L'avenir

És un tema sempre complicat, el futur. I escabrós. Tant, que fins i tot li he agafat tírria… no per res en concret, és una espècie de pànic cap allò que està per arribar; ara bé, en francès no sona tan terrible, l’avenir és gentil i tot, si m’apures.

Desconec perquè tenim aquesta tendència a preocupar-nos excessivament pels esdeveniments que encara han d’ocórrer i que, per tant, escapen al nostre control. El cas és que sempre, inevitablement, acabam donant-li massa voltes a tot plegat.

Un dia d’agost, xafogós, ho vaig tenir clar. Just tenia onze o dotze anys acabats d’estrenar, el sol a la pell i la sal a les parpelles. Les mans plenes de versos, amb l’olor de les ones als meus cabells, vaig llegir:

Que el mar i el vent t’ensenyin la cadència del seu vaivé i, a poc a poc, et tornin a encendre als ulls el flamejar dels somnis.

Potser ho havia sabut sempre, però la veritat és que foren aquelles paraules de Martí i Pol les que van despertar un pessigolleig estrany, com una molèstia a la boca de l’estómac. Unes pessigolles que van fer girar-me i dir-li a ma mare: Mamà, jo de gran vull ser poeta. Ella, amb aquells caragols rebels i amb la lluna a la rialla va contestar: Sí, podràs ser enginyera de poemes! I així, com qui diu que demà plourà, vaig tornar a les rimes i als sentiments de paper. Tranquil·la, sabent que tenia el futur resolt.

Per això, avui, que se’m fa tan feixuc pensar en demà, he tornat a obrir aquells versos. I han funcionat millor que qualsevol analgèsic. Vull confondre’m en les ombres del present, assaborir cada minut de felicitat i surar, deixant que el vaivé salat em faci seva, mentre l’olor del pinar permet que s’aturi el temps.

I anirem lluny, encadenats al pur atzar dels horitzons…

http://plujadejuny.files.wordpress.com/2011/02/14120_381229433070_739803070_3804538_894330_n.jpg?w=640&h=426