L'última Oportunitat

El seu primer contacte amb el barri, va ser de mans de la seva mainadera. Ella acostumava a portar-lo de la mà, des del carrer Mallorca amb Rambla Catalunya, fins al seu pis, on la seva mare, intentava seguir vivint sense gaire èxit, i, naturalment, sense que la mare d'ell ho sabés.

Aquelles furtives tardes de jocs de taula, assegut al llit d'aquella àvia postissa que li havia caigut del cel, i d'aquella amorosa mainadera que tenia, eren els millors records que conservava de la seva més tendra infantesa.

Era conscient que mai havia sigut desgraciat, ni havia passat gana, ni li havia faltat una joguina… simplement, no havia tingut tot l'amor que necessitava, fora d'aquelles quatre humils parets.

Aquelles passejades, entre carrers humits, botigues fantàstiques i centenàries, entre gent que els saludava al passar, els peus mullats quan trepitjava on no havia de trepitjar, i la mà forta i ossuda de la Carmen prement la seva, menuda i toveta en aquella època... els seus ulls d'infant, ho veien tot com nou, sorprenent i terriblement autèntic. I precisament, aquella autenticitat era el que li robava el cor cada cop que trepitjava els adoquins del carrer Pintor Fortuny, en adentrar-se en aquell barri prohibit, que oferia infantils aventures imaginàries dins el seu menut cap ple de rínxols rossos.

Amb el primer sou que va tenir al bufet d'advocats del seu pare, va comprar un anell de compromís per a la Mercè. No s'estimaven gaire, però es donaven amor. Es feien companyia, gràcies a l'ambició d'ella. El que ella no sabia, era que amb el segon sou, compraria el seu pis. Un pis al vell mig del Raval i a quatre passes de la Rambla, molt per sota del Mercat de la Boqueria.

Mai va voler estimar aquell barri, com mai el va voler estimar a ell, i mesura que passaven els mesos, mesos de caminar vigilant per darrere i mirant per sobre l'espatlla als veïns, la seva pell es va anar tornant d'un color gris groguenc, i la comissura dels seus llavis es va encorbar cap avall, dotant a aquell rostre que en algun moment havia sigut bonic, d'una edat a la que ni tan sols s'atansava.

Al poc temps, el va deixar sol, morint, i enterrant amb això tots aquells somnis de vídua rica, i mai alegre, que viuria al bell mig del passeig de gràcia.

Una dècada més tard va arribar la Purificación. La Puri. Era jove i desinteressada a la seva manera. Amb ell, no patia gana. No havia de treballar en la professió més antiga del món. O només ho havia de fer els dissabtes a la nit i amb el seu propi company de vida. Però tota aquella opulència econòmica, en mans d'algú que mai havia tingut res, va acabar per deixar-lo sol de nou. Va marxar, amb una coberteria de plata (regal de noces dels seus primers sogres - als segons ni els va conèixer) i un carnisser ambiciós que marxava del barri per obrir la segona botiga del seu negoci familiar, al mercat del Clot.

Durant els anys que el van seguir, i en un desesperat intent per a no quedar-se mai sol, van començar a voltar pel seu pis, i també pel seu llit, passants, secretàries, dependentes dels comerços del barri, clients i clientes del seu buffet, , i qualsevol persona que es creués pel camí i estès disposat a caure sota els seus encants, ja fos per falses expectatives, o simplement per passar una bona estona.

I llavors, va sentir com començava a envellir. Poc a poc, i any rere any, fruía menys treballant i d'aquelles companyies errants, però fruïa més d'aquell petit balcó que reposava al davant, i uns metres més amunt, dels fanalets que il.luminaven "La Conxa".

Va ser inevitable fixar-se en ella. Hi entrava discretament cada, amb una melena rossa i una gavardina senzilla, i sortia, mirant bé on trepitjava, unes quantes hores més tard.

El primer cop que la va veure, es va aturar el temps al seu voltant. Si no fos pel fracàs amb la Puri, li hauria dit aquell primer dia, en que embruixat, va entrar al bar uns vint minuts desprès d'ella, i va quedar aclaparat per la mitja penombra, i aquells ulls foscos i intensos d'una Sara Montiel jove, que l'observava des de les fotografies penjades al seu voltant. Va demanar un anís, i se'l va veure d'un glop, sense mirar res més al seu voltant. Es va aixecar mentre deixava setanta pessetes al taulell amb el temps just per veure com aquelles cames ossudes enfundades en mitges de reixeta gruixuda, s'allunyaven d'ell. Mentre sortia del bar, un reflex en el vidre fosc, li va permetre veure-la només un segon. Un segon en el que va observar com aquella cascada de rinxols rossos al voltant d'una cara poc definida, queia damunt d'un escotat i curt vestit, i aquella safata plena de xiclets i llaminadures diverses, partia visualment en dues la seva estilitzada figura. Una rogallosa veu darrere seu va deixar un "bona nit" flotant en l'aire.

En aquell precís moment va saber, que mai més hi tornaria, perquè no podria suportar per res del món que també ella el deixés.

Durant anys, va seguir observant-la quan entrava, i la seva obsessió el va portar a esperar durant hores en la foscor, ver robar qualsevol detall quan sortís del bar. No era prou a prop com per veure-li de nou la cara, ni prou lluny, com per no notar les olors a humitat que afloraven constantment dels terres i les parets d'aquells carrers, així que es va seguir recreant en aquella imatge borrosa i fosca que li va retornar la porta de la Conxa en sortir ell. També va començar una inquietant col.lecció de retrats de la Sara Montiel. D'ara i d'abans. No s'asemblava gens a la "venedora de llaminadures de cinema" que treballava de cambrera davant de casa seva, però el feia sentir més a prop d'ella. Per a ell posar-se davant de públic cada nit disfressada d'aquella manera, li conferia la categoria de gran estrella.

Tot i el renom escandalós de la Conxa, que passava de boca en boca constantment, ningú ja feia cas de la seva presència allà. Els clients potencials, cada cop més joves, preferien una altra mena d'ambients, i una altra mena de companyies. I amb l'obertura de tants i tants bars nous, i la mort o desaparició de gairebé tots els clients, durant uns mesos, les solitàries nits del nostre protagonista, el van apropar més a la seva estimada: estaven sols, ella a la barra d'un bar, i ell a la barana del seu balcó, només separats per uns pocs metres, i una cortina de foscor.

Un dia, quan sortia a comprar el diari, va veure aquell cartell: "Última nit a la Conxa". No hi posava res més. Però amb aquelles paraules, per ell es tancava una època, i se li trencava el cor. No seria capaç d'anar-la a veure, la por al rebuig, a que l'objecte de la seva passió i esperança de tots aquells anys el rebutgés, era molt més forta que la desolació de pensar que mai més estaria a prop d'ella.

No es va poder treure del cap en tota la tarda aquelles paraules. La última nit a la Conxa, no podia ser com les altres. La seguiria fins a casa. La seguiria, per saber on vivia. Així la podria seguir veient quan volgués. Fins i tot, estava disposat a deixar el seu pis i buscar-ne un a prop seu. No volia res. Només seguir veient-la. Només això.

Així doncs, per no perdre's detall, es va fer un entrepà de pernil dolç, i es va asseure a la terrassa, a dos quarts de vuit de la tarda. Anava vestit i calçat, per no perdre un minut en veure-la sortir, i poder seguir-la sense deixar de sentir les seves passes però sense atansar-se tant com per espantar-la. A la butxaca portava una llibreta petita i un bolígraf. Apuntaria l'adreça, no fos que la memòria li fes la primera mala jugada en la seva vida.

Ella va arribar a dos quarts de deu, amb passes una mica vacil.lants. Es va aturar davant la porta, i es va allunyar, fins a quedar al mig del carrer per a mirar-la per últim cop. Ell va sospirar. Ella també. Podia palpar en l'aire la tristor amb que s'estava despedint d'aquell bar. L'afecte que tenia a aquell aparador fosc, a aquells fanalets i a aquella façana bruta. Va escopir a terra mentre entrava al recinte.

Hores més tard, moltes hores més tard, i desprès que marxés, segons els seus comptes, l'últim client, es va obrir la porta, i va sortir acompanyada dels dos encarregats del bar. Es va aturar una altra vegada al mig del carrer estret, observant la porta i donant-li l'esquena en tot moment, mentre baixaven la persiana de ferro, i posaven el cadenat. Sigilosament, es va aixecar i va sortir de casa.

Encara romania quieta al mateix lloc quan va baixar l'últim escaló, i sense obrir el llum de la porteria per a no ser vist, va decidir esperar una mica, si més no, a que no estès davant de la porta de casa seva. Amb la petita brisa que hi havia, se li movia la faldilla de la gavardina i deixava entreveure les mitges de reixeta negra. Estava completament sola. Els seus companys ja havien marxat i regnava un silenci absolut. Va sentir com encenia una cigarreta, i començava a caminar.

Just trepitjar el carrer, va veure a escassos dos metres d'ell, aquella mà amb una melena de rínxols rossos. Va alçar la mirada, i va veure com una reixeta cobria el cap de la seva estimada. Deixava entreveure que pràcticament no hi havia pèl, i sense voler va deixar anar un grunyit. Es va girar, i per primer cop la va tenir cara a cara. Aquells ulls foscos, de fons groguenc i venetes vermelles, el miraven rere una capa envidriada.
-Què - li va dir deixant entreveure unes dents espatllades pel tabac i la mala vida.
Es va quedar mut, mirant-lo. El seu tresor.
-Què vols - va repetir acostant-se amenaçador i caminant sense massa traça sobre aquells talons d'agulla.
Només va poder somriure. I el seu tresor, indignat, li va donar l'esquena.
-No sóc un marica. No m'agraden els tíos, però t'asseguro que si fos així, tu no series del meu estil.
Va romandre quiet mentre s'allunyava, despotricant i movent la perruca amb indignació. No es va moure, fins que la seva ombra va desaparèixer del seu camp de visió, segons desprès que la seva silueta desapareixes al tombar la cantonada.
Va seguir somrient.
-L'última oportunitat. Aques
ta és la teva última oportunitat, no la meva!
El seu somriure, va deixar pas a una gran riallada, mentre pujava, un a un i amb compte de no relliscar, les escales que conduïen al seu particular santuari.