L'insomne

L'insomne

-Miri de posar-hi remei, sr. Oliver, sinó ens veurem en obligació de fer-lo fora - li va dir el cap de personal de l'empresa, amb un paper a la mà. Era la queixa d'un client i no era la primera que havien rebut a la feina i tot pel mateix.

-Sí senyor faré el que pugui. No vull que torni a passar mai més. Bon dia - digué Romà Oliver amb el cap cot i una veueta prima.

No sabia què fer. El caràcter se li havia agrejat de tal manera que ni la dona, una noia soferta com la que més, ja no l'aguantava, fins i tot se n'havia anat a dormir a una altra habitació. Dormir! Bella paraula, i el temps que no ho feia!… ben bé un any, potser!, des d'aquell dia de la compra de… No. Eren tot bajanades! Les nit se les passava amb els ulls clucs, però despert i mira que havia passat per consultes mèdiques, tot per res. Li havien parlat d'un neuròleg suís, que tractava problemes de l'insomni, la reputació del qual era boníssima. I no, no hi hagué res a fer. Es deprimia i tenia malhumor alhora i, a més a més, ara sols li faltava l'ultimàtum de la feina.
Era hora de plegar. Se n'anà de la feina sense dir res. No s'acomiadà de la secretària que l'esperava amb el telèfon a la mà. Ni la veié. Caminava passeig de Gràcia avall, amb el vestit fosc, ulleres fosques i el maletí a la mà, com bon executiu d'una coneguda multinacional; quan es recordà que li havien parlar d'un herbolari del Raval que feia unes pocions d'herbes o unes pastilles que, potser, li remeiarien la malaltia.
Amb quatre gambades creuà la plaça de Catalunya, baixà les Rambles fins al carrer Sant Pau, i es ficà en un carreró estret on els pixats i escombraries hi pudien l'ambient. S'hi fixà en els números fins que mig escrostonat trobà el que buscava: era al davant d'una botiga d'un immoble a punt de l'enderroc. Una cortina feta de ganxos metàl·lics feia de porta. Es tragué les ulleres i hi entrà. Tot era tan fosc que amb prou feines va saber veure el taulell i les lleixes plenes de pots que formaven un quadrat que emmarcava l'estança, mentre una sentor penetrant, que no tenia res a veure amb la de carrer, se li ficà a la gola. Era una flaire a herbes i… alguna cosa més, pestilent i nauseabunda, que li penetrava per boca i nas de manera ràpida i contundent. Basquejà, malgrat tot digué un "Bona tarda" amb veu més alta que ferma. No li contestà ningú. Esperà uns segons, no sabria dir quants i tornà a repetir la mateixa salutació i res. No va obtenir cap mena de resposta. Li vingueren més basques i volgué anar-se'n, tot i això encara va repetir "Que hi ha algú?". Tampoc obtingué cap tipus de resposta.
Es va girar per sortir de l'establiment quan sentí que alguna cosa es fregava als camals dels seus pantalons. Abaixà la vista i era un gat. Gros i enllardat. En aquell moment una veu digué:

-Mixo! Què fas? Au vine, deixa el senyor -. Era una veu greu, però talment seca que tot seguit hi afegí - desitjava alguna cosa?- Tot seguit deixà anà l'animal que s'escapolí per una mena de porta interior per on sortia una llum tènue envoltada de gasos.

L'executiu tenia davant seu una figura estranya: alta i corbada, extremadament prima, escardalenca que rere el taulell el fitava De tot, però, el que més l'impressionà fou la mirada fixa i lluent com d'un rèptil remot i que li travessà la moll de l'ós. Li vingué un calfred i sentí que suava. Estava angoixat i la mirada d'aquell home! Sentia que parlava… Potser era a ell que li deia alguna cosa? O era al gat?. Estava ben marejat, de debò!
Una cosa agafà la seva mà i una veu que li semblà que volia ser amable deia: "Senyor li he dit dues vegades què vol". Ara s'hi fixà amb allò que premia les seves mans: semblaven ceps. D'una estrebada s'hi desenganxà. Volia anar-se'n, malgrat tot, tingué esma per dir:

-Sóc aquí perquè m'han dit que, potser, vostè tindria alguna cosa per al meu mal, ja que he provat tots els remeis que m'han prescrit i res. No dormo. Fa a la vora d'un any que no ho faig. - digué amb veu baixa però segura i els ulls del malalt d'insomni es creuaren amb dues espurnes que ferien com dards. Encegat abaixà la vista.

-No s'hi amoïni jo tinc un remei que no sol fallar.- digué l'herbolari - Tingui aquestes tres pastilles. Fixi-s'hi bé: són tres una de cada color: negra, roja i violada. Prengui's una avui mateix la negra després de sopar i abans d'anar a dormir, a l'endemà al matí la roja, després d'esmorzar i, si li cal, després de dinar la violada. Són tres-cents E .

Es tragué de la cartera la quantitat que li demanava l'home de la botiga, sense dir si li semblava car o barat, i amb un "Adéu" fluix obrí la cortina que el separava del carreró.
Quan sortí se sentia alleugerit. Tornà enrere pel mateix recorregut que a l'inici fins al pàrking on deixava el cotxe cada dia. Era tard. La dona, potser, passaria ànsia per ell. La trucaria. Agafà el mòbil i li digué que arribaria més tard. Recordà que havia estat feliç amb ella. Era una noia treballadora, bona persona que tenia molta paciència i ara notava que se li estava acabant. Tan contents que estaven amb la casa nova! Just també feia una any que se n'havien anat a viure fora de Barcelona! Fora del soroll, del trànsit, de les aglomeracions… Era una casa situada als afores d'un poble a trenta quilòmetres de la ciutat i n'estaven pagant la hipoteca. Hi estaven força bé, tranquils… i ara això de no dormir. Estava agafant les Rondes i en un moment seria a l'autopista. Se sentia cansat, disgustat i estrany. Volia arribar a casa.
Trobà la dona a la cuina. Acabava de fer el sopar i la taula estava parada. Fugaçment li féu un petó a la galta i la dona li preguntà com li havia anat el dia. Ell li ho explica tot, bé, li ometé l'entrevista amb el cap de personal i el possible acomiadament, si tornava a reincidir en la mateixa falta. Li mostrà les tres pastilles i li digué que "no perds gaire cosa en prendre-te-les perquè ja ho has provat tot".
Soparen tranquils, sense mals humors ni discussions, veieren una estona la televisió i ell, com cada nit, anà a posar-se el pijama i la bata. S'hi ficà les tres pastilles a la butxaca i se n'anà a l'habitació disposat abans res a llegir una mica i agafà un llibre.
Agafà un got d'aigua i pujà les escales. Obrí l'habitació. Era espaiosa i des de la finestra es veia una bona vista de les muntanyes i els camps de l'entorn. Era com ser en un altre món. Era l'habitació dels convidats i estava decorada molt moderna com tota la casa i hi havia pocs mobles un llit, una tauleta un armari, una butaca, un penja-robes tot de línies funcionals, rectes, actuals; l'única cosa que trencava l'harmonia del conjunt era el mirall antic emmarcat amb fusta bona i decorat amb marqueteria i incrustacions d'ivori, la data de fabricació amb tota possibilitat era d'inicis del s. XX. Era ovalat de mida natural on una persona s'hi emmirallava tota sencera. El va trobar en una fira de brocanters, en va pagar una bona suma i el va dur a casa. A la dona no li va agradar mai perquè "és una antigalla i, encara que és bonic i es veu bo, fa la persona lletja. Semblen aquells miralls del Tibidabo". Ell va dir que se'l quedarien per a la casa nova i que el deixarien "en algun racó de la casa, dona, ja veuràs que farà força bonic, el contrast d'estils". Al rebedor ella digué "no", a la seva habitació "encara menys, fixa't". A la fi hi trobaren el lloc: l'habitació de convidats.
S'assegué a la butaca i buscà la pastilla recomanada pel moment i de manera mecànica mormolà

-No sé el que donaria per poder dormir!
Amb un glop d'aigua, se l'empassà i es posà a llegir. Al cap d'una estona se sentí marejat i no podia veure-hi bé, les lletres ballaven. Alçà la vista i li semblà que el mirall feia unes ziga-zagues, com la televisió quan va malament, tornà a mirar i ara es veia nítidament, però no reflectia res de l'estança ni a ell mateix. "No pot ser" pensà, tornà a mirar i s'adonà que el mirall projectava la imatge d'un paisatge, un camí. Tornà a mirar i reconegué l'entorn: era el de casa seva. Veié un cotxe que circulava camí avall, s'hi atansà amb la butaca… era el seu!! Algú, no sabia qui estava conduint el seu cotxe!! S'hi atansà encara més. S'esglaià: era ell mateix qui conduïa vestit per anar a la feina com si fos un dia qualsevol!.
De sobte començà a ploure, era una pluja persistent que anava enfortint-se cada vegada més fins al punt de no deixar-li veure a dos metres de distància. Volgué aturar el cotxe, però els comandaments no l'obeïen. Sabia intuïtivament que havia agafat un camí errat que no el duia a l'autopista, notava que el vehicle anava ascendint per una drecera sense asfaltar; aclucant els ulls cregué albirar, no gaire lluny, una claror vermellosa, com el reflex d'un llum. Al cap d'un moment el cotxe s'aturà davant de la porta d'una casa il·luminada per un fanal. S'obrí automàticament la porta del cotxe i ell baixà tapant-se el cap amb l'americana. Hi trucà. Moments després sortí un home vestit de porter, el féu passar tot dient-li amb un somriure gèlid:

-Passi sr. Oliver, l'estàvem esperant. Ara sortirà l'amo a rebre'l - féu un senyal a una criada i tot seguit hi afegí - entri en aquesta habitació i canviïs si-us-plau perquè no va vestit per a l'ocasió, a més duu l'americana molla. Avui plou molt.

Com un robot hi entrà i veié damunt d'un sofà un vestit d'etiqueta. Estava bocabadat. No era possible el que li estava succeint. Se'l posà, era ben bé de la seva mida. En aquell instant s'obrí la porta i el criat el convidà a sortir per presentar-li l'amo de la casa. Un home sense una edat determinada, alt, prim, elegant; amb una mirada penetrant que traspassava els pensaments li allargà la mà. Era ossuda, llarga, distingida.
La veu del personatge el deixà d'una peça:
-Entri amb mi sr. Oliver, té un lloc reservat per a vostè en aquesta sala - digué en to amable
Va voler reconèixer-la, però no sabia on l'havia sentida. Era greu i tallant, malgra
t les bones maneres. En aquells instants no sabia què li passava, "potser és un somni" es digué a si mateix. En el moment d'entrar sortien dos homes portant-ne un altre arrossegant agafat per les aixelles, semblava desmaiat.
Era una gran sala, hi havia moltíssima llum. Tot era brillant: grans làmpades penjant del sostre, de les parets. Tot era meravellós i la gent molt ben abillada. Ningú se'l mirava, tothom estava per feina, criats que anaven i venien amb safates de begudes a ell tan bon punt hi entrà un criat d'uniforme li oferí una copa de cava ben fred, però i la resta de la gent què hi feien? S'hi fixà bé… jugaven!! Era una sala de joc! Estava en un casino? Si a ell no li agradava el joc! Què hi feia allà. Instintivament s'acostà a una de les taules, jugaven baccarà. Llavors l'amo va dir-li fredament

-Vostè, sr. Oliver, ha d'anar a allà- i continuà - no pot anar a cap altre lloc més.

I el dugué cap a una rotllana de gent de totes edats. Tothom estava seriós, a què jugaven? Se n'adonà de seguida, al mig de la rotllana hi havia un home tot suat, tremolant amb un revòlver a acostat a la tempra. Disparà i no li passà res de res. Respirà profundament, estava blanc. A una ordre de l'amo, l'home atansà l'arma al nouvingut al grup.

-Agafi-la, sr. Oliver - digué l'amo de la casa - Ara li toca a vostè.
-A mi? Però que s'ha begut l'enteniment o què? I ara! - digué sulfurat.
-Agafi-la. Està aquí per jugar!. O és que no ho sap? - digué amb una veu greu, desagradable i contundent.
-No senyor! No en tinc cap ganes! - respongué ell alteradíssim.
-Li dic que l'agafi o si no serà la meva mà qui premerà el gallet a la seva tempra - Aquesta vegada no era la veu el més desagradable de l'amo, sinó la mirada antiga, amb la lluentor del glaç que tallà la respiració del jugador forçat.

Premé el gallet i res. No se sentí cap soroll. Se sentí, momentàniament, alleugerit. Respirà profundament i la veu li digué a cau d'orella: "passi-la a la seva dreta".
D'esma la hi passà. Era una noieta jove, no tindria ni vint anys. Semblava talment una model dels anuncis de televisió. Sense dir res i amb un somriure, premé el gallet i la pistola es disparà. Caigué al terra. La gent del grup ni s'immutà. Ràpidament dos homes se l'endugueren en camilla, mentre que uns altres netejaven el terra. No havia passat res de res. Tot seguia igual.
Començà a cridar i dir "Això és un crim. Ho diré tot a la policia. Aquesta mena de jocs són penats per la llei!!". Ningú li féu cas, sols una mirada fixa i gèlida al seu clatell li digué "Calli!".
Espaordit pregà, més que digué, a l'amo de la mirada que necessitava anar al servei, i, amb un assentiment per resposta, sortí cap al vestíbul. Sense saber qui li ho havia dit; l'esperava una cambrera que li assenyalà dues portes enllà. Hi entrà i veié a no gaire alçada una finestra, s'enfilà en un escambell i empenyent el cos aconseguí l'ampit, s'hi abocà. No ho podia creure!! Ell no s'havia mogut mai d'una planta baixa, gairebé a ras del terra i ara semblava que aquella finestra fos d'un desè pis!! Què li passava? En el seu interior una força li féu dir:

-Déu meu, ajuda'm. vull sortir d'aquí.

Desesperat de debò, sortí d'aquell lavabo. Llavors s'adonà que el porter estava distret atenent una senyora que acabava d'entrar i fugí per la porta. No plovia, ni tant sols semblava que ho hagués fet mai; girà els ulls veié el seu cotxe. D'una volada, s'hi fica. Sortí d'allà a gran velocitat.

Un xiulet agut el convulsionà. Tot suat, amb el pijama posat, es trobà al seu llit. El despertador, com cada dia laboral, l'havia avisat: era hora de llevar-se. Amb els ulls com taronges, va romandre un moment atordit: "tot havia estat un somni!!". Una vaga sensació de benestar l'envaí. Feia mesos que no se sentia així. Mirà per la finestra el dia era clar i serè, un bon dia. Es dutxà i es vestí de pressa, després, amb un xic de temor i amb la cua d'ull, guaità el mirall que reflectí la seva pròpia imatge d'executiu amb una expressió inquieta al començament que anà canviant per la de tranquil·litat. S'hi enfrontà i es mirà amb seguretat. Era ell, Romà Oliver !. Perfecte, havia dormit tota la nit.
Tot content baixà a esmorzar. La dona ja l'hi tenia preparat: cafè amb llet i torrades, com sempre. El fità i el trobà canviat i li preguntà que "Com has passat la nit", ell li contestà que "Bastant bé. He dormit tota la nit, però…" La dona no el deixà continuar.

-Ho veus? - li digué la dona somrient - No has de rebutjar mai cap remei. No havies de prendre't un altre comprimit pel matí?

Ell callà, ni se'n recordava. Vacil·là, però a la fi es decidí i pujà a l'habitació a buscar la pastilla rojai tot baixant les escales, l'engolí. Així sense aigua ni res. La violada…no sabia si a la nit se la prendria si… La veu de la dona li trencà el pensament.

-Vine i acaba que faràs tard! - la seva veu era sol·licita, ell sempre li ho reconegué, llavors li vingué el pensament que entre ells d'ara endavant tot podria anar millor.

Baixà i l'abraçà com feia molt de temps que no ho havia fet! La dona el mirà somrient i li digué:
-Et trobes millor, oi? - i continuà - Això és bo.

En acabar s'acomiadaren i se n'anà a buscar el cotxe per anar a la feina. El dia es presentava bo i tranquil. Posà la ràdio per entretenir-se: música, les notícies… Se sentí calmat, estranyament asserenat.

Anava a conduint i al cap de poca estona comença a ploure, cada vegada més fins que una cortina d'aigua…

Fi

Glòria Calafell - 2004