L'iris i la formiga

Vaig inspirar profundament l'aire fresc i dolç d'una brisa lleugera d'abril que, com si fos un d'aquells subtils perfums de dona que es mesclen amb l'olor de la pell, m'omplia d'energia i em provocava una lleugera picor a les galtes.

- Agafo aquesta? - em va preguntar l'Eva. Com que era més baixa que jo, havia d'aixecar una mica el cap per parlar-me. Potser per això sempre semblava que estigués demanant perdó.
Vaig mirar la bicicleta de lloguer.
- Sí, aquesta anirà bé .
- Estàs segur? - em va dir amb una expressió de dubte dibuixada al rostre.
- Sí, crec que és de la teva mida.
Em va agafar el braç i me'l va prémer lleugerament abans de pujar a la bicicleta. Tenia uns dits curts i grassonets amb les ungles pulcrament pintades. Malgrat el somriure, el seus llavis deixaven intuir alguna mena de preocupació indefinible, com el mal temps amagat darrera els núvols d'estiu.
- No vaig en bicicleta des que era una nena, però estic segura que ens ho passarem bé .
- Sí, serà divertit - vaig dir-li intentant animar-la sense gaire entusiasme.

L'Eva era una noia grassa i poc atractiva. L'excés de pes li venia d'un problema de tiroides i per superar-lo estava sotmesa a una medicació molt forta. Ja feia uns anys que el noi amb qui s'havia de casar l'havia deixada i d'aleshores ençà no havia tingut cap altre pretendent. Malgrat la seva simpatia,l'Eva no era una persona alegre. Una mena de tènue tristesa l'envoltava com una boirina omnipresent i enganxosa.

- Diuen que anar amb bicicleta és d'aquelles coses que no s'obliden mai - va dir l'Eva, insegura -. Veus? sembla que ho hagi fet tota la vida - va afegir, panteixant una mica, mentre començàvem a pedalejar.
El camí, situat a la serra de Collserola, era pla i fàcil. Discorria pel vessant que mira cap a Barcelona i molta gent hi anava el cap de setmana a passejar o a córrer. A la nit també hi havia activitat, però era d'un tipus diferent. Jo mateix, vaig recordar, havia fet l'amor dins un cotxe, aparcat molt a prop d'on estàvem ara, amb la vista nocturna de la ciutat fent-me l'ullet entre els vidres entelats.
Van passar uns minuts sense que cap dels dos digués res.
- Correm massa? - li vaig preguntar per trencar el silenci.
- No, vaig bé - va dir ella -. Fa un temps increïble i la vista és preciosa - S'ho rumià i va afegir amb un sospir -. No trobaves a faltar Barcelona?
Vaig dubtar. La veritat és que sí, que un sempre troba a faltar la seva terra, però no de la manera que la majoria de gent s'imagina.
- Una mica, però m'hi trobo molt còmode a Lisboa.
- La teva germana m'ha dit que has estat pensant a quedar-te aquí un altre cop.
- Encara no sé que faré.
- Jo m'enyoraria si visqués tan lluny de Barcelona- va continuar, altre cop amb to de disculpa -. Sóc una bleda, ja ho veus.
- Cadascú és com és, però no et pensis, per a mi tampoc va ser fàcil.

No, no havia estat fàcil. I aquest darrer hivern havien passat moltes coses que m'ho havien fet encara més difícil. A la feina, un petit centre de càlcul, va haver-hi problemes i vaig haver de plegar. Si fa o no fa a la mateixa època, la noia amb qui vivia em va deixar. Per acabar-ho d'adobar, va morir la meva àvia, i vaig haver de tornar a Barcelona per assistir a l'enterrament.
A casa dels pares la meva habitació estava tal com l'havia deixat. Semblava que el temps s'hagués aturat, però era un miratge. Tot feia olor a pols. Era talment com si els anys s'haguessin endut l'essència de totes aquelles coses que, en el passat, havien estat importants per a mi.
Després de la cerimònia vaig decidir quedar-me uns dies abans de tornar. Ningú m'esperava a Lisboa. La veritat és que no sabia que fer, i tampoc tenia ganes de pensar-hi. Però els dies van anar passant i no era capaç de prendre cap decisió; les hores se m'escolaven tancat a l'habitació, rellegint els meus llibres vells i escoltant discos antics.
Un dia, la meva germana va venir a veure'm. Em va preguntar si em vindria de gust sortir amb una amiga seva, molt simpàtica. Aquesta noia també estava sola, va informar-me de passada. Em va fer saber que no era bo que estigués tot el dia sense fer res, que em convenia distreure'm. Jo no en tenia gaires ganes, de conèixer cap noia, però la sobtada vocació de celestina de la meva germana em va entendrir. Vaig acceptar i va ser així com vaig conèixer l'Eva.

Davant nostre, en sortir d'un revolt, va aparèixer una parella jove amb dues criatures. Els nens, d'uns cinc o sis anys, anaven en bicicleta i els seus pares, que semblaven una mica atabalats, els seguien a peu i no es cansaven d'aconsellar-los prudència. Els vàrem avançar amb compte de no topar-hi. Ens vàrem creuar també amb un noi que corria amb el seu gos, i desprès amb diverses parelles que caminaven agafades per la cintura.
Tot i la temperatura, poc calorosa encara, el sol es deixava sentir amb força. Era el preludi d'un d'aquells estius humits i xafogosos, típics de Barcelona. Vaig començar a suar una mica. L'Eva feia estona que tenia la cara vermella per l'esforç, tot i així, va aconseguir l'alè suficient per comentar:
- M'agraden molt els nens - parlava amb veu clara, però sense mirar-me -. M'agradaria tenir fills, a tu no?
La pregunta em va molestar. No en volia tenir, de fills, però tampoc volia haver d'explicar els motius.
- No m'ho he plantejat mai - vaig contestar - . Suposo que, tard o d'hora, sí que en voldré.
- Per mi la maternitat és molt important; tinc un cos de dona i m'agradaria fer-lo servir - va deixar anar l'Eva.
No vaig dir res. L'afirmació era ben natural, però per alguna raó em va provocar angúnia. Aquell cos de dona, tan poc atractiu, volia ser amortitzat. Hi havia quelcom d'impúdic a expressar públicament aquell desig.
- Tens set? Aquí hi ha un bar amb terrassa, què et sembla? Ens hi aturem? - féu l'Eva.
No sé si estava realment massa cansada, o volia canviar de tema.
- Sí, aturem-nos, et convido a una cervesa. - vaig dir .
Aquell matí de dissabte, malgrat la calor, el cel no era blau. Era un cel ple de boirines, un cel cendra. Recordo que a Lisboa, el vent de l'Atlàntic feia que el cel i les coses fossin diferents .

El dia que vaig sortir de l'hospital, ningú m'estava esperant. Encara no coneixia gaire gent a Lisboa i la meva companya treballava. El recordo com un dia d'estiu primerenc, amb molta lluminositat però encara fresc, un avançament d'allò que estaven a punt d'estrenar. La vida sencera començava aquell dia i jo n'era conscient. Vaig caminar fins un bar amb terrassa i vaig demanar una gerra de cervesa glaçada. Caminava coix degut a la meva cama espatllada, però massa content d'haver sortit com per preocupar-me massa de res més. Volia, necessitava, una bona dosi d'alcohol. Vaig fer un glop llarg i la beguda era com un bocí de cel.
En pagar, vaig trobar a la butxaca el paper amb el dibuix que m'havia donat el Joao. Estava fet amb llapis i era extraordinàriament realista. Representava un ull vist de molt a prop, tots els detalls estaven perfectament dibuixats amb una tècnica gairebé fotogràfica. Una formiga amb el cos quitinós i segmentat, un autèntic monstre cuirassat, penetrava a l'interior de l'ull, passant a través de l'iris, apartant-lo amb les seves mandíbules, com si estigués obrint una porta de gelatina translúcida.
- Això és el que passa quan dorms amb els ulls oberts - m'havia explicat el Joao - les formigues entren dins el cos i ja no surten.
- I que hi fan allà dins?
- Doncs què han de fer? Són formigues. Fan niu. I quan en tenim massa ens posem malats, envellim i, al final, morim; vet aquí el gran misteri! Vols un consell noi ? Dorm poc i assegura't de fer-ho amb els ulls ben tancats; viuràs més anys.
El Joao, uns dels meus cinc companys d'habitació, era un home gran i gastat. Tenia greus problemes de circulació i estava esperant que li amputessin la cama que li quedava. L'altre ja li havien tallat feia ja deu anys. Això no semblava amoïnar-lo pas gaire i, quan va saber que jo tenia una tromboflebitis, no va dubtar a aconsellar-me també, l'amputació:
- Les flebitis són unes filles de la gran puta, si no te la tallen ara, en deu anys estaràs igual o pitjor, creu-me.
Al Joao li agradava dibuixar. El podies trobar en qualsevol racó de l'hospital, assegut a la cadira de rodes, encongit sobre una llibreta petita i rebregada.
Un dia, en adonar-se que l'estava mirant, em mostrà el dibuix de l'iris i la formiga. Quan em va aclarir el seu significat, la meva expressió el va fer riure sorollosament.
- No em miris així, xaval! No estic pas boig, jo. Això que t'he explicat és tan sols un malson i no me'l crec pas. M'agrada il·lustrar el meus malsons, m'ajuda a perdre'ls la por. Això és tot.
Però no era tot. Aquella mateixa nit em vaig despertar i vaig poder contemplar el Joao, que jeia al llit del costat, il·luminat per les tènues llums d'emergència, dormint amb dues monedes fermament fixades amb esparadrap damunt les parpelles tancades.
Desprès d'allò, durant mesos no vaig poder aclucar ull. No podia fer-hi res, quan m'allitava les veia, les sentia, intentant entrar, les seves potes rascant la fràgil superfície de l'iris, i un cop dins, buscant l'escalfor, la humitat ... els llocs tous.
Fent niu.

- Mira'm als ulls - la veu de l'Eva em va fer tornar bruscament al present. Un present que, gràcies a aquesta estranya petició, s'entortolligava amb el passat d'una manera sorprenent i inesperada.
La gerra de cervesa glaçada que havia demanat feia una estona encara estava intacta damunt la taula. Al nostre voltant, gent de tota mena parlava, reia i ho passava bé. Tothom semblava extraordinàriament feliç. Era un resplendent matí de diumenge.
- Com dius? - No podia ser que ho hagués entès bé.
- Que em miris als ulls, si us plau - va repetir ella amb seguretat mentre, recolzant-se sobre la taula, acostava el seu rostre al meu.
Amb una persistent sensació d'irrealitat, vaig concentrar-me en la contemplació dels ulls de l'Eva. Eren uns ulls normals, amb els iris marrons. Un d'ells teni
a una petita taca vermella a prop del llagrimal. Brillaven una mica, potser per l'emoció del moment, no ho sé. Em vaig apropar més i vaig poder sentir l'alè de l'Eva, dolç i contingut, com el d'una bestiola atrapada i fràgil. Les ganes de plorar em van sorprendre amb força, però vaig aconseguir reprimir-les.
- Bé, almenys no hi tens formigues.
Mentre ho deia era conscient de l'absurditat de la frase, però tot i així no vaig poder deixar de pronunciar-la. L'Eva va somriure com si ho entengués tot, com si conegués el secret del Joao. I l'Eva va canviar: les faccions van perdre aquella tibantor forçada, el rostre se li va il·luminar i, per primer cop, em va semblar una dona maca.
- És el compliment més estrany que m'han fet mai! Per què fas aquesta cara? Estàs bé?
Jo no podia contestar, el cos no em responia. De sobte, el pes de la meva infelicitat, dels meus problemes, em va aclaparar. Vaig desitjar amb tanta força que la meva noia no m'hagués abandonat mai, que el cos se'm va cobrir de suor. Em vaig marejar i per un moment el passat i el present es van mesclar davant dels meus ulls; uns ulls massa rascats, massa gastats per les formigues.
El moment va passar.
Vaig fer un glop llarg i la beguda, també avui, també aquí, era com un bocí de cel.
- Sí, estic bé. Naturalment que estic bé.