Llum al final del túnel

Lliure! Per fi soc lliure. Portava molt de temps allà tancada; mesos, potser, però a mi em semblava una eternitat.

No us sabria explicar com vaig anar a parar a aquella estranya presó: un dia, simplement, vaig ser conscient que era allà reclosa. I prou. Sense cap explicació, sense cap motiu. Ni tan sols sabia qui era, ni molt menys perquè em trobava en aquell lloc.

Mai vaig arribar a veure ningú durant el meu captiveri; només sé que la supervivència no era problema, ja que el menjar apareixia com per art de màgia, tot i que no era cap meravella de l'alta cuina. Però estava sola, els dies passaven, l'un rere l'altre, i allò començava a quedar-se petit per a mi. Recordo la desesperació que m'envaïa tot sovint; no tenia res per distreure'm. Res de res: ni llibres, ni llapis i paper, ni tele, ni "plei-esteishon"... Tot i que, ara que ho penso, en aquells moments tampoc no sabia pas llegir, ni escriure, ni jugar a res.

Així que, poc a poc, la necessitat d'aire fresc, d'espai i de llibertat va anar creixent dins meu. Havia de sortir d'allà com fos, i finalment vaig trobar una esperança: ocult, en un racó que m'havia passat inadvertit, hi havia una mena de túnel. El pas era molt estret i fosc, però s'havia d'intentar, ja no podia continuar allà tancada i sola. Vaig endinsar-me en la foscor d'aquell passadís, tot i que no tenia ni idea d'on em duria ni dels perills que potser m'esperaven fora. Era un camí difícil, dur, asfixiant i tenebrós, i en algun moment de debilitat vaig estar temptada de tornar enrere i quedar-me per sempre en aquell lloc que, com a mínim, em resultava conegut. Però ja no hi havia cap possibilitat de retrocedir, així que vaig continuar avançant arrossegant-me penosament.

Quan ja estava a punt de rendir-me, completament exhausta, alguna cosa va cridar la meva atenció: veia una llum blanca al final del túnel! Primer era algun raig inquiet que s'escolava per una escletxa, però quan em vaig acostar la llum ho va anar negant tot. No estava acostumada a aquella claror tan intensa, i vaig haver d'aclucar molt els ulls per poder suportar-ho; però, mig a cegues, vaig continuar endavant, sempre endavant, una mica més, fins el final.

Per fi! Ja soc fora! I, de cop...plaf! plaf! Estic penjada pels peus, com un pernil, i m'acaben de cardar dos bolets al cul. Què cony significa, això?

Després de passar-me nou llargs mesos tancada en un lloc fosc, estret i humit, surto i el primer que em trobo és un paio amb bata blanca i mascareta que em rep a base de mastegots. Collons, quin panorama!

Crec que em posaré a plorar.