Sequera mental

Tenia sequera mental. Feia temps que no plovien idees, i si la cosa seguia així hi hauria restriccions fortes de cara a l'estiu. No em podria permetre el luxe de fer servir les poques idees de la reserva per a coses que no fossin absolutament imprescindibles.

Si la reserva baixava encara més, passaríem de situació d'excepcionalitat 2 a estat d'emergència. Com a mesura de prevenció, ja s'havia prohibit utilitzar les idees per omplir piscines d'imaginació, per regar camps de creativitat, per filosofar i d'altres divagacions poc útils de cara a la supervivència bàsica. Només es guardarien les idees per cobrir les necessitats vitals.

És clar, veient que els dies passaven i la cosa no s'arreglava, vaig començar a buscar solucions. Primer em vaig plantejar instal·lar-me una planta desidiotitzadora al cervell. Al cap hi tinc un gran mar d'idees i pensaments inservibles, que no es poden aprofitar degut a la seva elevada concentració de tonteria, toxicitat o inutilitat. Una planta desidiotitzadora permetria tractar aquests pensaments desaprofitats i convertir-los en idees potables que es podrien fer servir. Però, es clar, això requereix molt de temps, ja que caldria muntar tota la infraestructura i optimitzar el procès, cosa que suposaria lluitar contra anys de condicionaments culturals i socials que no podrien ser canviats tan fàcilment. A més, no sabia si l'eficiència de recuperació d'idees potables seria gaire alta... Una altra opció era el proveïment d'idees amb vaixell, però creia que no seria suficient i resultaria massa costós.

Aleshores vaig pensar en fer un transvasament d'idees. Bé, potser transvasament no seria la paraula adequada, millor dir una "captació temporal d'idees sobrants". Només hauria de buscar un riu d'idees ben cabalós i fer-les arribar fins al meu cervell ressec mitjançant alguna canonada... A priori semblava la solució perfecta, però aviat van sorgir els inconvenients: d'on captar aquestes idees? No podia arriscar-me a captar-les de llocs poc adequats, ja que després passarien a ser utilitzades per la meva ment, i si estaven en males condicions, podria resultar perillós... A més, hi hauria gent que no hi estaria gaire d'acord, entre ells els afortunats posseïdors dels pensaments sobrants en qüestió i per altra banda els que no haguessin pogut fer-los servir abans perquè no els ho van permetre. Es veia a venir que hi hauria merder...

Però, quan la situació estava ben difícil i semblava inevitable el conflicte, un dia vaig veure com el cervell s'ennuvolava a més no poder. Espessos núvols carregadíssims de pensaments ho cobrien tot i s'anaven fent més i més densos a mida que s'hi condensava la pluja. Fins que, de cop, va caure una idea. I després una altra, i una altra més, i més... I van estar plovent idees durant trenta dies i trenta nits, intermitentment. A estones la pluja s'aturava però després tornava amb més força en alguna altra zona del cervell... Poc a poc, les reserves anaven pujant de nivell; fins i tot es van haver d'obrir algunes comportes i deixar anar un cabal de pensaments, ja que el volum d'idees acumulades era massa gran per contenir-les.

Així que, veient la situació, es cancel·la el pla d'emergència. Si segueixo així, encara em desbordaré.