L'ànima ennegrida

En Jonàs no sempre estava de bon humor. Sovint no ho estava en absolut. Sovint estava de mal humor. De vegades de molt mal humor. Eren els moments en que li hauria agradat desaparèixer, deixar d'existir tot de sobte. La deixadesa d'existir però li durava només uns segons, uns instants de caos interior en els que no comprenia el món per cap costat. Uns segons només en que es mirava a si mateix. Després tot passava i tornava a tenir ganes de viure.

Però eren aquests instants els que el marcaven per a la resta del dia. Passaven i deixaven un pòsit, un regust amarg a la seva consciència. La seva ànima se'n ressentia. Es tornava fosca per moments. Tenia negres pensaments. No tenia cap afany de superació, la feblesa li venia a les cames, no es podia sostenir dret. Tenia interessos molt contraposats als que esperaven que tingués, altres persones amb plans per a la seva vida. No volia deixar-se endur per la malenconia, no volia tenir un dia sencer de planys i retrets.

Contra una vida mal estructurada, mal composada des del seu començament, una vida que l'excedia de vegades. Tothom passa per mals moments, li deien veus reals de persones per a les quals segurament un mal moment es podia comparar amb els seus bons moments. En Jonàs no tenia gaires ganes d'explicar-se a si mateix, ni de compartir el seu relatiu patiment. Gaudia de la tristesa com de qualsevol altre sentiment, només que en el seu cas el grau era superior.

Ho era de veritat. Podia llevar-se ja amb la tristesa a dins el cos. Dur-la durant tot el dia, la tristesa i els mals pensaments, que no eren pas dolents per negatius o antisocials, que ho eren, sinó dolents perquè no conduïen enlloc, o conduïen a llocs apartats, al marge de la normalitat. Ell s'adonava que els seus pensaments eren tots equivocats, que no tenia gust per les coses corrents, que volia desmarcar-se per sistema de tot, i que allò no tenia sortida.

I tanmateix l'acabava trobant, tard o d'hora li arribava la felicitat. La seva ànima ennegrida se sorprenia, de poder trobar goig allà a on només esperava trobar misèria i metzina. Se sentia malament durant hores, entristit, compadit del món, se sentia un profeta sense esma, sense ganes de curar la malaltia dels altres, la malaltia que els feia ser com eren, d'aquella manera. Inexplicable el seu rebuig pels altres, segurament no tenien la culpa, la seva hipersensibilitat n'era la culpable. Ell era'l culpable. Ell i ningú més.

Perquè li resultava més fàcil culpar-se ell mateix que culpar la resta del món. En ocasions li semblava també més fàcil i còmode matar-se ell que matar la resta de gent. Malgrat que el que li hagués agradat en realitat fos això segon. Matar-los a tots, que no en quedés el record, desfer-se de les seves obligacions, del seu món enquistat en prejudicis, obsessionat per les ocupacions més estranyes. Sempre endavant i sempre cap amunt. No els volia al seu voltant els optimistes. No hi havia tampoc tantes raons per oferir un somriure a la vida.

Si més no això era'l que pensava en els seus moments de decandiment, quan li sobrava l'esperit positiu. Eren moments de solitud, d'una solitud ferma i autocomplaguda, de la solitud del camí correcte, de les bones accions, per petites que fossin, de no plegar-se a unes necessitats innecessàries, a unes obligacions opcionals, a uns requisits de vida prescindibles. Era'l moment de gaudir d'ell mateix. Perquè aleshores la seva ment discorria la veritat.

Era cert que els altres estaven equivocats, innegable que tenien molt a retreure's, que les seves accions eren malvades, q'un principi malèvol dominava el món, i que només ell veia la veritat, tal com era en realitat, la veritat sense additius, la veritat de les coses simples i belles. Val a dir que aparellada a la tristesa s'hi associava la percepció de la bellesa. Sempre que se sentia trist apreciava allò bell. En les mirades, que li retornaven fredes i belles, en els gestos que eren pausats i macos, en les plantes i animals, que eren engrescadors i tendres. Tot plegat li recordava la bellesa.

Per això mateix volia endinsar-se a les negrituds, al vertigen de sentir-se un privilegiat, dins la seva misèria relativa, un privilegiat sense gaires obligacions, descartat de les feines de més responsabilitat, capaç de submergir-se en la realitat dels sentiments, oferts per la natura i per l'aigua corrent, pel cos de les persones, per la seva mirada fugaç. Caminava per carrers assaborint-los, no tenia res a fer més important que deixar-se endur. Era'l seu moment de relativa calma, quan les eufòries el deixaven descansar, quan podia perdre's en vaguetats mentals, quan no sentia la necessitat de canviar-ho tot.

Aleshores odiava els optimistes i els emprenedors, els concebia com a gent arrossegada per una veritat mentidera i traïdora. Els veia deixant-se absorbir per les necessitats, abocats a l'enginy, sempre amb la paraula ocorrent a la boca, sempre disposats a senyalar actituds dels altres, sempre ficant-se a on no els demanaven. Mirava els optimistes i els planyia, igual que es planyia a si mateix, en aquells moments de feblesa, de tranquil·la renúncia, en que era conscient plenament de la seva incapacitat per comprendre, les coses complexes que volen ser simples, i entenent les coses simples que tothom veu complexes.

L'aigua tèbia queia del telèfon de la dutxa sobre el seu cap. No se sentia decebut per ningú, la vida havia estat el que esperava, la felicitat l'envaïa, la tristesa havia servit per a quelcom. Aquest era'l resultat de tant de pensament, de tant d'entestar-se a fer coses que no treien cap a res, de deixar hores i hores en cavil·lacions sense contingut, irreals, immaterials, inconclusius. Ell era inconclusiu, no servia per a gaires coses, no tenia una utilitat manifesta. Era un drama. Saber que el seu generalisme era particular, especial i que no conduïa a res. Un raspall de dents tenia més utilitat, una pinta o unes sabates, o un autobús o un diari gratuït servien per alguna cosa, però ell en tant que persona no podia servir per a res.

I així tornava al seu estat de fragmentació, perquè eren fragments el que tenia a dins, no pas una unicitat consistent, no pas un pensament monolític. Tenia només parts de la seva tristesa, de la seva fredor, del sentiment d'allò absolut i innegable, de les veritats de la vida, dels ensonyaments que li treien la son. De les coses prudents que no feia. En aquells moments pensava en canviar de vida, en jugar amb les regles dels altres, en fer-lis el joc, en seguir les seves passes, en una hipotètica integració joiosa. Seria perfecte poder pensar naturalment les idees normals que ha de tenir tota persona. Ser capaç de ser normal sense esforç, sense haver de simular, sense haver d'escenificar la normalitat. Potser els altres sincerament eren normals, no tenien cap problema en que la seva primera pensada fos assenyada, i en veure clar quines eren les seves obligacions i el seu futur.

La lletania no tenia fi. Havia perdut el rumb de feia temps, feia temps que saltava d'atol a atol sense raure mai en veritable terra ferma. El terra se li desfeia als peus, es trobava sostingut per un sorramoll, que podia empassar-se'l en qualsevol moment. No tenia referents dignes d'esment, ni tenia opcions per a si mateix que executar amb valentia. No tenia pràcticament de res. Ni li mancava tampoc.

Tenia el seu sentiment descontrolat, la seva manera particular d'observar-ho tot, les llàgrimes li pujaven als ulls davant d'alguns esdeveniments de bellesa estabornidora, i amb això en tenia prou. No volia ser el paladí de cap causa, ni la nau ensenya de cap estol conqueridor, ni volia aplaudiments o víctors, ni hurres ni bravos, ni copets de mà a l'esquena. Només volia q'el deixessin, aleshores, en tant que tristoi, amb el seu sentiment, que pressentia únic i inintercanviable.

Era'l seu sentiment i prou, la seva emocionalitat sense rumb, les passes tranquil·les per carrers de llambordes simètriques, de botigues il·lusionades, de comerços d'esclavatge, de paraules complexes per definir, per descriure i per encloure significats senzills. No tenia perquè pagar un peatge pel seu viatge al no-res, ni tenia perquè desfer-se a cada estremiment, ni sentir la pell eriçada per un espectacle feridor. No tenia perquè empassar-se la vida greu i pesant, sentida i expressada per aquells que amb l'excusa de la gran necessitat, de la cosa important de veritat, del gran moment informatiu, pretenien que la seva vida era una bajanada, que no servia per a res i que havia de treballar de sol a sol.

Res més incompatible amb la feina que la tristesa. Res més antagonista de la pugna per sobreviure que la desolació del món interior, fragmentat i poruc, expressat amb calma i amb tenacitat, sempre a sobre de la tangent. Perquè val a dir que en Jonàs no era inconstant ni intenaç, que era fins i tot obstinat i pertinaç, que allà a on volia arribar hi arribava tant sí com no, per fas o per nefàs, amb els mitjans que fos. El disbarat era que volia arribar a llocs com la seva tristesa, llocs inhòspits i inhabitats a on no volia anar ningú. Eren els únics llocs a on trobava l'espai que la seva ànima necessitava, el sol imponent que podia il·luminar-lo.

Eren els llocs de la seva desgràcia. La força de voluntat i la tenacitat no li mancaven, el convenciment i la decisió estaven del seu costat. Només era la destinació el que estava relativament equivocat. S'hi rebolcava en la desgràcia perquè sí, hi volia estar quan hi volia estar i res no el podia convèncer de sortir-ne. Era allà a on volia estar. Altres llocs, com ara la bonança, la felicitat, l'optimisme o la bona salut, o fins i tot la integració social parametritzada li eren indiferents.

A la felicitat i l'optimisme hi havia munions de gent. L'ambient resultava poc respirable, les suors de la gent que hi havia arribat empudegaven l'aire. No hi havia espai pel moviment, només per quedar-se quiet ocupant un espai reduït i compartit, la bonança i la
bona salut eren semblants, quelcom que es podia perdre. Ningú però no tenia por de perdre la seva tristesa. I allà hi havia quatre arreplegats, sense gaires ganes de parlar, amb molt d'espai per compartir, amb muntanyes entre mig per separar-los, amb muralles infranquejables i un castell per a cadascú. La tristesa era un indret molt més acollidor i molt més vivible.

Així doncs quan es trobava en un estat mental de desencís no feia cap esforç per sortir-ne. Era'l seu mitjà natural, en el que se sentia a gust. I si alguna felicitat venia amb intencions de rescatar-lo la foragitava amb els seus pensaments, amb presagis de desgràcies, fixant-se sempre en la part dolenta. Trobava escaient fer-se mala sang, odiar el congènere, rebutjar les motivacions i tancar-se en si mateix. Era un procés que li reportava beneficis a curt termini. La felicitat de debò, la que sentia com a pròpia seva i no d'origen exterior, el venia a socórrer finalment. Era aquesta felicitat la que volia, la que tenia tan poca raó com la seva tristor. La felicitat més abstracta i irracional, la d'origen misteriós.

La única felicitat que podia acceptar, la reacció instintiva de la seva ment al sentiment de tragèdia. Era la felicitat que d'altres no podien sentir. Però abans calia passar per la tristesa. I passar-hi plenament. I deixar de banda les glorificacions de l'esforç i de la sana concòrdia amb els requeriments de la vida. La seva simulació de normalitat era bona, però no exageradament.

Així que transitava els carrers a la recerca d'una mirada furtiva, d'una noia atractiva, q'el despertés del malson relatiu de viure, que li tornés el somriure per uns moments, que li revifés la timidesa, la buidor a la panxa i l'esperit de superació. Ho havia de fer per tal de regraciar-se amb si mateix, de riure-se'n de la seva desesperació, de trobar hilarants les seves obsessions, d'entrar per uns moments valuosos dins els dominis de la felicitat. Tot semblava tan fàcil aleshores. Els patiments tan ben poca cosa, les tribulacions tan llunyanes!

Havia de complir aquest cicle. Fer-se i tornar a refer-se. Caure i tornar a caure. Era necessari amb una necessitat que anava més enllà dels manuals i guies del bon viure. No es tractava d'anar a un bon restaurant, ni de tenir bona companyia, ni de tenir una conversa grata. Es tractava de dominar l'autocontrol, de tenir consciència d'ell mateix, en tant que panòplia de sentiments, de notar fins al darrer pèl de la seva pell, de notar la muralla epidèrmica q'el separava del més enllà, que no era altre que l'existència aliena a si mateix. El més enllà de la seva pell. L'incomprensible, l'indiscernible i tot allò quant al qual era irrellevant tenir qualsevol mena de pensament.