L'emboscada

L'emboscada havia de preparar-se curosament. Els enemics havien de ser sorpresos, no havien de patir baixes, les mínimes. Ni una més que les mínimes. Per això calia uniformes adients, pintures a la cara, tot l'equip. D'entre el grup hi havia alguns que tenien dubtes respecte al global de l'operació, que les plantejaven al sergent obertament, i xiuxiuejaven d'esquenes a la seva autoritat. El sergent volia frenar de cop aquest malestar, que feia minvar la moral dels soldats, dels que tenia al seu càrrec. El sergent somiava amb mons difunts, extints, inexistents ja, que havien quedat oblidats, la seva llar, l'escalfor del foc, les mirades de complicitat de les noies, perquè eren noies quan les va deixar per entrar en l'exercit. Des d'aleshores només havia conegut meuques, que no eren fredes ni antipàtiques, però que tampoc no eren el mateix. Trobava a faltar la frescor del desig autèntic, sense un interès purament transaccional.

Els altres soldats parlaven molt a esquenes del sergent. Aquest sentia les seves veus en mig de la nit, les veus que volien declarar opinions i intencions, que servien per a pujar el convenciment de l'absurd que els envoltava. Es feien filòsofs en les hores nocturnes, quan només escoltaven els mussols. Ells fot-li que fot-li amb els retrets. Pensant en les vides que podien perdre, en els membres amputat, en les històries horribles que s'explicaven d'episodis de combat. Tot i que en aquella guerra pocs. Però les històries eren llamineres, de bon explicar, i circulaven. Fora del context però no podien interessar. Ulls perduts, caps perduts, extremitats perdudes. Fins i tot circulava una història d'un soldat que s'havia fet un torniquet amb els seus mateixos budells, perquè havia escapat sense roba d'un camp de presoners, i una bomba li havia arrencat un braç i obert la panxa. En fi, que el sergent no deia res, absort en els seus pensaments. Sabia que parlaven d'ell, malament del seu exercit, del que tant estimava. Allà al parany, emboscats, esperant els espies enemics, l'escamot anunciat, que havia de passar per allà.

Eren de ben segur uns pelacanyes, uns novençans qualsevols, enviats en missió perillosa a l'altra banda del front, per morir sens dubte. Ells eren la soga, es trobaven en mig del cadafal. Tot el front era un cadafal, un sacrifici immoral de persones i bens, dels guanys de generacions, dels fills més estimats de les cases. Tots a morir per un president embogit, sense nord, incapaç, llastrat, castrat de vegades. Per això l'espera era un suplici, perquè podia arribar qualsevol per aquell camí, per un revolt o per un altre, dels dos que denotaven el final de la visió. El sergent deixava volar el pensament, alhora que provava de concentrar-se. La seva era una batalla perduda. Havia vist moltes coses en els seus viatges pel món, en missions de pau, havia vist la misèria i la mort, havia vist esclatar caps per bales gruixudes com una escàrpia, metalls llençats a quilòmetres per hora de velocitat impactar contra les parets, i contra els que hi hagués davant. Sempre esbocinant, esquitxant sang, cervell, braços i cames. Les visions del sergent eren prou horribles.

Els soldats ara jugaven una partida de cartes, algú havia fet aparèixer una baralla. Jugaven les seves limitades possessions, cigarrets, que al capdavall havien de retornar per solidaritat al que els havia perdut, glops d'aigua, les botes noves, que també es tornaven per companyonia, el que tenien. El que no s'hi jugaven era la primera línia, això sempre ho feien a sorts. No es podia jugar amb la vida, no els semblava ètic. I tot i això el seu sentit de la decència anava molt depauperat darrerament, perquè havien abusat dels pobles i viles que havien visitat, furtant de grat o per força pernils i d'altres embotits, abusant de les noies, matant animals per menjar-se'ls, deixant escurats els pagesos, que no se'n sabien avenir que els del seu mateix bàndol els fessin això. Col·laboraven en la major part dels casos. Els que no col·laboraven corrien risc de morir. Les bales perdudes sempre hi són quan les necessites.

Després inventaven històries per justificar les morts, espies, escamots enemics, grups de dissidents, el que fos. Així podien fer de les seves, preparant emboscades. Mai no s'havien trobat de cara amb l'enemic, només amb moviments de fulles, amb brancatges sorollosos, sorolls imperceptibles, sospites, indicis, indicadors, però mai el foc en contra seu. I tanmateix no es podia bandejar la possibilitat, darrera el revolt esperava l'enemic, a punt per infiltrar-se en les línies, calia estar a l'aguait, observar amb diligència, curosament. Mirar tot l'espai del camí, i trobar traces de botes desconegudes, de soles estranyes, primer de tot, abans d'apostar-se darrera uns matolls. Potser esperarien que arribés l'enemic, o potser uns veïns, un pastor amb el seu ramat, allò podia ser un banquet, la carn de cabra o d'ovella era bona.

Els soldats seguien amb les seves activitats. Criticant el sergent, que els havia dut a aquell erm, on ningú no passava, on no se sentien els ocells, on la solitud era pregona, insistent, fonda, mossegava sense pietat els pits dels soldats. Les crítiques eren fonamentades, perquè no hi havia guerra en el fons, ni enemic, ni lluita, només missions, absurdes, sense objectiu, dissenyades. Els soldats prou bé s'adonaven que sobrevivien a base de rapinya, robant els camperols, amb les seves armes automàtiques, i per alguns queviures que enviaven de la intendència, immenjables, sopes de sobre i embolcalls amb barretes energètiques, coses inútils. Res comparable amb el cap de cabra a la brasa, el seny apetitós, golós, els ulls, una delicadesa tot plegat. Potser passaria un pastor en les properes hores, les que havien de romandre a prop del camí, esperant els espies, l'escamot enemic, el que havien anat a buscar precisament allà.

Però no arribava altra cosa que la lluna lluent i rodona, que els observava sorneguera, sabent de la inutilitat de la seva tasca. Calia muntar i desmuntar uns quants cops les armes lleugeres, automàtiques, per tal de verificar-ne el funcionament, l'engreix de les peces, l'adequació. Però sense disparar, això podria alertar els espies, els trets podien sentir-se a una bona distància, quilòmetres potser en camp obert. No valia la pena jugar-se-la.

El sergent volgué fer un vol, espavilar-se, la son se'l menjava, les hores de vetlla li passaven factura, els soldats també estaven cansats. L'enemic no apareixia, calia fer torns per fer una dormida cadascú. Era el que necessitaven, i les seves necessitats s'havien de satisfer de totes totes. Sinó com suportar la buidor de la seva tasca? No hi havia més remei que fer cas dels instints, de les crides del cos, donar-lis compliment, fer el que calgués per fer callar la necessitat, la veu interior que lluny d'asserenar-los els torturava lentament. Mai no podien sadollar el seu desig, fer completa la joia, sempre un branquilló punxava per la part de l'esquena, o una irregularitat del terreny molestava en alguna banda, o les pedres deformaven la pell en contacte amb el terra, sempre alguna cosa. Potser el vent que acaronava inquietant la cara nua dels soldats, el vent que canviava de direcció quan els soldats giraven la cara per evitar-ho. Sempre alguna cosa havia de mantenir-los alerta. Sempre el patiment, i l'enemic invisible, llunyà, que no havien vist mai, assetjant-los, per tal de foradar-los a la més petita badada.

Això els havien explicat al centre de comandament d'escamots. La guàrdia sempre alerta, sempre esperant l'enemic, mai confiats. Havien d'alimentar-se pels seus mitjans, de fruits del bosc i les col·laboracions dels veïns, havien d'actuar amb sigil i interceptar els grups d'espies infiltrats de l'enemic. Respecte al menjar el que més hi havia eren les col·laboracions. D'enemics no havien trobat ni un, ni un espia ni res que se li assemblés. Només un cop el boig d'un poble els hi va assegurar que ell treballava per l'enemic, que era un dels que buscaven, que l'havien de detenir. Potser s'havia afartat del poble, o potser de la vida sencera. El cas és que el varen ignorar. No era un espia.

El comandament no sabia res de res. Els enviaven a campar pels prats i pels conreus a la recerca d'uns infiltrats que no existien més que a la propaganda del govern, que no podien trobar, i el que més havien de lluitar era contra algun pagès armat d'escopeta que els plantava cara per defensar el seu bestiar. Els hi sabia greu haver-lo de foradar sense pietat. No es podien arriscar, la seva era l'única granja en quilòmetres, tenien gana. Ho havien de fer. De vegades tenien la sensació de ser una banda de trabucaires, bandolers sense escrúpols que feien la seva via per les zones rurals aprofitant-se de tot el que se'ls posava pel davant. I era així realment. No eren ja persones, ni soldats, només predadors.

Les bales s'acabaven, no eren un recurs infinit, calia trobar un lloc de subministrament, un dels marcats al mapa de la seva zona. Allà els donarien més sopes de sobre i més barretes energètiques. Caminar molt per unes quantes bales. Per sort l'exèrcit encara tenia assortit d'aquesta mena de consumibles.

El contacte amb el post de refresc era com tornar a esdevenir soldats, i per tant persones. Rebien ordres. Al darrer refresc els havien instat a emboscar-se en aquell tram de camí, entre dos revolts, i esperar l'enemic. Si més no durant unes hores, fins que la gana no els fes bellugar-se de lloc, anar a buscar un pastor, matar-lo i robar-li unes cabres, una cadascú. La resta es podien escampar pel mont en llibertat. No era important haver de matar algú per tal de proveir-se. O potser el pastor els volia cedir les cabres sense mediació de la violència. Això seria molt més desitjable. Però els pastors eren gent de discutir, tancada, sorruda, incapaç de fer-se càrrec de la situació, i calia convèncer'ls amb algunes bales, era inevitable. El govern no deia res, les queixes de la població eren tingudes
per traïció. Tothom havia de callar.

De fet les morts de pastors havien estat poques, i atribuïdes sempre a infiltrats enemics, als espies. De fet de vegades els mateixos pastors eren passats per espies, amb les robes canviades, davant de la comandància, que assortia els uniformes enemics capturats en altres bandes. Així es podia justificar un gran desplegament de forces pel territori, una pressió militar considerable, carregosa per les famílies, un estat d'excepció continu.

El sergent mirava una pedra, les taques blanques en la seva superfície blavosa, la complexitat de la seva textura. Era una obra meravellosa de la natura, un espectacle contingut en una pedra insignificant. El llençà a l'altra banda del camí, el soroll de la fullaraca agitada pel cop esverà els soldats, que de seguida agafaren les seves armes automàtiques i les apuntaren al camí.

El sergent no va dir res de la pedra. Els soldats en veure que no passava absolutament res més després del soroll inicial, ho atribuïren a algun animal, potser un esquirol que havia saltat d'un arbre a terra des d'una alçada. Això podria ser una explicació raonable. Per altra banda la xerrada que estaven tenint sobre la bellesa de les noies de pagès havia de continuar. Segons el parer de tots calia reconèixer un encís especial en els exemplars que havien trobat per aquelles contrades, i que havien comprat amb diners o amenaces. En la seva situació, bruts i esparracats en part, no podien fer fàstics a les oportunitats que se'ls presentaven.

Després seguiren criticant el sergent. Els havia conduït a aquell cul-de-món per a fer una vetlla sense sentit. Mai no havien trobat espies, mai l'enemic no s'havia manifestat, perquè havien de trobar-lo en aquell lloc, inhòspit, en mig d'aquells matolls, observant de tant en tant un camí per on no passava ningú, ni cap animal, ni les cabres ara silvestres, ni vaques ni conills. Ningú no volia passar per allà, tampoc el pastor, una víctima propícia, demostraria un altre cop que hi ha espies, el que havien anat a cercar per allà. Però només els matolls produint la fressa del bosc per obra del vent, i petjades d'animals petits il·localitzables. Tot plegat una bona pressa de pel, pensaven els soldats. Tota la culpa era del sergent, que havia acceptat la missió sense discutir, no s'havia oposat a les ordres absurdes, mai no ho feia. Ells tampoc no s'oposaven al sergent, només el criticaven, el tenien segregat, a uns metres d'on ells eren, fent veure que no escoltava les converses, enxampant al vol algunes paraules reveladores. Sabia amb escreix el que parlaven els seus soldats, era part de la feina.

Per això quan va arribar la primera cabra els soldats van fer un bot. Era un soroll al camí, no pas un engany, una confusió, sinó un soroll real. En pocs segons una cinquena de cabres belaven al marge del camí, a tocar del revolt de la dreta, mentre mossegaven l'herbei que hi creixia. Allò era el que havien estat esperant, no eren espies, però eren éssers vius. Calia matar les cabres.

Els trets d'arma automàtica se sentiren a quilòmetres d'allà, en pocs segons les cinc cabres eren a terra abatudes per les bales. Els soldats s'hi llençaren a sobre, tenien per menjar un bon grapat de dies. Se sentien com un grup d'homes primitius que han cobrat una peça major, un elefant o un os ferotge. Se sentien baronívols, atractius, vencedors. Ara només els quedava esquarterar els cossos de les cabres, i menjar fins a atipar-se.

Amb l'assumpte de les cabres va acabar la missió de l'emboscada. El sergent es va adonar que allà només perdien el temps. Va decidir mentir a la comandància, els dirien que s'havien estat allà plantats un parell de setmanes, i mentrestant voltarien per la contrada com havien fet habitualment, saquejant els vilatans fins el final de la guerra.