L'home brut que parla

"Forces de l'infinit, ajudeu-me, a considerar el meu destí en la seva integralitat, a poder generar les inèrcies que em condueixin al port que desitjo, a tenir les paraules justes per les coses que vull. Vosaltres, forces invisibles, podeu fer de mi un gran home, i per això us invoco, per tal que em dongueu l'esperit que necessito, l'energia quem cal, tot el que heu de fer és donar-me una empenta, que mereixo, per la lloança que us faig, per a vosaltres no és res, i per a mi ho és tot. El dia i la nit, la llum i la foscor, les domineu amb els vostres secrets".

La gent que el veia pel carrer no sabia ben bé que feia aquell home d'aspecte remarcablement descurat, i que feia pudor. Els parracs que duia per roba, en diferents nivells, es deixaven veure, delatant la seva condició. Era el millor que li podia passar, que l'identifiquessin. Així no li farien cap mal.

"Per moments esclato de joia, quan penso en vosaltres, forces múltiples de l'infinit, que deixeu caure sobre mi la vostra complaença, i us sembla que les meves paraules estan ben dites, i que tot el que faig em condueix a l'èxit que espero. Vosaltres sou la meva esperança, segura, perquè precs inflamats com els meus no es poden ignorar, no pas per sempre. Les forces de la fortuna són al meu costat, us faig confiança, perquè sé que em teniu present, com jo a vosaltres en les meves oracions i lloances, que són infatigables".

Alguns el criticaven. En particular l'home que s'administrava beguda de cola en lavatives, aquest secret tenia per amagar, a un bordell on li permetien, i que era el més criticaire. Només tenia paraules de menyspreu per aquell home, amb el que deia no compartir res, ni la humanitat pel que semblava.

"Criatures immenses, planetes sencer, els vostres peus caben a una estrella, amb prou feines, l'olor de vosaltres se'm cern, perquè comprenc les vostres intencions, un moment o altre, tot és indiferent, la meva petitesa és comparable, no sóc una nul·litat, el vostre cos no és infinit, bé que teniu límits, per això mateix comprenc que sigui possible una entesa d'interessos entre els nostres dos mons, tan allunyats a hores d'ara. Heu de donar una senyal, us ho prego, per tal quels indiferents hi creguin, i perquè tothom sigui conscient del vostre poder, un poder que no es pot reduir a l'infinit, ni allunyar més enllà de tota comprensió, un poder proper i constatable. Tothom us ignora, perquè no teniu poder aparent".

Els que miraven no entenien res del que deia, ni un bri, i per això el prenien per un embriac que només vivia el seu deliri, un sonat o un embriac, o totes dues coses alhora, era compatible el seu comportament amb les dos. Tot i això ningú, ni l'home de les lavatives de cola, no s'atansà a parlar-li.

"Indiferents al patiment, vosaltres, númens formidables, podeu esclafar-nos, i no ho feu encara, quin divertiment atroç, quina manera de prerdre el temps. Les vostres hores són eternes, ningú no us podrà matar, ningú no us soterrarà en l'oblit, perquè sou anteriors a la memòria, vosaltres l'heu creada, amb elements primaris, per tal que sigui possible el patiment. Així observeu les meves misèries, éssers immensos, éssers grans, i em planyeu, perquè el dolor no us arriba. Us demano la gràcia, de que acompliu els meus desitjos, i m'alceu amb la victòria, enfilat al meu carro vencedor, i a la derrota dels meus enemics, que no mereixen l'alè ni el batec".

Ningú no feia res al voltant. La rotllana canviava de mida, a mesura que passava el temps, alguns marxaven i uns altres es quedaven. Alguns escoltaven fins i tot, provant de treure l'entrellat del que estava dient, provant de fer-se una idea de la profunditat de tot plegat. No trobaven la resposta. Allò era una obsolescència, una cosa del passat. Només creien en Déu, no pas en esperits, alguns iniciats si que hi creien. Però no ho expressaven, perquè al capdavall hi ha diferència entre un iniciat i un borratxo sonat al carrer.

"Substàncies sòlides i enormes, a vosaltres m'adreço, en demanda de favors, que mereixo, sens dubte, perquè les meves prediques sempre us són favorables, i us aconsegueixo adeptes per tal que la vostra existència no mori, per tal que l'oblit no us descompongui, per tal que hi hagi qui us recordi en vida. Perquè dubteu amb el vostre silenci de la meva benvolença, envers els vostres fins, que ignoro, però que intueixo. Vosaltres voleu el poder, la dominació, la grandesa del vostre poble, voleu que els que us segueixin siguin grans, que tingui als altres sotmesos, voleu que el vostre nom sigui honorable, i temut, i que hi hagi qui fugi només d'escoltar-lo, per por de la seva integritat. Vosaltres voleu el que altres no tenen, el vostre mot és la guerra".

La rotllana ja no era rotllana. Només alguns que passaven se'l quedaven mirant. Havien comprès que no tenia ni volta ni solta el que deia, i que no calia parar-li atenció. Només observar uns moments l'espectacle desolador de la seva misèria, sentir per un moment el que podia sentir ell. I després marxar. Com que no hi havia rotllana, i com que els que passaven s'aturaven només un moment, la inèrcia feu que tothom fes el mateix.

"Déus olímpics, Déus de totes les residències i tots els paradisos, ateneu-me. El meu panteisme no es pot rompre, no pas amb les mentides dels que pretenen reduir-vos a una idea o allunyar-vos fins l'infinit. Ells no saben el que jo conec, ells no tenen constància dels fets que jo he presenciat. Ells són els altres, no saben res de res. Jo sé moltes coses, que els farien estranyar. I vosaltres encara en sabeu més, perquè la vostra grandesa és perseverant, i a través de moltes vies us perpetueu, i la vostra desaparició no passarà mai, sou grans i sòlids, sou com estàtues gegantines, sou d'una substància incorruptible, lluïu amb els colors del sol i de la lluna".

Algunes persones s'interessaven per aquell personatge peculiar, en concret dos agents de policia, que volien saber perquè estava esvalotant. Li demanaren. "Jo no estic esvalotant, vosaltres no compreneu la importància de la meva intercessió, no podeu fer-vos càrrec de la força immensa, molt gran, dels éssers i substàncies a les que m'adreço. No teniu idea d'a qui us poseu en contra, ni de quines seran les conseqüències segures dels vostres actes, per contrariar-los. Ells han de ser, qualsevol altra cosa és mentida".

"Vostè està esvalotant i ens haurà d'acompanyar", digué un agent. "Jo no acompanyo ningú, només les criatures, que per la seva dimensió es fan difícils de comprendre, però que són a l'abast de la reflexió i la perseverança. No són persones, són esperits de grandesa, als quals enfilo aquesta lloança, se la poso al davant, perquè la tinguin present, i perquè em comblin de benediccions, i perquè la seva força estigui del meu voltant. Us podrien desfer amb un llamp, i no els costaria gaire, i vosaltres aquí dempeus dient-me que faig el que no faig. Doncs el que faig és proclamar la seva grandesa, i demanar el seu auxili, i vosaltres sou els enemics de tots aquests esperits, que són múltiples, i que amb prou feines es poden comprendre".

"Ens acompanya, no es resisteixi". Després d'un forcegeu, poc equilibrat, val a dir-ho, el visionari ja era confinat a la part del darrera del cotxe de la policia. Aleshores va començar a adreçar-se de nou a les seves divinitats, cridant molt, perquè la gent el pogués sentir, amb les finestres tancades, i fent gesticulacions per tal de cridar més l'atenció.

"Vosaltres, éssers sublims, substàncies poderoses, que teniu força sobre el ferro i sobre el foc, que podeu deixar la vostra imprompta allà on volgueu, vosaltres només teniu la força, perquè d'altres que us imiten no són res, només idees allunyades més enllà de l'infinit. Allà no hi deu haver res, per bé que no ho sabem. Vosaltres esteu més a prop, em conforteu, i feu cas dels meus precs, i teniu a punt les atorgacions que fer-me, que mereixo, per la meva fidelitat, i per les lloances en que em desfaig, i les oracions que tinc per vosaltres, i el sacrifici de bèsties, i els conflictes en que participo. Aquestes coses són del vostre grat, i jo us les dono. No em podeu demanar l'ànima, però us la donaria".

"Així que vostè fa sacrificis d'animals", digué un dels agents, "això va en contra de les lleis de salut pública i seguretat alimentària. En té permís?". El visionari replicà. "Tinc ordres, dels éssers sublims, ells volen aquests sacrificis, i que mengi després les carns mortes, ells ho volen, i jo els hi concedeixo, perquè ells manen sobre mi, i no al revés. I vosaltres, si no heu matat gallina ni pollastre no teniu dret a censurar-me, perquè us trobeu lluny del significat real de les vostres existències".

Els agents quedaren en parlar amb més deteniment a comissaria, i l'informaren que podia callar, perquè el que digués es podia fer servir en un judici. L'interpret i enllaç de les divinitats sabia que no el podien retenir, que com a molt el deixarien al calabós una estona, o potser hauria de passar-hi la nit. Aquesta mena d'abusos eren normals, i ja els coneixia.

"Els trons i les multiplicitat, la forma dels núvols, són la prova que teniu el poder, que podeu canviar les coses, que amb vosaltres hi ha esperança, i un camí per seguir. Només amb la força que em doneu podré enfrontar-me a totes les penalitats, i a les adversitats, que vosaltres volgeu posar en el meu camí. Les superaré amb gran constància. Car estic al vostre costat, i ningú no em podrà allunyar, la meva ment sempre pensa en la devoció, de les vostres virtuts i les vostres característiques, i de cadascú de vosaltres jo faig un objecte de veneració, perquè observo la vostra grandesa i em sembla immensa, i amb prou feines la puc abraçar amb el pensament. Un dit del vostre peu és com una estrella, el vostre cos una galàxia sencera. Sou grans, i ni de bon tros cabeu dins una idea. Avall els que pretenen allunyar-vos i empetitir-vos. Foragitats els que us neguen i se'n foten. El seu ridícul és encara més gran".

"P
erò aquestes paraules meves no han de servir per menyspreu de criatures menors, per les que també tinc adoració de tant en tant. Heu de saber que la vostra guia em porta a destinació, i que amb la vostra companyia la meva solitud no és tan gran, i fins i tot deixa de ser solitud per ser companyonia. Tan de bo algun de vosaltres m'agafés, i pel seu poder superior em fes un dels vostres. Aleshores la meva felicitat seria completa, i les meves lloances objecte de veneració per la seva utilitat. Perquè ser un dels vostres em faria digne de la vostra companyia, i no hauria de mirar una llum, o una idea, o un sentiment, o un devessall de gràcia, sense suc ni fonament. Aleshores podria ser jo també poderós, i podria fer les coses grans que sempre he volgut, i ser definitivament".

"A veure si calles una mica, que m'estàs marejant". Un dels guàrdies es queixava. Mentre l'altre conduïa. No podien parlar entre ells, comentar els seus afers, per culpa del convidat que duien al darrera. Això els posava de mala llet. Però els temps havien canviat molt, no el podien atonyinar perquè sí. El jutge no ho comprendria. Havien de fotre's, i escoltar la xerrameca del visionari, que no deixava de parlar. Un cop a la comissaria el conduïren a un calabós, a l'espera que el jutge revisés el seu cas, que no era cas, i que segurament no es constituiria en cas. Potser el jutge no tenia temps per la tarda, i havia d'esperar al dematí. Una presa de pèl, en opinió del visionari, que havia de passar la nit al calabós sense raó.

"Seguiu esperits del dia i de la nit, de la claror i de la foscor, del sol i la lluna. Seguiu amb el vostre domini, imperant de totes totes sobre els que us volen menyscreure. Tots ells s'equivoquen, perquè vosaltres sou grans, i la vostra dimensió és enorme, molt més que un punt allunyat a l'infinit, vosaltres teniu encara molt de poder, i no s'us pot ignorar. Seria un error. I jo sóc l'únic que encara us recorda, i que us fa sacrificis, i que posa la seva vida al vostre servei. Jo soc el que us acompanyarà fins al final, i si voleu fer-me un dels vostres entraré en el vostre paradís, en els vostres jardins i prats, em deleixo per fer-ho, doncs la vostra companyia és grata, i la vostra visió perfecta.