L'inventor

Al seu despatx una mica massa vell l'inventor regirava els papers que tenia al seu davant damunt de la taula. Els tenia rebregats de tant fer-los anar amunt i avall fins a un punt en que algunes de les pàgines contenien esquemes i diagrames irreconeixibles, que alguna vegada havien estat projectes innovadors que havien bullit al seu cap sempre predisposat per a la creació d'alguna andròmina nova. Inexistent al mercat. Sempre provava d'exhaurir al màxim de les seves possibilitats el que el món li oferia per tal de combinar amb precisió mil·limètrica les diferents peces que al final composaven una de les seves troballes. Els prototips els amuntegava al magatzem vorà que vessava de tota mena de construccions i de maquetes que es trepitjaven les unes a les altres. El robot per pintar parets feia el seu combat silenciós per l'espai amb l'aspiradora per energia solar, les escombres teledirigides competien amb les formes revolucionaris per als bucs dels vaixells i així una llarga llista d'objectes degudament patentats i mai comercialitzats. Alguns si que havien arribat al mercat de tota manera, però en forma de plagi per part de les grans multinacionals que enviaven espies als certàmens i congressos del sector de la invenció per tal d'apropiar-se de les novetats més útils o sorprenents. Un cop feta la còpia es donava una compensació al propietari de la patent a canvi que renunciés a tota mena de reivindicacions judicials sobre el seu invent.
Quan es dedicava a l'elaboració de les maquetes era digne d'esguardar, doncs es vestia amb una granota rossegada i esfilagarsada per totes les costures i puntes i tacada amb oli i pintures de diferents menes que havien acabat per ocultar completament el color original de la peça de vestir. Amb una polidora ja una mica antiquada resseguia els contorns de la peça que volia dissenyar, sense trepitjar el cable pelat que unia l'aparell amb l'endoll d'on provenia la força elèctrica que feia possible el seu treball imaginatiu i tossut per donar forma a les seves idees instantànies. Les serradures s'anaven acumulant al terra davant dels seus peus i a sobre i tot mentre ell donava els retocs necessaris per que la fusta es transformés en la idea imaginada. Un cop fet aquest procés seguia tot un seguit de procediments per tal d'acabar amb una peça d'una consistència més consistent, com ara fer un motllo de guix que tallava amb una serra de precisió i que seguidament feia servir per crear un rèplica que podia ser de ciment o d'argila que coïa al forn d'un amic escultor que li deixava per que petrifiqués les seves creacions al seu taller. També tenia altres opcions com ara fer servir la màquina polidora que amb el motllo de fusta anava resseguint la superfície fins a replicar a un bloc de metall tots els contorns de la seva figura. Com a metalls feia servir l'acer generalment encara que també investigava amb nous aliatges que extreia de revistes especialitzades en l'art de la metal·lúrgia i a les que estava convenientment subscrit.
Evidentment això només era una part de les seves ocupacions, doncs no només es dedicava a les peces i engranatges de disseny sinó que tocava tots els àmbits de la inventiva. Construïa robots inversemblants que feien les feines més sorprenents i que rarament per no dir mai funcionaven com ho havien de fer. Les idees que tenia no eren desassenyades i eren relatives a l'alleujament de les feines més feixugues de la llar i de la vida artesana en general. Un exemple era el robot de pintar parets que per mitjà d'uns sensors i unes politges tenia la missió de mudar el color de qualsevol espai pla i vertical. Al ventre de l'aparell duia un dipòsit destinat a col·locar la pintura que les pales a les que estava fixat el pinzell sucaven per tal d'escampar-la seguidament per la paret. L'invent no acabava de funcionar correctament doncs no era gens polit amb les cantonades i a més a més gastava una quantitat ingent de pintura per una mala regulació dels paràmetres del programa controlador. Havia pensat relatiu a aquest invent que millor seria fer-ho per mitjà d'uns aspersors de pintura en comptes de fer servir el pinzell, de manera que els sensors identifiquessin la paret en tota la seva extensió i ruixessin amb la pintura només allà on era necessari, sense gastar-ne massa ni sortir-se pels extrems. En fi, que noves idees havien ràpidament substituït la d'aquest robot i per tant l'havia deixat de banda oblidat i sense finalitzar.
També hi havia al seu magatzem el escombrador i fregador de terres, que era una mena de bòlid amb rodes que duia una escombreta a la punta i un rodet al cul que es podia sucar l'aigua barrejada amb el detergent d'un dipòsit i escampar-lo pel terra convenientment, alhora que un aspirador connectat a l'escombra feia que es netegés de pols tota la superfície. L'invent havia arribat a funcionar i l'inventor el feia servir per netejar el seu despatx i estalviar-se així la dona de fer feines de l'edifici, al·legant que en tenia de pròpia, cosa que sobtava molt la direcció doncs no es normal que un sol despatx tingui servei de neteja en exclusiva. De totes maneres aquest invent no havia estat mai comercialitzat doncs les empreses del sector deien que el món no estava preparat encara per la revolució que representaria la robotització de les feines de la llar i que aquesta mena de bitxets bellugadissos feien por a les mestresses de casa i que serien un rotund fracàs comercial. L'inventor argumentava que ho feien només per raons de monopoli fins que finalment va acordar una resolució econòmica del conflicte venent la corresponent patent a una de les empresses més gegantines del sector que li va pagar quatre duros pel seu silenci. Les mestresses de casa havien de seguir fent les seves feines de neteja a la manera tradicional amb l'escombra i el pal de fregar.
L'home desesperava pels seus relatius fracassos a l'hora de comercialitzar els productes, doncs es sentia plenament satisfet de les seves activitats creatives i considerava que de ben segur en un futur la seva feina es veuria recompensada amb el reconeixement de la majoria. Somniava despert amb que li aixecaven escultures amb la seva faç i enganxaven a les parets plaques commemoratives mentre joguinejava amb les mans amb un bolígraf que havia inventat feia temps i que per mitjà d'un mecanisme de posicionament registrava a la seva memòria tot el que hom escrivís al paper, de manera que amb un altre aparell o amb un ordinador es podia obtenir una imatge del text i fins i tot reproduir-ho amb una impressora. Aquest invent havia quedat també marginat per les grans multinacionals que volien a tota costa mantenir el control del ritme dels esdeveniments en matèria d'innovacions i recerques d'aquest tipus. De tant en tant es revoltava veritablement doncs constatava en primera persona com n'eren de caparruts i ferms d'idees en particular quan estaven equivocats els representats de les grans indústries. Es clar que un cop feta la patent el primer que calia fer era trobar qui la comercialitzés, i per això no hi havia millor manera que presentar-se a les oficines de les diferents empreses que hi hagués en el sector i que tinguessin seu a la ciutat i provar de contactar amb els responsables de producció de nous elements de venda. I si calia fins i tot es podia anar a l'estranger o fins a un altre continent, com ja havia fet més d'una vegada després de cobrar alguna compra de patent que li havia reportat uns beneficis moderats encara que suficients per aquesta mena d'aventures. Els directius i encarregats de les empreses demostraven un interès molt minso pel que referia a les innovacions al sector, doncs eren conservadors de mena i no s'estimaven gens que les coses anessin més de pressa del que ells podien raonablement controlar. El món de les indústries tecnològiques era una immensa aixecada de camisa a la societat que es pensava molt enganyadament que els invents venen per atzar, quan en realitat quedaven emmagatzemats durant molts anys esperant que el moment comercial perfecte per a la seva difusió fos l'indicat, moment en que s'anunciava la seva venda com una revolució o com una veritable novetat. Res més allunyat de la realitat doncs el producte ja estava arxivat feia temps a la carpeta de patents bandejades que els industrials decidien que encara no era moment de comercialitzar.
En fi, que era emprenyant el món de les empreses i per això l'inventor passava la major part del temps al seu despatx enginyant nous desenvolupaments, i una fracció minúscula rodolant de sala d'espera en sala d'espera per ser rebut pels directius i encarregats. I com que es centrava principalment en les tasques artesanes i de la llar, a part del disseny d'estructures, no era estrany veure al magatzem un aparell que pretenia cuinar els aliments per si mateix. Es tractava d'una immensa màquina que ocupava fins a una quarta part de l'espai del magatzem i que tenia tot un seguit de receptacles on suposadament hom havia de posar les matèries primeres dels guisats. L'ordinador de control feia passar les pastanagues, tomàquets i la resta d'ingredients per uns tubs que els conduïen a les diverses fases de l'elaboració, com ara el ratllat, el tallat o el pelat, i seguidament anaven a raure a l'olla en el moment precís. També tenia connexió amb la xarxa de subministrament d'aigua potable. L'invent funcionava encara que per la seva mida i despesa en electricitat que generava no servia per a res, i més valia la pena de fer el menjar a la manera habitual, trossejant i pelant els aliments amb un ganivet que fer servir aquella andròmina que semblava treta d'una pel·lícula de por en blanc i negra. Definitivament no havia estat la seva millor pensada i amb raó no l'havia pogut vendre a cap dels executius i responsables de cap de les empresses que havia visitat, això sí molt entusiasmat al començament en haver enllestit la feina quan ho va fer.
A una banda del despatx, al costat de la finestra de la dreta, doncs en tenia dos de finestres en
tenir la fortuna que el seu despatx feia cantonada a la façana exterior, tenia l'arxivador amb els croquis i descripcions acurades de tots els dissenys que havia arribat a fer en la seva carrera d'inventor. Tot i que no podia guardar-ne còpies de les patents que havia venut per acords d'exclusivitat a que havia arribat amb les diferents empreses, en guardava de totes maneres doncs considerava que aquesta mena de clàusules eren totalment abusives.
Realment les empreses dels diferents sectors eren com paparres xuclant la sang del poble i dels inventors. Ell com a tal es sentia marginat i desconsiderat per part de les grans multinacionals que esmerçaven els esforços principalment en practicar l'ocultisme i fer que el que podien ser novetats interessants anessin a raure a qualsevulla calaix sense fons destinat als documents per fer públics en un futur quan les directrius comercials així ho aconsellessin. Esmaperdut voltava pels despatxos com un borinot fent la guitza tot el que podia als directius i altres responsables de les empreses per tal que prenguessin sota la seva consideració els arguments que exposava per tal de que els seus ginys poguessin veure la llum de les botigues. La sola cosa que aconseguia era tractes il·legals de compra de patents i silencis que el feien enfurismar secretament, encara que davant dels responsables s'estava comunament d'expressar aquests sentiments. Per bé que de tant en tant se li pujaven tants els fums que decidia fer-ne una de grossa i aleshores ja podien apartar les criatures perquè la seva rancúnia d'anys de frustració desfermada era temible. Tan bon punt com s'emprenyava li pujaven els colors a la cara i tot enrojolat d'ira i resignació continguda massa temps agafava el primer objecte llancívol que trobava a l'abast de la seva mà i aquest anava a parar directament a la testa de l'infortunat directiu que havia d'escapolir-se del cop com podia fent un saltiró o qualsevol altre moviment de ballet per tal que el pitjapapers no l'obrís un trau al mig del front. L'artefacte llançat anava sovint a parar a la finestra que s'esquerdava fent que el directiu perdés la paciència i fes fora a puntades de peu l'inventor que prometia venjança. Al cap de pocs dies de l'incident l'inventor ja era fondament penedit. Es presentava a les oficines i demanava de parlar amb el superior del dissortat amb qui havia tingut l'incident i aleshores donava tota mena d'explicacions i afegia que per raons que fora llarg d'explicar no havia pogut prendre la seva medicació contra els atacs d'ira i que li sabia moltíssim de greu. Amb una mica de sort només li calia una visita per tal de fer-se perdonar, encara que si calia es prodigava als despatxos de l'ofès i dels seus superiors fins que aconseguia el desgreuge que cercava, i és que la cosa no estava com per anar perdent clients i fonts d'ingressos.
Tornada la calma seguia malparlant de les grans multinacionals que per alta banda eren quasibé exclusivament la seva font d'incorporació de capitals. Aquests eren reduïts i normalment li donaven per cobrir les despeses en material que havia fet i per a mantenir-se durant uns mesos, a part de destinar una part al seu fons de pensió i una altra a un pla d'estalvi que havia contractat amb el banc. Tenia el pla de pensions encara que estava convençut que seguiria inventant fins que la dalla de la mort li segués la vida, i per tant considerava que sempre podria comptar amb els ingressos de les multinacionals a les que extorsionava a la seva manera. Això al menys era el que pensaven convençuts els directius que veien en els de la seva mena uns paràsits que s'aprofitaven del que era del tot evident i que avançant-se als protocols complicats i sovint massa lents dels laboratoris patentaven els productes abans que ho poguessin fer les multinacionals, cobrant després del delme corresponent per a desprendre's de la seva franquícia. Els molts canalles no s'adonaven que la inventiva la tenien en realitat els inventors i que l'únic que feien als laboratoris era desempolsegar els expedients que ja feia temps que havien estat adquirits i reciclar-los per a ús adaptat a les tecnologies existents. En realitat a les universitats i als laboratoris privats no hi havia ni una persona amb una espurna de creativitat, ans al contrari només eren recol·lectors d'informació, això sí, molt destres a la seva feina, però sense esdevenir origen de res en absolut. Això si més no era el que pensava l'inventor que tenia tres carreres tècniques i sabia del que parlava. Mai s'havia volgut doctorar doncs ja entrat a la universitat es va adonar que aquests xerraven molt i feien poc i quan ho feien era furtant les idees dels altres, que no fent servir les seves pròpies.
I així, després de les seves aventures darrera els finançaments que tant necessitava, tornava al seu despatx i quan ja havia enllestit el desament de la paperassa i l'arxiu de tot plegat marxava cap al magatzem on gaudia del plaer d'observar en conjunt totes les seves creacions. Hi havia de totes les mides i formes imaginables. Com ara el prototipus de conductor automàtic. Es tractava d'un sistema que incorporava uns visors frontals i laterals al vehicle i que per mitjà d'un cervell electrònic controlava les posicions dels diferents elements que afecten la conducció, de manera que la persona no havia de tocar el volant ni cap pedal per a res. L'ordinador era l'encarregat de triar les respostes a les preses de decisió importants i l'únic que quedava com a responsabilitat del que anava assegut era de controlar el procés i accionar les palanques de socors en cas que es produís una malfunció que posés en perill la seguretat. En fi, que sembla ser que comercialitzar aquest invent hauria estat un trasbals per a les economies dels principals països del món que haguessin hagut de reciclar tots els xofers i transportistes. Per tant l'havia venut a una de les principals firmes d'automoció a canvi d'una compensació pel seu silenci al respecte de l'invent.
També tenia un dels seus més grans orgulls. Agafava aquell aparell amb la mà i l'expressió se li posava tota cofoia i fins i tot vessava llagrimetes per les cantonades dels ulls de l'emoció de veure la seva obra més colossal. No era res més que un depilador, afaitador i tallador de cabells per làser, que per mitjà d'aquest feix de fotons i un microprocessador, a més a més d'un aparell d'electricitat estàtica que era capaç de moure els cabells a voluntat, era capaç de tallar tots els pels del cos a l'alçada indicada per les especificacions. En pocs segons reduïa a ran de pell tots els pels que se li demanes, i pel que fa als pentinats era capaç igualment de tallar els pels individualment per tal que cadascú quedés exactament al seu lloc. El feia servir poc doncs no tenia per costum depilar-se i duia barba. Tampoc no podia fer-ho servir per obrir un negoci propi doncs la patent ja no era a les seves mans com havia passat amb la resta de les seves creacions. S'havia d'acontentar amb gaudir-ne ell mateix i algunes coneixences privilegiades que tenien accés al magatzem. El tallador de cabells li havia portat molts remarcables maldecaps, doncs s'havia entestat en que aquella creació valia realment la pena i que no era un xufla com deien els directius. Va rebutjar nombroses ofertes de compra després d'haver enllestit la patent doncs no li garantien que allò que per a ell era com un fill veiés la llum a les botigues i centres comercials algun dia. Va fer una patent especialment detallada amb tota mena d'especificacions i consideracions al respecte de la viabilitat i usdefruitat garantit de la comercialització. Deixà vora d'un any en aquest projecte que sens dubte va ser el més llarg i més costós de la seva vida. En enllestir-ho no volia de cap manera que quedés amuntegat al calaix acumulant pols fins que ho poguessin veure els seus nets. Per cert que havia estat casat i tenia quatre fills que va fer en un lustre i que vivien les seves vides separats del tot del seu pare. Aleshores l'invent de la depiladora volia que arribés a fabricar-se en vida seva de manera que refusà una per una totes les ofertes de compra que rebia sense contracte i que la condemnaven a l'oblit durant un bon grapat d'anys. Finalment va ser enganyat per un comercial sense escrúpols contractat per un consorci de primeres marques en electrodomèstics que el va fer creure amb tota mena d'enganys que la fabricació estava en marxa i tan bon punt com tingué la signatura i el compromís verbal i escrit que cedia la propietat de l'invent i s'inhibia de fer cap reclamació judicial futura pel que fa al mateix, va aturar les màquines que havia construït només per ensarronar-lo a una fàbrica d'aparells de microones i ja no se'n va sentir parlar més.
La decepció de l'inventor va ser considerable i des d'aleshores que ja no es plantejà mai de donar sortida als seus ginys domèstics o laborals. Senzillament inventava pel plaer de fer-ho, sense haver de donar compliment a cap necessitat important, i venent després al millor postor la seva darrera creació per tal de poder sobreviure una temporada més a l'espera que se li acudís una altra idea que poder dur al paper i finalment al taller a la realitat. Dels seus fills mai en sabé res doncs ni ells no s'amoïnaren de contactar ni ell tenia temps per a cercar-los. El que donava per fet era que cap d'ells no era inventor, i es demanava a on havien anat a raure els gens creadors de que ell participava i que no havien tingut continuïtat en cap dels seus fills o nets. Sens dubte era una persona excepcional i irrepetible la genialitat de la qual reia en la seva perseverança sense parió i en la seva tossuderia inventívola.