Llibertat

41

- Dit això, seguí en Solleres, voldria fer algunes consideracions quant a la llibertat. Tothom s'emplena la boca amb aquesta paraula i molt pocs saben realment de que es tracta. Cal haver viscut experiències en primera persona per saber-ho de veritat. Jo en tinc una idea perquè l'he perduda. El temps que vaig ser a presidi no tenia llibertat i després me la varen retornar. Aleshores vaig poder-la gaudir més plenament. Però de totes maneres això és molt relatiu, perquè no considero que dins la presó tingués una manca absoluta de llibertat. El cert és que no tenia llibertat de moviments espaials de gran abast, perquè de moviments de curt abast dins la cel·la en tenia tants com volia. Però això li passa a tothom. No podem anar a qualsevol lloc en qualsevol moment. Això seria la veritable llibertat. Sobre aquest tema han parlat molt els pensadors de totes les èpoques, i no pretenc seure càtedra ara mateix. No sóc una persona lletrada que pugui en un moment donat fer una dissertació gaire exhaustiva al voltant d'algun d'aquests temes tan espinosos i delicats. Tothom es pensa que té molta llibertat, que poden fer el que vulguin, que només cal que s'ho proposin. En la meva opinió s'enganyen greument, doncs hi ha molt poques coses que poden fer. Per altra banda hi ha l'extrem contrari, aquell dels qui pensen que no tenen llibertat en absolut, dels que es veuen ofegats per les responsabilitats, la família, les obligacions, el banc, la feina. Totes aquestes coses es van amuntegant i ens van furtant parcel·les de llibertat. Aquestes persones pensaran que els nens són els veritablement lliures. Lliures de pensament i de temps. Però els hi manca en la meva opinió l'experiència per ser veritablement lliures. De pensament ho són perquè encara no tenen l'atapeïda xarxa de complexos que fan dels adults persones normals alhora que garratibades per tantes experiències adverses. Però els hi manca el saber fer. De què serveix la llibertat si es fruit només de la ignorància i la irreflexió? És clar que el més absolut desordre és l'expressió màxima de la llibertat. És el punt en que tots els ítems d'una determinada substància se les campen al seu arbitri, col·lisionant i rebotint a pler. Aquí es dona una llibertat, però que no serveix per res perquè no es pot gaudir racionalment. Això passa en alguns moments de la història, quan tothom es posa d'acord per arranar-ho tot, per passar a sang i foc les institucions. Aquests períodes revolucionaris són curulls de llibertat, tanmateix no poden durar perquè igual que el foc que crema molta fusta de seguida fa flama ben alta així les petites i grans revolucions consumeixen en poc temps l'estalvi de generacions, l'acúmul de centúries. Així pot passar que hi hagi llibertat per uns mesos o per uns dies fins i tot. En aquestes situacions de trànsit es poden donar veritables estadis de llibertat. Les persones gaudeixen de cada moment sentint-se alleugerits de les cadenes feixugues i sorolloses de les obligacions. Per uns dies o per unes hores es poden cremar els carrers i trencar els aparadors, incendiar els cotxes i les botigues. Aquí hi ha la veritable llibertat. Però es tracta d'una llibertat revolucionària que condueix a la mort. Hi ha d'haver molt de patiment i moltes desgràcies personals perquè uns pocs gaudeixin, perquè puguin trencar els lligams, desfer-se de totes les obligacions i les responsabilitats, passar a l'acció. En definitiva aquesta llibertat està reservada només a alguns afortunats. Perquè quan hi ha una veritable revolució hom es troba com en mig d'una torrentada, on les aigües corren per diferents camins. Per poder gaudir del fenomen de l'alliberament cal estar en el moment precís allà on és possible. Si un es troba en una altra banda segurament ni s'assabentarà de que ha passat alguna cosa particular. És ben possible trobar-se en meitat d'una revolta de carrer sense adonar-se'n. Perquè un està dormint la migdiada quan passa, i quan es lleva un altre cop tot ha passat, el ball de bastons ha finit i han abaixat el teló. Evidentment les notícies arriben pels mitjans i pels comentaris dels veïns, però un ja s'ho ha perdut. Aquesta seria una desconnexió temporal amb els fets on rau la llibertat. També pot passar en l'espai. En conclusió, es pot dir que hi ha moltes coses que impedeixen de gaudir plenament de la llibertat, que és la destrucció i el desgavell, quan aquesta es produeix. Perquè hi ha molts impediments que es poden posa pel mig. Els que en gaudeixen és perquè o bé són molt espavilats i estaven al cas del que anava a passar, o perquè s'hi han trobat sense voler. Tots els herois acostumen a ser accidentals. Els protagonistes dels esdeveniments igualment, tret dels que són objectiu. Tot i això es poden precipitar els esdeveniments si un vol. Pel que fa a la presó parlem d'una altra mena de llibertat. Aquesta és la llibertat de pensament, que no de moviments. O la llibertat de moviment del peu, que no del cos sencer, perquè dins la cel·la hom es mou amb dificultat, i quan alguns de sota de la llitera o de l'altra ja ocupen el petit espai entremig un s'ha de quedar ajagut al llit fent qualsevol cosa. Aleshores entrem en el regne de la llibertat espiritual. Aquesta que de cap manera no es pot sostreure a la persona, que li és propietat inalienable, que no es pot conduir ni modificar. Ni tan sols la voluntat de la mateixa persona pot modificar el seu magí, les imatges que tragina amb l'entenimentera, tot el que li passa pel cervell, té un funcionament autònom i enigmàtic. No es pot conduir més que amb esforços i artificialment. Aquesta és la principal llibertat de la que gaudeix el reclós. Però també la llibertat del cos, perquè no dir-ho. La sola llibertat que es perd a presó és la dels ulls. La llibertat de veure amb varietat, de poder tastar diferents paisatges, de poder sortir al carrer i repassar totes les cares que hom veu lliurement, observant els detalls de llavis i nassos, de boques i orelles. Aquesta llibertat de mirar és la que es perd a presidi, perquè sempre es veuen les mateixes parets, amb idèntics escrostons i les mateixes cares, mal afaitades i esgrogueïdes, per la manca de sol i aire pur. Però la llibertat no es pot perdre mentre es puguin tancar els ulls. Em direu que això que dic és una bajanada. Penseu en les hores que es pot passar una persona ajaguda a una màrfega infame mirant el sostre, avorrit dels llibres i de les fotos de la paret. Aleshores cal empescar-se alguna activitat per a fer. El pensament és la principal activitat a la que hom es pot abocar. No hi ha dubte que pensar es pot semblar perillosament a viure. Tanca els ulls i imaginar ha de substituir necessàriament les experiències que es tindrien en llibertat. Aleshores la llibertat és una cosa que no es pot limitar per molt que es provi. Només la mort la limita, i no és segur perquè quant a això no se sap gens. Però tornem a les revolucions. Jo desitjo vivament que hi hagi una al meu barri. Que s'ajuntin alguns esvalotats i facin destrosses. És l'únic moment en que sento el flaire de la llibertat, els contenidors d'escombraries cremant, llençats per terra. Aquesta és la visió de la possibilitat. Perquè quan un bé comú crema estem posant els fonaments per a la construcció de tota una societat. Lamentablement la humanitat sembla incapaç d'evolucionar. Només ho fa lentament i encarcaradament, encartronadament, sense agilitat ni flexibilitat. Aleshores calen canvis. Les minories esdevenen majories. Per mitjà de la mort i de la fatalitat es canvien les coses. No podrien canviar-se de forma natural? Per reconeixement del propi esgotament? Sembla que no sigui possible i que calgui alguna forma de llibertat per tal de fer avançar el progrés per bé que a sotragades. La llibertat és l'eina del progrés, la més valuosa i la més mortífera. Perquè la llibertat destrueix, redueix a cendre, posa al capdamunt el que era al capdavall, i a l'inrevés. Tot surt trastocat en contacte amb la llibertat. Capítol apart mereixen les llibertats consumibles, que sembla que tenim a l'abast de la mà, les que es poden comprar amb diners o posició. Són una imbecil·litat. No hi ha llibertat que es pugui comprar. Ni tan sols qui té automòbil per això és un bri més lliure. Per ser lliure cal primer de tot destruir sense miraments, calar foc i rebentar canonades, rebentar vidres i portes, saquejar rebostos i assassinar persones sovint honrades. Només així s'aconsegueix la llibertat. La resta és només equidistància, equipotència, igualtat de drets, que no són llibertat sinó només un simulacre, són ara com una reacció a una planta energètica i una veritable explosió nuclear. La bomba és la llibertat, els àtoms i les persones en llibertat. La reacció controlada és un empresonament. Es tracta d'una llibertat funcional, que serveix per fer-se il·lusions, per arribar a final del dia havent fet la feina que se'ns demana, sense plànyer-nos ni fer retrets, acceptant la sort. Perquè tothom vol pensar que viu en el millor indret del món, on hi ha més llibertat, es a dir on es viu millor, on és possible fer les coses que hom vol fer quan les vol fer, tenint de costat la natura. Però aquesta no és veritable llibertat, perquè col·lisiona amb la lliberta d'altri, i per tant no és absoluta ni destructiva. De que serveix tenir llibertat si la tenim només pel que fa als nostres afers més immediats. La llibertat atractiva és la que ens permet disposar dels altres i dels seus bens, la llibertat dels rics i poderosos, la dels caps visibles del món i la dels més eixelebrats revolucionaris.
- Quina barbaritat! Feu l'Escofet que s'escoltava les paraules d'en Solleres amb una barreja d'incredulitat i sobtament. Què vol dir que les societats no poden evolucionar? Les societats evolucionen per la seva pròpia dinàmica interna. Encara que els que la conformen no vulguin avançar. Les coses cauen pel seu propi pes. I pel que fa a les revoltes a peu de carrer t'he de dir que no condueixen a res i que de cap manera no es pot considerar llibertat
uns actes tan execrables i incívics. Les coses cal solucionar-les enraonadament, com persones, sense llençar-se pedres ni donar-se bastonades. Les bufetades no condueixen a res, res de positiu, és clar. El que si puc dir és que hi ha graus de llibertat. Hi ha societats i països on es respira un ambient de més llibertat. Per molt que a tu Solleres et sembli falsa i artificial. Cal assumir que en algunes coses tenim més llibertat que d'altres i que en d'altres en tenim menys. Així passa a tots els països, calent remarcar que els més pobres tenen menys llibertat perquè tenen menys coses de consum. En això estàs molt equivocat si et penses que la llibertat no es pot comprar. Es adquirible en tots els ordres. El temps es pot comprar, les cues es poden escurçar amb diners, la llibertat de moviments es pot comprar igualment. No és el mateix haver-se d'esperar i anar amb un mitjà de transport lent i ineficient que gaudir dels últim avenços. Per això cal tenir diners. T'oblides d'aquest fet tan fonamental. Sense diners no es va enlloc. Tu penses només en revoltes. Perquè penses que et poden afavorir perquè ara mateix no ocupes precisament el capdamunt. Per això et deleixes tant per les revolucions. Perquè confies que et poden situar més a dalt que no pas et trobes. Aquesta mena de pensaments tan naïfs són escaients a la gent de la teva classe. Reconec que no has tingut sort a la vida i que per això et pots permetre aquestes llicències. Però jo no me les puc permetre. Jo sóc una persona amb una posició. No puc pensar de cap manera que la llibertat és l'anarquia i que no hi ha cap altra manera de tastar-la. Tot al contrari, hi ha moltes maneres d'assaborir-la en aquesta mateixa ciutat sense necessitat de calar foc a res ni de fer desgràcies personals o materials. La gent que fa aquesta mena de coses són desequilibrats, que es pensen que tot es pervers, que el món el tenen girat en contra, que els persegueixen. Són uns sonats que només pensen a cremar coses. Al final els sonats aconsegueixen el seu objectiu i capgiren la societat. Perquè no toleren que hi hagi excel·lència, perquè persegueixen fins oposats als de les bones persones, als que governen que es deixen la pell pel bé comú. Jo potser tindria més llibertat si no fos el director de la fàbrica. Podria fer el que em vingués de gust. Però passaria que esdevindria un desgraciat, sense diners ni posició l'únic que podria fer seria vagarejar pels carrers, relacionar-me amb meuques i perseguir revolucions. Encara que els primers dies podria tastar una llibertat superior, sense tots els lligams que tinc a la fàbrica, visquent entre dos mons, l'antic i el nou, amb el millor de tots dos, els diners estalviats i la manca de responsabilitat. Seria una bona combinació. Tanmateix jo vull una llibertat perdurable, una llibertat sostenible. Que en tingui prou per passar sense abusar-ne. Perquè si ho fes, si n'abusés, estic segur que acabaria perdent-ho tot. Perquè la irresponsabilitat i la revolta només condueix a la pèrdua i al patiment. No pot ser de cap altra manera.


42

L'Escofet seguí parlant. Volia donar la seva visió de la llibertat, fer-la entenedora i compartir-la amb els altres.
- La llibertat és principalment la riquesa de medis. Sempre ho ha estat des de temps remots. A les vil·les romanes els lliures eren els propietaris, la resta eren esclaus. Privats de llibertat, propietat d'una altra persona. Perquè qui ha de treballar per compte aliè ha de saber que mai no podrà tastar la llibertat. D'aquí es dedueix que hi ha molt poques persones al món que gaudeixin d'una veritable llibertat. Cal tenir atributs molt específics per poder-ho fer. Cal la intel·ligència i els mitjans, la capacitat i la possibilitat. Sense qualsevol d'aquestes dues és del tot impossible assolir cap grau de llibertat. És clar que a l'esclau la seva vida li sembla ben lliure, no pot comparar, i potser a l'amo li sembla també que tasta la llibertat sense tastar-la realment. Perquè en sentit absolut les coses només pertanyen a Déu, o a l'univers, ja que porto veient que no sou proclius a la fe. Res és possible en la seva forma absoluta. Tampoc la llibertat. Només un Llucifer desbocat podria tastar una llibertat com la que proposes tu, Solleres. Però això no és llibertat, perquè destruir no es un fi digne en si mateix i per tant no es pot considerar un acte d'arbitri i de voluntat. Per poder ser lliure s'han de tenir regnes, encara que això sembli una gran contradicció. Per tant la llibertat només pot ser tal sota control. Perquè el que es deixa endur per les pulsions, com tu proposes, en realitat no és lliure, és més esclau que ningú més, perquè no es controla, només es pot permetre d'actuar. Aquests procedismes no representen llibertat, només esclavatge i junyiment. Perquè les coses de la llibertat no poden estar relacionades amb el desordre, com tu proposes. La meva proposta és ben diferent. La llibertat és la màxima expressió de la civilitat. El sentit darrer del nostre pas pel món, una cosa molt gran en si mateixa, que només es pot gaudir en plena consciència. Si es té un bri d'irracionalitat per petit que sigui no podem dir que gaudim de la llibertat. Només asseguts al nostre despatx, prenent decisions que afecten moltes persones, amb fredor i determinació, només aquí hi ha llibertat. Si més no a mi m'ho sembla. Segurament a cadascú li semblarà una cosa ben diferent. I ens quedaríem parats tots plegats de saber la disparitat de criteris que hi pot haver en aquest aspecte. El cas és que hi ha tantes llibertats com persones. I per aquesta raó la societat funciona mínimament. Si l'obrer sabés com viu el gerent, si fos veritablement conscient de les coses que pot fer, del que tasta, del que és el seu aliment diari, per al seu esperit i per a la seva vanitat, aleshores ja no voldria fer d'obrer. Jo conec la diferència perquè estic del costat del vidre en que es veu l'altra banda. Tanmateix l'obrer es troba a la banda en que s'hi reflexa. Es pensa que jo sóc una persona com ell. Es munta les seves coartades per tal de convèncer's que tots acabem al mateix forat. Però jo sóc conscient que la meva llibertat és molt superior a la de la majoria. No hi ha cap esclavatge en la meva feina. Jo faig i desfaig, filo i desfilo al meu parer. El que jo dic va a missa i això és llibertat de veritat. No veig quina llibertat pot haver en passar-se hores a la cadena de muntatge controlant les màquines, perquè ara els obrers ja fa temps que no estan mecanitzats, però fent les coses que decideixen uns altres. Tenen alguna llibertat residual, és cert. Poden decidir quan volen tenir un fill o quan comprar-se un cotxe, però de cap manera no poden decidir la quantitat de coses que puc decidir jo. No poden fer res que m'afecti a mi, tanmateix jo en puc fer moltes que els afecten a ells, i de fet les faig. Perquè la llibertat s'ha d'exercir perquè sigui tal. Perquè hi ha molta gent que és molt lliure però que no exerceix. Aleshores resulta més encadenat que ningú. Per tant puc dir que la llibertat més gran, perquè en sentit absolut no es pot arreplegar, només en paràmetres relatius, és la de poder afectar la vida dels altres. Els presidents de govern, els alts dignataris, els banquers i presidents de consells d'administració. Els generals dels exercits. Aquests són els que poden tastar un grau més alt de llibertat, perquè les seves decisions afecten a moltes persones, desenes de milers, milions alguns, el món sencer. El més lliure de tots és l'home més poderós del món, si és que hi ha algun que sigui més poderós que la resta. Per tant la llibertat es mou en molt poques mans. El contracte de treball ve a ser com un esclavatge, el fet que la multinacional em compri el quaranta per cent de la producció és un trist vassallatge. Tinc el meu feu on puc exercir la llibertat, però alhora tinc alguns que es troben per sobre meu, sempre hi ha algú que et mana. Això fa pensar que la llibertat total no pot existir en aquest món. Pel que fa a la societat hom diu que és lliure, en contraposició a d'altres que no ho són, perquè tenen governs autoritaris. Això és absolutament cert. Podem donar gràcies de que visquem en llibertat, que tinguem drets de llibertat, de fer les coses quan i com ens plagui, sempre respectant les lleis que no són repressives ni arbitràries. No hi ha raó per revolucionar-se. Les coses rutllen, perquè canviar-les? Les revolucions, si són necessàries alguna vegada, és només en casos de disfunció, quan els governs són incapaços d'abastir la població, quan hi ha desgràcies o daltabaixos importants. Aleshores es pot comprendre que hi hagi una reacció popular. Que les masses prenguin el poder. Però en general això és poc recomanable. Alguns cassos recents ho demostren. Perquè del desori no pot sortir ordre, del desgavell no pot sortir organització. Només pot eixir un govern incapaç i autoritari, si la revolta és violenta. Perquè aquesta gent que mouen a revolta són de la mateixa raça que els que malgovernen, gent incapaç que sol recórrer a la violència per fer imposar el seu punt de vista. Els punts de vista han de caure pel seu propi pes. El liberalismes en tots els sentits és el millor sistema pel que fa al benestar. I això ens retorna a la llibertat. Perquè per ser liberal cal estimar-se la llibertat. La llibertat dins de l'ordre, dins de les lleis, no la llibertat del caos que no condueix a res, sinó la llibertat segons les normes, l'absència de traves als agents emprenedors, als que veritablement mouen la societat i el món. Aquestes persones que tenen empenta han de tenir llibertat per poder materialitzar les seves aspiracions. No pot ser que se'ls impedeixi o se'ls margini de qualsevol manera per la seva iniciativa. Aquí té un paper clau la llibertat, que fa que les bones idees es propaguin i les males quedin arraconades. L'opinió de la majoria sempre resulta positiva, perquè les males idees són heterogènies, mentre que les bones acostumen a ser sempre les mateixes. Les idees que persegueixen els més esclar
its dels conciutadans, que volen la llibertat de tothom i el progrés de la societat. Gràcies a la indústria i l'enginy ens podem alliberar de les feines més feixugues, que antigament feien animals ineficaços i persones ultratjades. Aquesta també és una espècie de llibertat, la del progrés, que ens separa dels fets naturals, de les coses que suara semblaven inevitables i que tot just eradiquem per mitjà de nous procediments. Aquesta riquesa material ens transmet la llibertat a tothom. Perquè un pobre d'avui té un nivell equiparable a un ric de fa mil anys. Té cultura i aliment, i ens molts aspectes té molt més que no pas qualsevol fa mil anys. I si hem considerat com lliures els reis i grans homes els hem de considerar igual de lliures als pobres d'ara. Emperò no ho són pel motiu de la influència. Perquè la llibertat de veritat està en influir en els esdeveniments, influir en les conductes dels altres i en les coses que fan i deixen de fer. Materialment els pobres d'ara són molt lliures, però pel que fa a la voluntat segueixen igual d'esclavitzats que sempre. Així ha de ser perquè tot funcioni. Ha d'haver gents que obeeixin perquè alguns puguin manar. Així poden tastar la llibertat, que cal saber apreciar. Perquè molts la tenen a l'abast i no la cullen, la menyspreen perquè no saben utilitzar-la. Es posen excuses com l'excés de feina o la humilitat. En el fons hi ha por de la llibertat. Per poder-la abraçar cal ser valent. Tenir les idees clares i determinació. Perquè la llibertat pot conduir a la ruïna fàcilment. Jo mateix em veig amb l'aigua al coll moltes vegades, perquè haig de prendre decisions de les que depèn tota la meva explotació. Si cometo un error en alguna cosa important puc fer fallida. Tothom al carrer i jo a la ruïna. Hauria pagat un preu per la meva llibertat. Però tinc les idees clares i la determinació de seguir endavant, perquè considero que la meva llibertat és inalienable, que no hi ha d'haver cap dubte de que la puc exercir, i si això m'ha de dur a la misèria ho acceptaré. El conformisme és el germen de l'esclavatge. Perquè jo penso que cadascú pot ser tan lliure com vulgui, tant com es proposi. Només cal que afronti els reptes que se li posen per davant, que aixequi el cap i tingui la vista clara, que no es deixi abassegar per les pors interiors i que sigui capaç de plantar cara a la vida.
En Procert escoltava les paraules poc encertades del seu company de taula. Si més no ho eren de poc encertades al seu parer. Així mateix li manifestà.
- Tens poc encert en els teus arguments. Ara resulta que cal ser president d'una multinacional o d'algun país desenvolupat per poder gaudir de la llibertat. I vols dir que jo no tinc llibertat en realitat malgrat m'ho pensi. Estàs entrant en tot això en el terreny de la filosofia, amb les teves mencions a Déu o a l'univers. El cas és que hi ha una llibertat pràctica de la que es pot gaudir. Jo sóc ben lliure d'anar i venir, de pujar o baixar, de profunditzar o rerafonsar, de fer el que vulgui dins el meu temps i el meu espai. Aquí hi ha la llibertat absoluta de la voluntat. Per altra banda tinc llibertats civils, que em garanteixen les lleis, segons les quals jo puc fer una sèrie de coses amb llibertat, puc parlar amb tu i puc estar-me al bar. Ningú no m'ho pot impedir. A més tinc el meu temps lliure, el que em deixa el taller. Per poder gaudir de la llibertat cal tenir temps, sense temps és impossible. Per tant el temps lliure és fonamental. Tu dius que només els més rics gaudeixen de la llibertat en termes absoluts, i que modificar la vida dels altres és l'única forma de llibertat. Et penses que els obrers no poden modificar la teva vida? Poden fer vaga, o canviar de feina, o fer les coses d'una manera o d'una altra. Quan introdueixes una màquina nova a la teva planta depens dels obrers. Et poden modificar la decisió si no estan a gust amb la màquina. Ho saps de sobres, la poden ejectar per mal funcionament. Si els teus obrers decideixen intencionadament o inconscient que la màquina no s'integra dins l'aparell de producció, els pots obligar d'alguna manera? Hauràs de fer mans i mànigues per tal de trobar una solució. Vendre l'aparell a un altre fabricant, tornar-la a qui te l'ha venut, fer servir alguna clàusula d'una assegurança. Els obrers et poden tenir treballant durant dies, setmanes fins i tot, i es pot dir que tu treballes per ells tant com ells treballen per tu. D'aquí que es pugui dir que cadascú té la llibertat a la seva manera. De fet la llibertat és quelcom que no es pot perdre encara que es vulgui. Estem obligats a prendre determinacions, a triar per on anar, si per aquí o per allà, si per l'esquerra o per la dreta, si endavant o endarrere, cap amunt o cap abaix. En fi, que faig servir aquestes cardinalitats per expressar que hi ha molta llibertat en la nostra vida quotidiana, i que tots si fa no fa en gaudim d'una manera o una altra. Tampoc no es pot esperar que assolim absolutament cap cosa que sigui una idea. Això seria absurd de perseguir. No pot haver cap absolutisme en la llibertat, només arbitris relatius, però que existeixen i dels que cal no menystenir-ne la transcendència. Vull dir que en realitat hi ha poca diferència entre les llibertats del director de la principal companyia del món i la del darrer dels obrers d'aquesta mateixa companyia. Les coses fonamentals, la mort i la vida, el menjar i el beure, són a l'abast de tots dos en condicions similars grosso modo. Per això vull dir que t'equivoques en dir que hi ha tantes gradacions en el gaudi de la llibertat i que només estigui a l'abast de les butxaques més atapeïdes. Els milionaris no són més lliures pel fet de ser-ho. També tenen les seves limitacions i la seva tessitura, fora de la qual no poden entonar cap nota.


43

- La llibertat és a l'abast de tothom, seguí en Procert. Efectivament cadascú es pot organitzar el seu món amb les seves regles. Per això està la imaginació, per poder extrapolar les vivències del món intel·lectual al racional. Per poder també fer-nos una idea del que volem i aconseguir-ho. Navegant en mig de possibilitats tenim la màxima llibertat. Cal no abusar però de les paraules. Hi ha que no tenen llibertat, perquè la llibertat de pensament es pot recondir quasibé sempre, a llocs on no es pot penetrar de cap manera. Tanmateix hi ha casos en que forces exteriors a la persona aconsegueixen d'entrar i influir. Les principals forces que fan això són els predicadors religiosos. Per mitjà d'una atapeïda xarxa de prejudicis i de pensaments repressors aconsegueixen de fer morir la llibertat, de que sigui un mateix el que es posi limitacions i es digui fins a on pot arribar i fins a on no pot arribar. Aquesta és la veritable manca de llibertat, quan es pensa amb les paraules d'un altre, d'una organització. En aquest sentit tothom pateix pèrdues de llibertat, perquè es deixen influir, i perquè no fan les coses tal com voldrien per mandra o per desídia, de manera que fan el que uns altres volen que facin, en comptes de reivindicar les idees pròpies. Aleshores la cosa pot ser greu i sense retorn. Pot ser que tinguem tantes idees estranyes que ja no siguem capaços de pensar per un mateix, que se'ns escapin les possibilitats. En situacions de molta tensió hi ha una gran mancança de llibertat, perquè cal relaxació i benestar per poder fruir dels sentiments d'expansionament. Cal trobar-se en un ambient propici, per poder fer el que vulgui el pensament. Si hom es concentra ho pot aconseguir, amb dedicació i pràctica diària. Pel que fa a la butxaca penso que influeix relativament en tot plegat. Pot ser que les persones amb més potència econòmica siguin més capaces de fer el que volen, encara que això no és rigorosament cert. La mateixa riquesa imposa els seus límits. Sovint es perden en desitjos banals, en primeres impressions i en ambicions a curt termini. Perquè no hi ha ningú que els redreci, perquè no els hi cal a aquestes persones de fer servir la imaginació. Per aquesta raó resulta que tota la seva llibertat es manifesta en el terreny material. I tenen una necessitat imperiosa de demostrar la seva llibertat, sempre en el terreny palpable i per mitjà de despeses. D'aquesta manera no poden tenir una llibertat completa, en tenen menys fins i tot que el darrer dels pobres, que es passa el dia somiant en mig de l'ebrietat. Perquè per moltes coses que es puguin fer amb diners mai no seran les mateixes que es poden arribar a fer de desig o pensament. Hi ha moltes llibertats escampades pel món. Molta gent que viu al seu arbitri, en vaixell o a casa seva, allunyats de les obligacions i de les preocupacions. Persones que no s'amoïnen fàcilment per banalitats. Es pensen que tasten la llibertat i potser tenen raó, però no es poden atorgar l'exclusivitat, perquè hi ha moltes maneres de fugir de la realitat. En el fons les coses tal qual són representen un esclavatge, tot el que ens envolta ens fa esclau, les veritats, les coses quotidianes, les opinions dels altres, les responsabilitats. L'única manera de ser lliure és fugir de la realitat. Contra més lluny s'és dels fets de més llibertat es gaudeix. Per tant la llibertat en la seva màxima expressió pot consistir en perdre la raó. Fugir definitivament i per sempre del món de les coses reals, cercar redós a les fantasies i no fer cas més de les necessitats i les urgències que té el viure. La follia com a forma de llibertat pot assolir cims incomparables. Tanmateix ningú no desitja de perdre aquest contacte. Perquè la llibertat fa por. Tothom la desitja en dosis controlades. Però la llibertat de la bogeria no la vol ningú. S'estima tothom l'esclavatge de la realitat molt abans que gaudir de la plenitud de la llibertat. Perquè en el fons l'esclavatge ens fa sentir arrelats, enganxats a les coses que necessitem per saber qui som. Totes aquestes minúcies ens recorden el que fem al món i quina és la nostra missió. Algú podria pensar que jo estic junyit al meu banc de treball, a fregar tot el dia les fustes i a recargol
ar els ferros roents. En el fons m'agrada aquesta mena de vida. Trobo que sé el que he de fer en tot moment. Que no hi ha instants de pèrdua, en els que senti que no sé quin ha de ser el següent pas. Sempre sé que fer i com ho he de fer, no hi ha res que se'm pugui descontrolar. Les sorpreses són sempre menors. Predibles dins la sorpresa, sorpreses a mitges, que jo mateix accepto com a fets novedosos per bé que em són del tot coneguts. Amb aquestes cadenes puc acceptar la llargària del dia. Puc treure un peu de sota els llençols quan sona el despertador. Puc acarar la jornada sense gaires expectatives. Totes aquestes coses em fan ser persona i normal, i em lliguen a la rutina i a les obligacions. Sense aquest lligam em sentiria perillosament lliure, capaç de qualsevol cosa, d'atemptar contra la meva vida o la dels altres. Això seria un error de primera magnitud, una cosa irreparable. Per això necessito la rutina, tot i sabent que renuncio en bona part a la llibertat, perquè així m'allunyo d'actes execrables i aconsegueixo de passar per organitzat i normal per a mi mateix i per als altres. Per tan la llibertat no es necessària ni cobejable. Només a nivell social, en relació amb els altres, perquè no ens trepitgin vindiquem la nostra llibertat, perquè ningú no pugui posar-nos el peu al coll impunement. O perquè no ens puguin detenir i empresonar per voluntat d'un altre, sense la llei a la mà. Per totes aquestes coses pràctiques d'ordre social volem tots plegats que hi hagi llibertat, de disposar dels diners, de moviments, de pensament i de paraula. Però la nostra llibertat íntima no la volem ningú, perquè recorda la follia, perquè amb nosaltres mateixos no hi ha conflicte. No hi ha perill que la cama abusi del braç o que les orelles es rebel·lin contra la resta del cos i deixin d'escoltar. Aquestes coses no poden passar en la vida quotidiana de les persones, en el dia a dia el més gran esclavatge és el que desitgem la majoria. Jo mateix sóc el primer en reconèixer-ho. M'agrada tenir aquest entramat de lligams que fa que pugui tirar endavant sense mudar de rumb, l'enxarxat de petites obligacions que em fa ser persones, tenir una coherència. I no hi ha instrument esclavitzador més gran la coherència. El jo del passat s'imposa. Al final resulta que el moment que vivim no té cap importància, només és la suma de moltes coses que ja han passat, és el compendi de vivències realitzat, vivències que no ens pertanyen perquè també són suma al seu torn i no tenen substància pròpia. I tot plegat es perd fins abans que no tinguérem ús de raó. Esclavatges que heretem dels pares i d'altres familiars, tiets i avis, de la veïna i del professor de l'escola, de tothom que té boca per donar consells. I aquest cúmul de costums es perd al núvol del temps. Només alguns desgraciats poden gaudir de la llibertat sense acabar d'estavellar-se, visquent sempre en un entremig, en un estat semidiví que els fa estar per sobre del bé i del mal, generant-se patiment a si mateixos i als que els envolten, perquè en definitiva el preu de la llibertat és el patiment, perquè no es pot tenir cap llibertat si no es pateix. En una ciutat solcada de paranys i de fils enganxosos hom no es pot moure amb llibertat sense trobar de continu entrebancs.
En Solleres no havia escoltat gens el que li havien explicat els companys. Es disposà a parlar tot seguit.
- La revolució és la màxima llibertat. És l'únic moment en que es pot assolir amb garanties. Quan es trenquen tots els lligams. Pots dir que són bojos els que es revolten, com tu ho prefereixis. Els carrers ocupats per les multituds, els camps de futbols a vessar de persones extasiades, les botigues incendiades i les centrals de policia preses per la gernació. Aquestes coses fan llibertat. Són els paràmetres de la negació del sotmetiment. Només en presència del caos en la seva màxima expressió es possible ambicionar un peix esmunyedís com aquest. Aleshores que tothom corre i crida, que es maten els uns als altres, que les flames pugen com els cimalls dels arbres, per damunt de les capçades, sempre cercant arribar a la llum. Perquè el desordre és la llum, perquè tot el que hi ha a la natura apunta vers la destrucció. És llei natural que totes les coses hagin de perir. Fins i tot els records i els pensaments, les cultures, tot ha de perir. Encara que quedi el record també aquest ha de perir. Això em fa pensar que la humanitat ha de finir algun dia, perquè pereixi el seu record. Perquè ens hem de'n recordar dels babilonis? No hi ha cap raó objectiva que ho adobi. La suggestió del desordre és molt gran en les persones. Tothom el desitja amb deler i frisança, perquè volen alliberar-se de les petites obligacions, de les coses quotidianes que s'amunteguen sense sentit i fan de tot plegat un avorriment fora mesura. Les coses haurien de ser noves sempre, tenir excitació, ser capaces de somoure, de reviure els sentits. Tanmateix tot és gris i cansat, totes les coses apunten en la mateixa direcció. Els anys passen i tot apunta cap endavant, com si fer una passa en falç ens dugués a l'estimball, a perdre'ns d'alguna manera estranya. Tots els cables ajuntats per fer-nos el camí irrenunciable. Només la gran revolució pot canviar les coses per uns dies, potser per unes hores. La catarsi de la destrucció es fa al final absolutament necessària. No hi hauria qui visqués en aquest món si no sabéssim que ho podem destruir, i per saber les coses cal comprovar-les. Mentre la destrucció fumeja no hi ha cas perquè això ens conforma. Sinó que tard o d'hora el record s'esvaeix, les èpoques canvien, l'avui esdevé passat, les modes són ja tan diferents que les revolucions fetes en semblen cosa d'una altra època, ens sembla que la injustícia i l'esclavatge de la que vivim no té cap comparació, aleshores volem sentir un altre cop la sentor del fum cremant les bigues o les carns dels culpables. Vull dir que dins un estadi o a una gran manifestació es pot sentir alguna llibertat, de forma molt controlada, perquè la multitud es permet llicències que no gosarien els individus, els éssers isolats s'acomoden al que sigui, mentre que les grans corrues d'humans sota un mateix signe són capaços d'assolir la llibertat col·lectiva. Ens trobem davant un anticipi de la veritable llibertat de la destrucció, del desordre revolucionari. Les coses han d'anar així. Abans t'he sentit parlar Escofet i he quedat molt sorprès que pensis que la gent rica són els més lliures, que només hi ha uns quants al món que són veritablement amos de les seves decisions. Crec que t'equivoques de mig a mig en aquesta qüestió. El cas és que els molt rics o poderosos també tenen les seves obligacions. Per una banda tenen l'angoixa de saber-se el centre de l'atenció. Perquè ningú que tingui milions està lliure de gelosies. Tothom vol clavar queixalada a les seves divises, compartir la bona sort de la seva posició. Això pot conduir a viure depenent del tot dels altres, de les seves opinions i de les seves enveges. Sempre conservant en aparença el control de la situació, però rebotint com una pilota a les parets, a mercè de les opinions canviants, sempre pendent de fer el més gran mal possible, de semblar decidit, de tenir voluntat de ferro. Aquestes persones en el fons fan sempre el que diu el guió, són predibles. Les revolucions són el terreny de la impredibilitat, per això els que més tenen són les principals víctimes, perquè veuen els seus esquemes trencats, totes les seves normes humiliades per la gentada esvalotada que entra a les mansions i treu els seus habitants per la força. En aquesta situació es pot ensumar la llibertat. Quan marxa la llum o quan succeeix algun esdeveniment extraordinari. Es trenca el guió, ja no sabem quin és el següent pas, aleshores entra en joc la llibertat. Fins i tot a dins de la presó pot haver-hi revolucions. Jo he estat en tres amotinaments. Aleshores vaig poder sentir la llibertat, bo i que dins de la presó. Perquè les coses per un instant varen estar fora de control, mentre hi havia lluita entre els carcellers i els interns que varen iniciar el motí, aleshores va haver llibertat i jo la vaig poder tastar. Després els amotinats varen instaurar un nou ordre, el seu ordre i es va acabar la llibertat, perquè només és mentre que tot es capgira que pot haver llibertat, un cop la cosa feta es torna a la normalitat, que pot ser una o una altra, però normalitat al capdavall. Pensar que els més rics són més lliures. Aquesta és una idea que tu t'has fabricat com les teves peces de roba per vestir-te-la, de la teva mida. Així pots pensar que tota la feinada que et comporta portar la fàbrica et compensa d'alguna manera. Trobo que no ets difícil d'acontentar, amb poca cosa et conformes.