, el cotxe "anava sol" conduït per la disbauxa del moment. Recordo que a la sortida de la ciutat s'havia de fer una gran corba per entrar a l'autopista.
Jo diria que aquell dia el cotxe no va girar !!!

Parats davant un gran mur de formigó. Passaven pocs cotxes, només els que com nosaltres anaven perduts a les 6 de la matinada quan ja no tens on caure mort.
Baixàrem del cotxe, el vam mirar i vam seure a sobre.

Recordo que començava a sortir el sol, ja no plovia i el dia s'aixecava poc a poc.
Recordo, no se ben bé què , un plaer d'aquells que no es pot explicar. Recordo veure passar cotxes amb gent a dins que ens mirava.
No recordo paraules. No vam dir res. Recordo que...
Estàvem nus sobre el capó del cotxe.
Recordo... o potser és que no recordo res.

Els dies següents no sabia el que havia passat i ell no m'ho va comentar.
Llavors jo vaig tornar amb el meu "desengany amorós", i no ens vàrem tornar a veure mai més.

Fins aquell dia comprant el pa al cap de vint anys.

Mai vaig saber que va passar. Fins aquell moment. No, no m'ho va dir. Però la seva mirada em va abraçar i sense dir res vaig tornar a sentir aquella sensació perduda en la memòria.
Ara sé que aquell moment va ser real.
No calia dir res. Com sempre, entre nosaltres, no calia dir-nos res!!!

Em va somriure i em va dir que feia 10 anys que treballava al peatge, just allí, a la sortida de l'autopista que hi al meu poble.
- He passat mils de vegades per aquest peatge. No t'he vist mai !!!
- Doncs jo hi sóc cada dia !!!

Vaig sospirar i vaig pensar: "Maleït TELETAC" !!!