Els temps canvien, però jo... encara volo amb escombra

Si hi ha alguna cosa que no estic disposada a canviar és la meva vella escombra per una aspiradora. Direu que estic antiquada, però és que una escombra té un caliu, un no-sé-què, un encant...que una aspiradora no podrà tenir mai. Per la resta, no es pot negar que estic al dia: si la meva rebesàvia aixequés el cap, no se'n sabria avenir, se'n faria creus...

La meva rebesàvia, que es deia Morgana, vivia, fa molts i molts anys, en una caseta enmig del bosc. Allà feia els seus conjurs, envoltada de llibres misteriosos i posseïdors d'una saviesa oculta, única i inigualable. Per part meva, visc en un pis de cinquanta metres quadrats, enmig de la ciutat. Allà he de fer autèntica màgia per poder-hi encabir tots els meus trastos, envoltada de tot tipus de novel.les i llibres d'autoajuda, posseïdors d'un irresistible atractiu que m'impulsa a comprar-los compulsivament.

I és que, ja se sap, els temps canvien...

Per començar, en comptes de fer rituals en una cabana enmig del bosc, jo em dedico a fer experiments en un laboratori al campus de la universitat. La marmita on ella preparava les seves pòcimes, en el meu cas és un incubador on guardo els meus cultius cel.lulars; i les culleres, l'atiador del foc i altres instruments que utilitzava, serien ara les pipetes, provetes i vasos de precipitat que faig servir. Els beuratges que preparaven les meves antecessores, i els seus rituals, han estat substituits per un munt de dissolucions i d'experiments bioquímics al laboratori on treballo.

La Morgana tenia el do de la clarividència mirant la seva meravellosa bola de cristall; jo tinc el do de mirar pel microscopi fins quedar-me pràcticament cega. No em comunico amb els esperits del més enllà fent sessions d'espiritisme, com feia ella: sinó que estic connectada a tothom via e-mail i internet, i de vegades a la xarxa t'apareix cada fantasma que...deu n'hi do!

En fi, els temps canvien...

La meva rebesàvia tenia un gat misteriós, negre com la nit, que apareixia i desapareixia quan ella menys s'ho esperava. La gent del poble deia que no tenia ombra i que podia viure sense menjar ni beure, ja que no era d'aquest món. Jo, en canvi, tinc un gat siamès, gros com una pilota de platja, que només desapareix quan està en zel, i no tinc cap dubte que apareixerà quan tingui gana (o sigui, sempre) per cruspir-se les seves llaunes de Güiskas Gourmet. És un finolis que només beu llet sencera, plena de greix, com ell, i rebutja la desnatada...El meu gat, el que no té, és sentit comú: ja ha perdut tres de les seves set vides tirant-se des del terrat en vol frenètic mentre perseguia alguna mosca. Està clar que el meu gat no és d'aquest món...

Què hi farem...els temps canvien.

La Morgana, tal com us deia, va ser una bruixa molt prestigiosa, i coneixia tots els trucs per mantenir l'eterna joventut i arribar gairebé als dos-cents anys de vida gràcies a les seves pòcimes i rituals per cuidar el cos i la ment. Respecte a mi, no penseu que em quedo enrere: faig ioga, meditació zen i vaig al gimnàs quatre cops per setmana. Sospito que, després de passar tantes hores feta un nus en postures rares de ioga, asseguda en la posició del lotus meditant, i obeint les ordres de sàdiques professores de tonificació i aeròbic, sí que tindré la innegable sensació d'haver viscut, com a mínim, dos-cents anys...

I és que no hi ha volta de fulla: els temps canvien...

La meva rebesàvia anava al bosc a recollir tots els ingredients que necessitava per fer les seves pocions i conjurs, o bé ho cultivava ella mateixa a l'hortet ple de plantes meravelloses que tenia tocant a la casa. Jo, per la meva banda, faig la recol.lecta al súper del costat, o bé a la nevera de la meva mare, on, els ingredients (i això sí que és autèntica bruixeria) apareixen per generació espontània en la seva forma més elaborada i deliciosa dins d'una carmanyola .

A més, la Morgana coneixia totes les plantes i herbes medicinals, i les seves propietats per guarir els mals més habituals que afectaven els seus congèneres; era una experta en herboristeria. Jo, per no ser menys, tinc una farmaciola d'emergència plena de paracetamol i ibuprofè per quan sigui necessari. També hi guardo sals de fruites, per si de cas. Apart d'això, també entenc de plantes, no us penseu: a casa tinc un cactus que es diu Rocco. És l'únic ésser viu (apart del gat) que ha sobreviscut sota la meva responsabilitat...

Què voleu, els temps canvien...

La meva rebesàvia i les seves companyes feien aquelarres les nits de lluna plena. Es reunien en un prat, al bell mig del bosc, i ballaven al voltant d'una foguera fins que arribava el primer raig de llum de l'alba. Ara, jo me'n vaig de farra amb les meves amigues cada cap de setmana. Anem de bars i acabem la nit en alguna discoteca, ballant al ritme d'una música infernal, fins que arriba l'hora d'esmorzar una tassa de xocolata amb xurros...

La Morgana era considerada un espècimen estrany només pel fet de passar dels trenta anys i no estar casada i amb una tropa de fills. En aquella època això sí que era un fenòmen paranormal! En canvi ara, en la seva posició, passats els trenta i sense família, et donen qualificatius més "glamorousos": sóc una "single", una dona independent, molt del meu temps, com dirien les revistes del cor quan parlen d'alguna pija... Tot i que, de fet, una mica rareta si que t'hi fan sentir: sense anar més lluny l'altre dia, la meva nova veïna, a la qual acabava de conèixer, em va dir directament que si em volia inseminar ja em passaria l'adreça del seu ginecòleg, que era el millor en aquest camp. En fi...

Què us he d'explicar, els temps canvien...

Algunes coses, però, sembla que no canviin mai. Va estar a punt, la meva rebesàvia, de ser cremada per la Inquisició. L'acusaven de bruixeria i heretgia, i moltes de les seves companyes van caure, però ella va aconseguir escapolir-se miraculosament de la foguera. Els mateixos carques retrògrads que gairebé acaben amb ella segur que, si poguessin, també em cremarien a mi per fer experiments de recerca amb cèl.lules...Ara en comptes de socarrimar-te, et tallen les ales...tant se val si amb alguna descoberta s'aconseguissin salvar vides humanes i guarir malalties; tot això, per a ells, no té cap importància.

És que els temps canvien, però algunes coses, no tant. Per exemple, el que us comentava abans: jo encara conservo la vella escombra voladora, herència de la meva rebesàvia. Res d'aspiradores. Ni de conya. I és que, digueu-me clàssica, però, quan a les nits surto a fer una passejadeta entre els estels, jo encara prefereixo volar amb escombra.