L'herborista

A la ciutat a la riba del riu, per la part d'Ítia, hi havia una botiga d'herbes i remeis naturals. La propietària, que es deia Olaia Xunt Bufill i que era d'un poble dels afores que es deia ..., tenia titolacions variades referents al seu art de curar amb les herbes. De seguida que va esclatar la guerra la van reclutar, per tal de servir al front en la brigada de remeis i cures. Alguns dels soldats eren veritablement supersticiosos, i no deixaven que se'ls apropés cap metge normal, només variants diverses de galens especialitzats en aties de tota mena. L'Olaia va haver de viure escenes dantesques, provant de curar amb farigola un ferit d'obús, amb els budells escampats pel terra, sangonosos i pudents. Però a part d'això, que la farigola no va salvar la vida del pobre malaurat, va poder passar la seva estada a l'exercit amb més glòria que pena, perquè els seus remeis contra l'insomni i el mareig dels vaixells eren molt apreciats entre els comandaments. De tant en tant assistia a un dels sopars que pretenien ser de gala que es feien a les cabines privades dels oficials. L'únic que hi havia de gala però eren els vestits dels militars.

- Trobo que aquesta guerra ha estat molt encertada, que ens dona feina a tots plegats i que ens posa en coneixença de gents molt interessants, com la nostra amiga Olaia, que ens prepara aquests beuratges màgics amb les seves herbetes. Per altra banda els de Zètia tenen molt mala punteria, i poques vegades necessitem l'assistència d'un metge titulat - el metge del vaixell va posar mala cara en sentir aquesta afirmació. S'apressà a respondre.

- En la meva opinió aquestes cures alternatives no serveixen per a res. Per alguna cosa he estudiat durant anys i panys a la facultat, renunciant a moltes coses, no pas perquè tot es curi amb orengues i romanís. Hi ha moltes coses que no cobreix aquesta medicina. Em sap greu però que els vostres problemes siguin només d'insomni, contra això només us puc receptar sedants, i ja sabeu que són perillosos, poden tenir dependència.

- Això mateix, que no serveix per a res vostè en aquest vaixell. Al capdavall només de pasqües a rams algun tret encerta, perquè s'han equivocat en apuntar. Aquesta guerra de nervis produeix més estrès que una altra cosa. Per això els remeis de l'Olaia són tan apreciats. Ens fem portar totes les herbes que necessita de terra, hem d'estar ben assortits, sinó estem perduts. Ho dic sincerament, no cal que rigueu, no hi havia ironia en la meva afirmació. Sense remeis casolans no hi ha guerra. No es pot solucionar tot amb morfina, oi que no doctor?

- Es poden solucionar moltes coses amb morfina, i és molt millor que la valeriana, que també pot prendre's en pastilles, no hi ha cap problema. No veig perquè s'ha de mobilitzar la intendència per fer un proveïment d'unes substàncies pesants i que fan embalum quan ens podríem resumir a uns mil·lígrams del component actiu. Tot es pot reduir a pols, i es pot ingerir en aquest format, les coses més variades, es poden sintetitzar al laboratori.

- Ja veig, i l'aigua de l'aixeta també la poden sintetitzar, i l'aire que respirem? Què potser em vendrà aire en pastilles? És clar que no es pot garantir que tal com anem acabem per haver de respirar de bombones purificades. Seria com una càpsula de mida inusual. I de l'aigua en ampolles el mateix. No sé qui pot tenir raó en aquesta polèmica, si és que n'hi ha. En fi, espero no haver de prendre gaires pastilles d'aquestes seves, a mi m'agraden les coses naturals, les de tota la vida, jo sóc de camp, d'aire lliure, un home d'acció, per això sóc capità de vaixell de guerra, pel romanticisme. No rigueu, no, així mateix com us ho dic és en realitat. M'agrada l'aventura. Però aquesta guerra de nervis, m'està matant, els nervis. Tinc ganes d'adreçar el canó de dret cap al portaavions més ensenya de la seva armada i engegar-li un tret al bell mig del casc, i començar les hostilitats d'una vegada. No puc sofrir aquesta inactivitat. Vostè que em recomana, doctor?

- Jo no li recomano res, aquí sense ferits no tinc feina a fer. Jo investigava, abans, sap? Tenia el meu laboratori. Ara haig de perdre el temps en converses absurdes amb nicis com vostès que no saben un borrall de la ciència mèdica. Les persones com jo hem d'aguantar molt.

- Potser que li digui a l'Olaia que li faci unes herbes, per la mala llet. Potser amb la farigola li pot curar, encara que necessitara un bon grapat; en el seu cas.

- La ciència mèdica pot afrontar tots els reptes de la malaltia, estem preparats per gairebé tot, menys pel que és inevitable, quan ja la degradació és massa acusada, evident diria, aleshores no hi ha res a fer. Les herbes i les flors poden servir per perfumar el cadàver, però no poden fer res per capgirar l'inexorable. No hi ha forma de curar la mort. Ens ha d'arribar a tothom. I aquests remeis amb pols de vísceres assecades i flors matxucades, i altres bestieses només poden enganyar els ximples com vostè, li ho dic amb carinyo, perquè vostè és ximple de collons. Només de pensar que amb aquestes infusions diabòliques que li prepara la bruixa aquesta pot dormir com un nen, en mig del soroll de les bales de canó, dels espetecs i del vaivé del vaixell, em faig càrrec de la seva simplicitat mental, i li ho dic amb carinyo, perquè s'ha de ser enze per creure en aquestes coses. Jo al meu laboratori investigava coses de veritat, reaccions comprovables, resultats d'experiments, amb paràmetres controlats. I no aquesta disbauxa de components que representa la medicina natural i els seus remeis. Una enganyifa tot plegat.

- Però pensi doctor, que al capdavall dormo com un nen, tal com ha dit. A veure si l'enze aquí serà vostè, que ha de passar hores i hores al laboratori encadenat a la pipeta i el bufador per tal de fer que uns insignificants elements químics es combinin d'una determinada manera amb un teixit infecte. Em penso que això és una pèrdua de temps. La guerra és útil, posa les coses al seu lloc, fa homes, persones, ciutadans. No comprenc com pot tenir en tan alta estima la seva professió. I què feia a la facultat que s'hi va estar tants anys? Que li ensenyaven? Perquè no veig que posi en pràctica gaires coneixements mentre exerceix entre nosaltres.

- M'ensenyaven les coses importants que no puc executar aquí i que vostè no pot comprendre per que és un cap de suro. Tots els militars són uns ignorants. Es pensen que amb una bona petardada tot es resol, que així s'arreglen els conflictes. O tu o jo, a vida o mort. El que sobrevisqui s'ho queda tot i el que mor es treu del mig, i hom espera que vagi a parar a un lloc millor. Així pensen els militars, val a dir que equivocadament. Però tornem al tema, perquè m'he fixat que té una tremolor a la mà esquerra. Vol dir que no seran els remeis de la bruixa? Potser l'està provant d'enverinar, qui sap quines fidelitats podrà tenir ella entre l'enemic. Hi ha tants lligams personals entre les gents de les dues ribes. Tot és possible. Aquesta tremolor, potser me l'hauria de mirar. Des de quan la té, que ho recorda?

- I ara que s'empatolla? No tinc cap tremolor enlloc, la meva mà esquerra és ferma com la mà d'una estàtua de bronze. Em penso que són les seves pupil·les les que tremolen. Quines bajanades de dir. Ara em vol espantar? Amb aquestes? No ho aconseguirà. Sóc una persona feta i dreta, no tinc cap necessitat d'escoltar-me un mata-sans amb aspiracions de científic. Vostè es pensa que pot enganyar-me amb aquest truc? Faci-s'ho mirar, ningú no pot creure en les seves estratègies. Menys jo, un militar bregat. Només faltaria que em deixés intimidar, no donaria exemple davant dels meus subordinats. Això seria la mort, l'enfonsament del vaixell. El final, perdríem la guerra fins i tot si els comandaments defallissin.

- Tornant a la medicina natural, no pensi pas que jo sóc un científic de segona fila, sóc un gran investigador, i conec la meva feina, i parlo amb autoritat. Per això li puc dir que no hi ha res a fer en el que respecta a curar malalties amb procediments paral·lels als de la medicina. No serveixen per a res. Potser només per engendrar un efecte psicosomàtic sense explicació. Algunes coses se'ns poden escapar als professionals, als que entenem de l'assumpte, però sempre en casos excepcionals, que no constitueixen la norma. I respecte al que ha dit de la fi del món en el cas que mostrés símptomes d'estremiment suposo que no cal que li contesti que la guerra seguirà endavant encara que li caigui l'antena del ràdar a sobre i el parteixi per la meitat. Qualsevol altre es posarà en el seu lloc i farà les seves mateixes ximpleries, incloent-hi les bajanades que diu cada cop que fem un sopar. Ara em defensa la medicina natural, un altre dia dirà que els cirurgians són uns assassins frustrats, després em dirà que s'ha d'estar sonat per furgar dins el cos de la gent, que si Franquestein, que si Dràcula. Totes aquestes històries ja me les conec.

El capità començava a estar begut per la ingesta de l'aiguardent de col-i-flor que preparaven al mateix vaixell, d'ençà que els havien enviat per error dues tones d'aquesta verdura, i amb les indicacions informades de l'Olaia havien aconseguit la destil·lació. Aquestes i d'altres meravelles eren les que donaven renom dins el vaixell a l'Olaia, que s'avorria sobiranament als sopars d'oficials, als que assistien els professionals de la nau, el doctor, enginyers en cap, topògrafs, etc. També els oficials de la cadena de comandament que eren convidats pel capità.

- Miri Doctor. Trobo que aquest aiguardent és formidable, i no ve en pastilles. Vostè s'estima més les pastilles, d'aquestes que pren el jovent? Jo no, molt millor l'aiguardent, que vostè refusa de prendre per prejudicis infantils, perquè la idea no ha estat seva. Amb tot el seu coneixement de laboratori i tots els seus anys i panys a la universitat no sap fer coses útils per a les persones. Adonis que no li ha servit de res empassar-se gruixuts volums de medecina comparada i
documentada, perquè de sobreviure no en sap gens. Que faria vostè si esclatés al guerra? Vull dir no com ara, sinó de veritat, amb morts i esquitxos de sang i fang.

- Em penso que tinc més estómac que no pas es pensa. No sóc un nyicris que s'espanta amb qualsevol cosa. He vist moltes desgràcies en la meva carrera, molta sang calenta, i no m'arronso davant d'unes vísceres o d'un crani regalimant cervell. Aquestes coses no em fan trontollar, sóc ferm com una roca. Podria suportar una guerra sense contemplacions.

- Ja m'ho suposo, i es mareja amb el gronxament del vaixell? Això és un estómac selectiu. Quin tros d'ase que està fet! S'ho dic amb carinyo, sap que té la meva estimació i adhesió incondicional, que pot comptar amb mi. Quan vingui la pau en mi tindrà un amic, però redéu, quines collonades que arriba a dir. Vostè no sap el que és el front, hi ha històries humanes, no té a veure amb la fredor de l'hospital, amb les seves cambres asèptiques, amb els microbis exiliats. S'oblida vostè del fang, i de l'absurd, i del cansament i la saturació. No es pot comparar una trinxera amb un quiròfan. La pudor de merda, de suor, de putrefacció.

- Ja m'ho suposo. Jo no sé res de res, només perquè sóc l'única persona intel·ligent de tot aquest navili sense rumb, no hi ha ningú amb qui pugui parlar de tu a tu, m'he de conformar amb els meus pensaments. I per postres el capità ha begut massa, és un embriac, un borratxo, begut i tot pensa que pot comandar el vaixell, donar ordres, ara s'alçarà i anirà de dret cap a la cabina de comandament, per fer al seva feina, en condicions deplorables. Demani-li a l'Olaia que li faci un remei per convertir una bota d'aiguardent en un capità potable. No crec que en tingui.

- Veig que vostè és home d'instints remordits, incapaç d'esplaiar-se. Tot ho interioritza, s'ho fica ben endins per destil·lar la rancúnia contra els que sabem de la vida, perquè vostè en sap ben poca cosa. Aquesta rancúnia es la que l'embriaga, ebri d'ànsies es demana que hi fa entre nosaltres, amb aquesta patuleia d'uniformats, que no sabem res de res, que no entenem la subtilitat de la seva ciència, les matisacions interessants, tot el que té que aportar al món. Es pensa que no sé de la meva misèria. Alguna cosa he de fer per tal d'aguantar aquí dins, per passar-me la vida de mar en mar. Per no pensar més val xopar-se d'alquol, algunes vegades tinc temptacions de prendre'm foc, sap?

- Vagi a l'Olaia que li faci un remei. Potser li cura aquests mals pensaments. Miri, jo em retiro, no tinc ganes d'escoltar més ximpleries. Per avui ja n'he quedat tip.

Després d'aquestes comèdies tots es retiraven a les seves cabines. L'Olaia pensava en els seus remeis. S'havia de guanyar la confiança de tothom, havia de demostrar que era allà per alguna cosa, el doctor no tenia res a demostrar, podia negligir les seves responsabilitats tant com volgués. De fet ho feia, sempre era l'Olaia la que havia de fer les cures, la tenia com d'infermera. Ella ho aprovava, al capdavall havia d'ajudar. Un cop acabada la guerra la seva experiència al front virtual de la badia, que canviava amb cada onada i cada moviment de vaixell, li va servir ben poc, només en alguna ocasió en que havia hagut ferits de gravetat, per accidents a dins de la nau o per impactes de bales perdudes o rebotades, va poder temprar els nervis. Però ella no considerava que veure l'horror i la cruesa fos un aprenentatge positiu, alguna cosa que li pogués deixar un marro fructífer. Més aviat era quelcom a oblidar. El seu aiguardent de col-i-flor va crear escola, i aviat totes les cols i bròquils del país van anar a parar al front. Però el mèrit no se'l va acabar de dur ella, perquè entre el capità i el doctor del vaixell varen crear prou dubtes quant a la paternitat de l'invent, i per altra banda qualsevol podria haver fet la provatura. No era tan difícil.