Llum de lluna

Llum de lluna


Cada any un diumenge de mitjans de novembre es fa en el Gran Ducat un ofici laic a la memòria dels que anaren a Espanya com brigadistes internacionals. A la mateixa hora es fa missa a la Catedral i a totes les esglésies del Gran Ducat. Tots dos oficis rememoren el sacrifici i la mort, es celebra la memòria. La memòria i el valor, el calze que es van haver d'empassar...

Cada any observo i noto que el lleuger somriure dels celebrants que oficien a Dudelange, emfàtic, respectuós i serè, contrasta amb el rostre més greu dels oficiants d'altres misses. Als que hi som, la fresca de l'aire lliure de la tardor ens arruga la pell... i en un moment o altre de l'acte ens encongeix el cor, però no ens apoca mai l'ànima.

Mai hi he vist entre els assistents ningú que pugui presumir de ser de l'altre bàndol. Ja no les rememoren ells, ara, aquestes coses. La memòria es fon, es dissipa, s'espargeix en el llarg del temps. Els que encara podem condensar tènues imatges de fa més de trenta anys en el cervell la memòria fosa dels actes que no volem recordar... de quan es feien ofrenes a la gloria de los caidos por España som testimonis d'aquells oficis amb bandes de música entonant els himnes... de l'altre bàndol.

Els luxemburguesos, hereus d'aquells herois, això no ho deuen saber si algú no els ho ha explicat, son records que es guarden a les hemeroteques, no en els llibres. Ara mateix em ve a la meva fosa memòria com els últims anys del dictador encara es feien aquells actes oficials. Eren un reducte ínfim: el Governador i Jefe Provincial del Movimiento i el seu secretari, l'Alcalde i el seu secretari, el Governador militar acompanyat d'algun coronell i algun que altre falangista recalcitrant amb ganes de presumir de camisa nova. També hi solien assistir els cronistes oficials de les ciutats que en tenien. Aquests tenien bona excusa, l'excusa de la neutralitat de qui n'ha de prendre acta. El temps passa i algú ho ha d'escriure per que es pugui "recordar". Recordar o rememorar? Celebrar o retre homenatge?

Cada any, passat Tot Sants, els americans fan similar amb els seus morts en els seus llocs sagrats de la seva pàtria el nou de novembre, a França ho fan l'onze. Perquè no s'han d'oblidar els morts? Perquè s'han d'enterrar? I quan no s'enterren, perquè no s'enterren? Preguntes que em venen al cap i es barregen amb la memòria fusa cada any passat Tots Sants mentre soc a Dudelange.

He caminat l'estiu passat per un bosc acompanyat per un veí coneixedor dels llocs sagrats no lluny de la Venta de Camposines, el mateix lloc a on va arribar la XII Brigada Internacional després de passar el riu Ebre el dia de Sant Jaume. I quan hi era em va venir a la memòria els moments en que aquí a Luxemburg he visitat el Cementeri Americà. L'aire que s'hi respira no és molt diferent del que es respira pels indrets i camins que surten de la Venta de Camposines cap al camp sagrat de la més gran batalla de la guerra del trenta-sis. Ni la quietud, ni el silenci. Ni el respecte que em mereixen les ànimes que en un lloc i altre hi reposen i els cossos que hi son enterrats. Els uns en tombes, arrenglerades i amb creu o amb estrella de David i amb nom i amb la gespa sempre i eternament verda i recent tallada. Els altres mal escampades, sense cap símbol ni cap nom que els identifiqui, sense memòria... Oblidats de la història? Joves, igual uns que els altres, que van veure com se'ls hi anava la vida abans de poder arribar a ser pares.

No lluny dels viaranys que surten de la Venta de Camposines es poden veure encara les trencalloses restes dels ossos que podrien ser d'animals salvatges de bosc. I pels viaranys d'aquells boscos de la Terra Alta hi creixen argilagues, boixos, mates de llentiscle, romers i coscolls, que es guarden uns als altres del vent serè de les nits fosques del llarg hivern. No cal que hi aneu, no hi trobareu mai ningú. I menys de nit, ni tan sols quan fa lluna. Deixeu-los dormir en el seu camp sagrat... ja fa molt temps que van morir. I encara hi son, que entre ells es guarden, i entre ells fan sentinel·la a la lluna blanca que la llum els dona com una carícia que abans de morir no varen tenir.



***